Exdirector general adjunt del Barcelona Supercomputing Center (BSC) i actual inversor en projectes d’intersecció entre ciència i intel·ligència artificial, Pep Martorell, ha estat una veu clau en l’impuls tecnològic i científic a Catalunya. Amb una llarga trajectòria vinculada a l’alta computació, defensa el potencial transformador de la IA, però també en alerta sobre els riscos: l’impacte cognitiu, el desfasament regulador o el consum energètic desmesurat. D’aquests temes, entre altres, n’ha parlat a la seva conferència de l’11a Nit de la Robòtica, i en aquesta entrevista, ens l’amplia alguns com ara els reptes de la tecnologia, la necessitat d’una educació digital transversal i el rol estratègic del talent català en el context europeu.
Com expliques l’auge actual de la IA, si és una tecnologia que existeix des de fa dècades?
El gran canvi ha estat la coincidència de tres revolucions simultànies: els Transformers com a algoritmes disruptius —la famosa “T” de ChatGPT—, la disponibilitat massiva de dades generades digitalment per la humanitat, i la potència de càlcul que ofereixen els supercomputadors actuals. Sense aquesta confluència, la IA continuaria sent una disciplina teòrica. És un canvi amb un punt de casualitat, però que ho ha transformat tot.
Aquesta transformació no és exempta de límits, no?
La IA té límits estructurals. Primer, és una tecnologia estadística, no determinista: no sempre dona la mateixa resposta a una mateixa pregunta, i això és nou en l’àmbit tecnològic. Segon, els tres pilars que la sustenten també tenen límits: després dels Transformers no hem vist avenços revolucionaris; les dades s’estan “autocontaminant” (el 50% de les dades que circulen actualment ja han estat generades per IA); i la miniaturització dels xips té un sostre físic: ja estem imprimint a 3 nanòmetres i no es pot anar gaire més enllà.
I finalment, hi ha el gran límit energètic: entrenar i fer servir aquests models gasta molta energia. OpenAI preveu consumir 2 gigawatts a finals d’any (l’equivalent a dues centrals nuclears), però el 2033 projecta necessitar-ne 250. És una xifra absolutament insostenible.
També has alertat dels efectes sobre la ciutadania.
Sí. Més que els riscos de biaixos o desinformació, que són reals, el que m’inquieta és l’impacte sobre les capacitats cognitives dels humans. Es comença a demostrar que l’ús massiu d’aquestes eines provoca un deteriorament cognitiu. I això és molt bèstia. És un fenomen diferent de les addicions tecnològiques sinó de la pèrdua de capacitats que avui es defineixen com a humanes. I per mi el problema fonamentalment és aquest més que els biaixos i les no veritats, la desinformació i altres coses. Hem d’evitar repetir l’error que vam fer amb les xarxes socials, que vam llançar sense cap regulació ni educació associada. Ara tenim una nova eina potent i cal acompanyar-la amb una formació transversal en cultura tecnològica.
Una educació que cal començar des de ben aviat?
Totalment. Com ja fan països com els Estats Units o la Xina, que han posat en marxa noves polítiques per convertir la IA en una part troncal de l’educació entre els 6 i els 12 anys. No perquè infants de sis anys hagin de programar, sinó perquè entenguin què hi ha darrere d’aquestes eines i en facin un ús conscient. La ignorància tecnològica porta sempre a un mal ús.
Aquest dimarts has participat en la 11a Nit de la Robòtica. Pregunta obligada: quin paper juga la IA en l’àmbit de la robòtica i la ciència?
En l’àmbit científic, la intersecció amb la IA està generant avenços impensables: en biologia, química, medicina o enginyeria. Es poden fer coses que abans eren impossibles per manca de tècniques humanes, experimentals o computacionals.
I en la robòtica, veurem dues tendències: d’una banda, la integració de la IA farà més eficient la robòtica industrial. Un bon exemple són els robots de magatzem: abans funcionaven amb regles deterministes (“si et passa A, fes B”), però ara els estem entrenant amb IA perquè aprenguin patrons i prenguin decisions adaptatives. De l’altra, la robòtica sensorial serà clau per millorar la pròpia IA: donant-li un “cos” que li permeti captar informació en temps real com fem els humans. Això pot marcar un abans i un després.
Vols dir que la robòtica pot ajudar la IA a aprendre millor?
Sí. Els humans no aprenem només llegint, sinó a través dels sentits. Hi ha càlculs que mostren que un infant rep molta menys informació (en bits) en els seus primers anys de vida que la que necessita una IA per entrenar-se… i, així i tot, aprèn molt millor. Això vol dir que la qualitat i la naturalesa de les dades sensorials són més valuoses que milers de terabytes de text. Si aconseguim donar “cos” a la IA, obrirem una nova etapa d’aprenentatge més eficient.
Això tindrà conseqüències al mercat laboral?
Sí, però ningú sap exactament quines. Algunes coses les podem preveure: creixeran els llocs de treball relacionats amb la cura de les persones, la confiança humana i activitats com l’agricultura. En canvi, professions basades en interaccions rutinàries o treball digital seran altament automatitzades. A mig termini, veurem l’impacte dels agents d’IA; a llarg termini, arribarà el gran impacte de la robòtica, però això va més lent perquè el software escala molt més ràpid que el hardware.
I geopolíticament, com ens posicionem?
La tecnologia és el nou escenari de conflicte i competència entre potències. Ja no es disputa només territori o matèries primeres, sinó sobirania tecnològica. Europa té punts forts —en robòtica, en supercomputació—, però pateix una gran dependència tecnològica. Totes les nostres infraestructures crítiques funcionen amb microelectrònica americana. Això no pot durar. Per això cal una estratègia decidida i sostinguda d’inversió pública en la cadena de valor tecnològica.
En aquest escenari, quin rol pot jugar Catalunya?
Tenim un actiu diferencial: el talent. Barcelona ofereix una combinació imbatible de qualitat i cost competitiu en formació tecnològica. No som el lloc amb els perfils més exclusius ni el més barat, però el quocient talent/preu ens fa molt atractius. Les nostres escoles politècniques són excepcionals, i la prova empírica és que el talent que formem és altament captat per empreses d’arreu.
Recentment has deixat deixar el BSC. Com valores aquesta etapa?
Ha estat una experiència espectacular. Després de gairebé deu anys, vaig decidir fer un relleu ordenat. Vaig tenir l’orgull d’aconseguir que Cristian Canton, amb un perfil altíssim (venia de liderar equips a Meta, a San Francisco), acceptés sumar-se al projecte. El BSC està en un moment dolç i marxar amb la sensació de deures fets és una gran satisfacció.
I ara et centres en la inversió?
Sí, estic impulsant un fons d’inversió per donar suport a empreses a la intersecció entre ciència i IA. Crec que és aquí on hi ha l’oportunitat de crear la nova Europa. Tenim iniciatives excel·lents que sovint no poden créixer per manca de finançament. El repte és convèncer inversors privats que aquestes apostes són viables, tot i que sembli que financem coses gairebé “psicodèliques”. L’objectiu és aixecar 7 milions d’euros per invertir en projectes transformadors durant els pròxims anys.
