La química i enginyera Nuria Espallargas (Esplugues de Llobretat, 1979), al costat del també científic de materials Fahmi Mubarok, ha descobert un nou procés químic que permet utilitzar materials ceràmics sense punt de fusió a altes temperatures. ThermaSiC, així l'anomenen, pot ser, doncs, una solució per a components que hagin de resistir un ambient agressiu com poden ser les turbines de gas. Ho treballen amb l'spin-off Seram Coatings per començar a comercialitzar el seu producte. La seva troballa, els ha valgut la nominació als premis a la innovació de l’Oficina Europea de Patents (OEP) que es donaran a conèixer aquest dimarts, en la categoria ‘Pime’ que encara desconeixen com els ha arribat, tal com ens explica en aquesta entrevista a Fulls d’Enginyeria.

Com heu rebut aquesta nominació? Esteu contents?

Doncs no sabem massa bé com funcionen aquests premis però sí que sabem que es poden presentar candidatures. I aquesta és la qüestió: ni nosaltres ni ningú del nostre voltant la va presentar. No sabem qui la va presentar; estem molt sorpresos. Hem parlat amb qui pensàvem que podia ser i... no. Sembla que et poden nominar antics guanyadors o nominats, però no coneixem ningú.

Així que va ser sorpresa, i esteu contents?

Sí, la veritat és que sí. Jo no coneixia els premis. Sabia que n’havien donat a Margarita Salas però no coneixia el funcionament, fa tres o quatre anys. I sí, estem contents.

En què consisteix el vostre projecte?

El nostre equip treballem en recobriments de projecció tèrmica. En aquest cas, no només hem treballat en el recobriment sinó que hem investigat el material de partida i n’hem desenvolupat un de nou que, per la projecció tèrmica, fins ara no es podia utilitzar. És el carbur de silici. Com que no té punt de fusió, no es podia fer servir per projecció tèrmica. El que vam fer va ser donar-li aquest punt de fusió i per tant, ja es pot utilitzar.

I en una aplicació més quotidiana, això de què pot servir en un futur?

Un cop fas el material de partida, fas un recobriment, el recobriment és el que es farà servir en components, equips o qualsevol element que estigui exposat a ambients agressius. Per exemple, en trobem a les turbines d’avions, a les turbines de gas, als discos de fre, a les vàlvules de bola... n’hi ha en molts llocs.

I en molts sectors diferents?

Abans de la pandèmia, el sector més gran de projecció tèrmica era el sector de turbines, de gas i per l’aviació. Amb la pandèmia s’ha volat menys i imagino que el mercat va baixar. Tot i que no he llegit capp paper del canvi de mercat, imagino que haurà estat afectat perquè entre un 60 i un 70% era això. Després automoció, ceràmic, etc. i molts d’altres, fins i tot hi ha mercat per temes de parament de la llar.

Què suposa aquesta nominació per un grup d’investigació com el vostre?

Per nosaltres visibilitat. Estem nominats a la categoria de pimes i per part de l’empresa és publicitat per aconseguir clients o perquè els que ja tenim vegin que tenim impacte al món i que ha suposat alguna cosa. Sobretot és això.

I amb aquest projecte teniu una spin-off, oi?

Amb Seram Coatings, estem en scale-up. Érem start-up el desembre del 2014 i vam començar a escalar el producte el 2017. Ara mateix tenim la línia pilot que estem usant i ara estem escalant-la a escala industrial.

I quines perspectives de futur teniu?

Esperem convertir-nos en una empresa més del camp de la projecció tèrmica que és un mercat molt gran. Abans de la pandèmia, movia 9 bilions d’euros anuals. Esperem ser referent en aquest material que mai ningú no ha aconseguit desenvolupar i esperem tenir el nostre nínxol i estar al nivell de les més grans. Però no és ràpid, porta temps. Fer un material nou no és fàcil i porta anys i molts diners d’inversió.

Ets enginyera i química, quina combinació, no?

De fet, jo no em considera enginyera. En realitat soc llicenciada en Químiques i em vaig especialitzar en ciència de materials. Érem els químics estranys que no ens agradava l’orgànica. I quan em vaig especialitzar vaig pensar que potser havia d’haver fet enginyeria perquè tirava més cap allà. Però no em penedeixo d’haver triat química perquè ara amb els nous projectes estic tornant al que feia i m’hi sento més a gust que mai. Quan vaig acabar química vaig començar un doctorat i en paral·lel, el segon cicle d’enginyeria de materials, que ara ja no existeix. I des que vaig venir a Noruega, sí, estic al Departament de Mecànica, però d’enginyera, poc. El que hem patentat és, de fet, un procés químic. Però jo soc molt aplicada i dins de la química m’agrada veure la part aplicada. Per tant, hem desenvolupat un procés químic però, on el podem posar? Molts companys de química s’obsessionen en reaccions perfectes i jo sempre plantejo si es pot escalar, utilitzar, etc. Sempre m’ha agradat aquesta part. I ara, en canvi, m’ha agradat veure des de l’enginyeria mecànica com es poden aplicar les coses.

Hi ha encara poca presència de dones al vostre sector? 

Aquí és cert que som poques noies. A Química érem 50/50. I en algun departaments més dones que homes.  En canvi, aquí era l’única, fa quinze anys, de l’equip de professors i així he estat durant molts anys. Treballem per aconseguir-ne més, tenim moltes estudiants de doctorat dones, però a Enginyeria, no hi ha més d’un 20%, i s’hi vol treballar. Jo no sé si és per qüestió de gustos, la veritat és que no tinc massa idea perquè passa això. Jo, potser és per la meva personalitat, no m’he sentit desplaçada. He tingut companys que m’han donat suport. Només un antic professor es va sentir una mica atacat quan em van contractar perquè era jove, estrangera i dona. Però la resta, res. Sempre hi haurà gent que no vol que hi siguem, però l’important és que nosaltres fem el que vulguem, que ningú ens digui què hem d’estudiar o què fer. També és cert que he tingut companyes que feien la carrera perquè a la família els ho havien dit. Espero que això deixi de passar.

Et dediques a la recerca, com veus la investigació des del teu punt de vista?

Només vaig estar quatre anys fent el doctorat a Espanya i conec poc com funciona. Ara, potser és una dada que resulta sorprenent però Noruega inverteix molt menys en I+D del PIB que Espanya i, de fet, ara ens ho estan reduint. Però sembla que sigui més fàcil bàsicament per qüestions administratives i burocràtiques. A Espanya és un mastodont complicadíssim de moure.  Aquí som cinc milions d’habitants, més petit que Catalunya, però els processos són més fàcils. Crec, doncs, que el principal problema d’Espanya és que els processos administratius són administratius i que la manera de contractar a la universitat no està modernitzada. És un model de contractació molt antiquat i obsolet i així és impossible canviar les dinàmiques. No és tant quin pressupost posa el govern... Diners n’hi ha. El problema és que hi ha processos pesats i inassolibles d’arribar. Aquí se simplifica molt. Quan volem contractar un professor pensem ‘a quina àrea el volem? A Espanya és ‘quina plaça ha quedat lliure?’, i busquem un successor. Per tant, tenim més llibertat de fer les contractacions tal com ho fan al sistema privat però es fa de manera transparent i pública.

I amb estabilitat?

Jo porto quinze anys a Noruega. Vaig venir a fer el postdoctorat i la intenció era quedar-m’hi dos anys i tornar a Espanya. Però vaig venir el 2007, vaig acabar el 2009 i Espanya estava com estava, en plena crisi. Aquí s’estaven internacionalitzant i em van oferir l’oportunitat d’aconseguir una plaça de professora. Hi aplicava més gent però la vaig guanyar jo. I aquí segueixo.