José Antonio Badri és enginyer industrial i sempre havia volgut treballar a la indústria. Ho ha fet durant molts anys a Salicru, una empresa d’equipaments d’electrònica de potència en la qual ha treballat com a doctor al capdavant de la direcció tècnica de desenvolupament de transformadors. El nou títol li permet participar en altres projectes de recerca en aquest àmbit. “No m’havia plantejat fer la tesi perquè dedicar-me únicament a l’àmbit acadèmic no m’acabava de convèncer”, explica a Fulls d’Enginyeria. Aquesta posició, però, va canviar quan va rebre informació del programa Doctorats Industrials i, com que li interessava l’àmbit - el disseny de transformadors i l’electromagnetisme- hi va voler optar. “Al màster havia fet l’especialitat elèctrica i em sentia amb capacitats i fonaments adequats per iniciar el doctorat al voltant del disseny optimitzat de dispositius magnètics”, assegura.
El resultat és una eina de càlcul per al disseny dels transformadors que li permet, a l’empresa, complir els requisits i reduir el seu cost. D’aquesta manera, el disseny és més senzill i no requereix ser “expert en transformadors” per dur-lo a terme amb l’eina i, el més important, ha servit per “recuperar el coneixement profund d’aquest àmbit” a l’empresa, que s’havia perdut.
El de Josep Antoni Farré és un altre exemple del treball d’una tesi doctoral aplicada a l’empresa. És enginyer tècnic industrial i treballa a Urban Refuse Development des d’on ha impulsat molts projectes amb col·laboració amb la Universitat de Lleida i, en alguns, s’han desenvolupat patents. El van animar a fer el doctorat a la mateixa organització i ha pogut completar amb èxit, el 2023, un projecte centrat en la millora dels sistemes de recollida pneumàtica de residus urbans. Farré destaca el ritme amb què es pot desenvolupar i defensar una tesi doctoral, molt diferent vinculat a una empresa que si fos una tesi doctoral estrictament acadèmica.
La recerca més aplicada
Farré i Badri coincideixen a considerar que el principal avantatge dels doctorats industrials és el contacte amb la vida real d’una empresa. Es fa, doncs, una recerca aplicada a una activitat que l’empresa ja desenvolupa i de la qual, ràpidament, se’n pot veure els resultats. S’elimina, així, una bretxa que hi ha en l’àmbit acadèmic i això és, precisament, el que més atrau els joves investigadors, també estrangers que com Parikshit Verma, opten per fer el doctorat en aquesta modalitat a Catalunya.
Provinent de l’Índia, Verma va venir per fer un màster a la UPC i va veure el programa com una “gran oportunitat” per involucrar-se en el projecte de control de flotes de vehicles de guiatge automàtic a TAVIL, a Sant Jaume de Llierca. Té formació en mecatrònica i experiència laboral en automatització i va motivar-se per engegar un projecte “nou i futurista” que doni solucions al món de la logística. Amb el Doctorat Industrial, Verma va poder veure que les expectatives de la universitat i l’empresa eren molt diferents: “la universitat se centra en el futurisme i la novetat mentre que la indústria se centra en una cosa fàcil d’entendre i d’ampliar que compleixi els requisits del moment”. Per tant, diu Verma, la indústria posa “moltes limitacions addicionals” i creu que “reduir aquesta bretxa” forma part del doctorand”. “En algun moment vaig trobar a faltar alguna sinergia entre les dues institucions”, relata Verma, però destaca que el resultat són algoritmes “que es poden aplicar a la vida real de la indústria”.
Resultats amb èxit
Els casos de Farré, Badri i Verma formen part dels més de mil tres-cents projectes que s’han tirat endavant des que la Generalitat de Catalunya va decidir, el 2012, impulsar aquest programa, conjuntament amb l'ecosistema de recerca i universitats i el teixit empresarial. Els darrers anys ha tingut una demanda “creixent i sostinguda” que l’han fet consolidar com a política pública en la darrera avaluació el 2025. Durant aquest temps s’han fet projectes en 812 empreses i s’han defensat 541 tesis doctorals. En un 25% dels doctorats, els projectes han derivat en una patent o altres mecanismes de protecció i un 80% dels binomis universitat-empresa ha continuat la relació més enllà de la tesi.
Una de les dades que dona força al projecte, tal com destaca Jordi Alba, director tècnic del Pla de Doctorats Industrials, és l’índex d’ocupabilitat que registren. En un 75% dels casos, els doctorands i doctorandes acaben treballant a la mateixa organització. “Esdevenen un actiu estratègic per a les empreses i institucions no només pel coneixement específic que han pogut adquirir sinó per tot el valor afegit del doctorat industrial”, assegura Alba, que defensa la contribució d’aquesta política i els ajuts que hi van associats com una mostra que “la recerca i la innovació es desenvolupen, també, fora dels entorns acadèmics tradicionals”.
Cap als DI-2026
Per aquest any 2026, la convocatòria d’ajuts a projectes de doctorat industrial permetrà finançar al voltant de 100 nous projectes. Hi podran accedir els graduats que acabin els estudis i vulguin seguir aquest camí, però també perfils com els de Farré i Badri, que ja estan en actiu. En aquest cas, compaginar els estudis, la recerca i la feina és una dificultat afegida que es troben els doctorands, però la satisfacció és alta. Farré és un exemple d’aquest perfil, perquè va apostar pel doctorat després d’anys a Urban Refuse Development i tot i ser-li fàcil en alguns aspectes, també li va ser més complicat de compaginar perquè tenia un càrrec de responsabilitat. Ho recorda dur perquè el doctorat li va exigir molta feina fora d’hores i en caps de setmana i una pròrroga, però no se’n penedeix. Badri, en una línia similar, aconsella, sobretot, triar el projecte que faci il·lusió. “Fer el doctorat són tres anys com a mínim, si el tema no t’agrada es poden fer llargs”, diu l’enginyer. Tot i això, ho recomanaria sense pensar-ho a qui vulgui especialitzar-se o tingui curiositat en un tema concret i insisteix en el valor afegit de la recerca aplicada: “és el món real, i això permet especialitzar-te molt”.
