No és senzill conèixer les polítiques europees en matèria de seguretat perquè el Govern de la UE té febleses de plantejament i està molt vinculat als establishments polítics i econòmics que no solen afavorir les millores. Tampoc s'atreveixen a plantar cara als grans poders del sector productiu i industrial que tenen molt ben col·locades als governs (per no dir reconegudes i, en alguns casos, pagades) persones clau amb capacitat per paralitzar iniciatives. Sempre per promoure projectes de caire més capitalista que social. Pels qui sospitin que faig proclames d'esquerres, aclareixo que qui escriu és un professional observant i políticament neutre, que mai sap el que votarà fins que arriba davant de l’urna. Quan Europa es posa a traçar objectius utilitza arguments socials i democràtics que responen a l'interès general. De fet, Brussel·les és respectuós amb els missatges que arriben d'Estrasburg mitjançant preguntes parlamentàries que sempre responen. Però, a través de les respostes comencen a aparèixer les febleses en forma de dubtes, timidesa en les decisions, llargs terminis per fixar accions...
No obstant això, l’experiència ens demostra que sempre han funcionat millor les preguntes parlamentàries que les representacions espanyoles en els fòrums internacionals. Les interpel·lacions sempre tenen resposta ràpida del càrrec que correspongui. Ambigües i decebedores o no, però, atenció! PARLA EUROPA per la línia directa i qui promou la pregunta literal n’obté resposta textual. La veu d'Europa d’anada i de tornada. Per contra, la via governamental no és creïble. Quan el governant d'un estat diu que ha preguntat a Europa i n’ha rebut resposta, aquesta s’interpreta per posar l'accent en les coincidències i en afavorir interessos propis i oblida o amaga el que no afavoreix. Només apareix el comissari o director general de torn quan hi ha interpretacions inadmissibles.
Des de la Universitat o els Col·legis d'Enginyers hem tingut totes les facilitats del món per portar a Estrasburg preguntes sobre temes de seguretat laboral i viària a través de la intermediació de parlamentaris com Ramon Tremosa (amb respostes textuals de la l'eslovena Violeta Bulc). El 16 de desembre, l’Institut d’Estudis sobre la Seguretat dels EIC, un altre europarlamentari, Josep-Maria Terricabras, va pronunciar una conferència que ens va posar al dia de com funciona l’Europa d’avui, amb les seves fortaleses i febleses.
Quan un organisme públic d'un país promou una trobada internacional cal anar amb compte amb els objectius que planteja perquè pot donar-se el cas (i passa amb freqüència) que es triïn ponents de la seva corda i tot plegat acabi amb un enaltiment del que fa temps que fa el promotor i, malauradament, s’allunya dels punts febles que cal millorar. Això encara passa més quan les jornades es desenvolupen en l'àmbit local: ponents dels teus i excel·lent cum laude al que s'ha fet, s'està fent i es farà. Està be com a publicitat, però està malament si s'oculten els punts febles, els errors i, el que és pitjor, la filosofia política que preval sobre l'interès comú.
Terricabras va dir-nos que, tot i les febleses, cal treballar per fer una Europa gran en la qual puguem recolzar-nos 28 o més membres per ser algú al món. Com a argument fonamental va esgrimir que, actualment, al G-8 de països més importants del planeta, n’hi ha tres d’europeus, però pot caure el Regne Unit després del Brexit. I s’estima que França deixarà de ser-hi el 2030 a causa del poc volum de producció i consum. El mateix que pot passar amb Alemanya el 2050 si acaben d’aflorar totes els estats amb economies emergents. Si Europa cau en la irrellevància, on anirem a parar membres que formen part de la UE? Europa ens ha aportat un bon sistema de prevenció de riscos laborals. Amb una Directiva Europea de 1989 que va trigar sis anys a traslladar-se a la Llei espanyola 31/95 que ha donat importants instruments de millora de la seguretat laboral amb un desenvolupament normatiu adequat i rigorós que encara té possibilitats de reforçar-se si s'aconsegueix la coordinació interterritorial i interdepartamental per prioritzar accions efectives.
On Europa ha fracassat reiteradament és en seguretat viària. No ha fet ni una sola Directiva General sobre programes d'evitació d'accidents. I encara més, també han estat incapaços d'unificar criteris tan senzills com els límits màxims de velocitat o les taxes penals i administratives d'alcoholèmia. Ni tan sols han tingut la valentia de dir obertament que les noves tecnologies poden controlar totalment vehicles i conductors, però no es posen en pràctica. Això sí, han dit que el 2050 es veuen capaços de reduir a zero els morts en accident de circulació (l’anomenada visió zero), però acceptant una quota de mig milió de morts per als propers 30 anys. És el costat fosc d'una prevenció que se sap en què consisteix, però que ningú decideix aplicar amb immediatesa. Hi ha flaixos esperançadors amb la Directiva de tacògrafs d'última generació. Però algú molt influent no vol caixes negres en turismes i motocicletes ni que els permisos de conduir tinguin un xip que identifiqui el conductor.
Ai Europa, Europa! Tant que vals… però com et costa de caminar.
José Luis Pedragosa
Enginyer industrial, ha estat Subdirector General de Circulació de la DGT, Director del Institut Català de la Salut, Director de l’Institut Català de Seguretat Viària i Gerent de Seguretat Vial de la Generalitat.
