Enginyer industrial i apassionat per la robòtica des dels inicis de la seva carrera, Francesc Cortés Grau ha dedicat gairebé quatre dècades al desenvolupament i a la transferència tecnològica en robòtica industrial i de servei. Referent científic-tècnic en robòtica i automatització a Leitat, enguany ha rebut el Premi a la Trajectòria Professional en la Nit de la Robòtica 2025, un guardó atorgat per Enginyers Industrials de Catalunya que reconeix una carrera marcada per la innovació, la col·laboració amb la indústria i la formació de noves generacions d’enginyers. En aquesta entrevista, parlem amb ell sobre l’evolució de la robòtica, els reptes socials i industrials del sector i la mirada cap al futur d’una tecnologia cada vegada més present en el nostre dia a dia.

T’esperaves rebre un premi a la trajectòria per part dels teus companys de professió?

Precisament, que els companys de professió m’hagin donat el premi els companys de professió és com si fos ‘l’óscar’ de la robòtica a Catalunya. A banda, el guardó convida a la reflexió i és el moment d’analitzar què has fet que el justifiqui. I repassar la vida professional també té una part trista, ja que indica que cada vegada em queden menys coses per fer. Però és una satisfacció, sí.

Com ha canviat la robòtica des que vas entrar al sector?

Ha canviat moltíssim perquè en aquell moment, fa quaranta anys, la robòtica era senzilla i una persona podia fer totes les tasques per dissenyar i posar en marxa un sistema robotitzat. Actualment hi ha tantes tecnologies relacionades que fer un sistema robòtic per a una aplicació és una feina d’equip. Una sola persona no té tots els coneixements i especialitzacions necessaris per fer-ho, perquè és molt més sofisticada. També és cert que ara la robòtica permet fer coses impensables fa uns anys i gràcies als sistemes de visió, sensòrica, intel·ligència artificial...

I de la teva carrera, ens podries dir les tres fites més importants?

La primera va ser fer funcionar correctament un sistema robòtic a València, quan tothom estava de vacances. El robot se’m va espatllar i vaig fer-ne la reparació per posar-lo en marxa i tornar-lo a muntar. Actualment això és impensable, perquè una persona que no estigui especialitzada en reparació, no pot reparar un robot. Però en aquella època, els robots eren com els cotxes d’abans, que podies obrir el capó i tocar el que et sembli. La segona va ser a Suècia, on hi vaig anar a treballar en innovació i on vaig aprendre tecnologia robòtica per dins, no de nivell usuari. I la tercera és la meva etapa a Leitat, on se m’ha obert un ventall d’aplicacions de caràcter industrial, però també per ajudar a la gent gran i he passat a la innovació pura i dura.

Deies abans que ja no et queden tantes coses per fer, però algunes segurament...

Jo encara estic en actiu i penso estar-hi un temps més. Però sí que vull reduir la intensitat. La meva idea és contribuir a nous projectes i, amb la línia del que fem a Leitat actualment, això vol dir contribuir a desenvolupar la robòtica d’exteriors, és a dir, a l’agricultura, la construcció, les infraestructures... És un àmbit encara poc treballat però el repte és fer que els robots puguin treballar en situacions difícils. L’altre vessant interessant és la robòtica assistencial. No tant la que ajuda a plegar roba o a rentar els plats, sinó que ajuda la gent gran a ser autònoms a casa seva i els permet estar actius a casa seva, a donar-los conversa... En un moment d’envelliment de la població i o bé es busquen solucions o tothom haurà d’anar en residències. La robòtica pot ajudar les persones a ser a casa, amb suport però amb les limitacions mínimes.

Aquest és el repte de la robòtica actual?

Un d’ells. Jo tinc ganes d’anar cap aquesta direcció en l’àmbit assistencial. En l’industrial, també estem treballant en la desfabricació, és a dir, en la robòtica per a desmuntar bateries de cotxes, per exemple, i aprofitar el material per a altres usos. Una bateria de cotxe, per exemple, es pot triturar i es poden recuperar els materials que costa de trobar, com el liti, per a fer-ne de noves. Aquesta economia circular requereix molta mà d’obra i la robòtica també hi pot incidir.

La robòtica té moltes cares, doncs.

Sempre ha estat molt transversal. Parteix de l’aspiració que un robot pugui arribar a ser com una persona: tan flexible i versàtil que sigui capaç de fer les mateixes feines que fa un ésser humà. I com que les persones som a tot arreu, els robots també poden ser a tot arreu. Fa poc, l’Elon Musk deia que d’aquí a vint anys treballar seria opcional gràcies a la robòtica. No sé si podrà passar, però sí que és cert cada vegada hi ha menys persones que tenen feina. És a dir, d’alguna manera, la quantitat de feina disponible està disminuint o, com a mínim, no es reparteix de manera homogènia. El problema no és només quanta feina hi ha, sinó com es distribueix dins de la societat, i això genera desequilibris importants.

I aleshores?

Una possible resposta és la renda bàsica universal. Seria una manera de garantir que les persones que no tenen feina puguin continuar formant part del sistema econòmic i social. Si no necessites grans ingressos i només vols cobrir les necessitats bàsiques —un lloc on viure, unes condicions dignes—, això podria estar garantit. A partir d’aquí, si tens talent, iniciativa o vols guanyar més diners, pots fer-ho. Però el més important és que ningú quedi fora del sistema. Evidentment, aquest és un altre debat, complex i amb moltes derivades.

Així, que la robòtica destrueix llocs de treball és real...

Aquesta acusació ha existit sempre. Ja va passar amb els contestadors automàtics, amb els ordinadors o amb qualsevol altra tecnologia que substituïa una tasca humana. La diferència és que la robòtica és molt antropomòrfica: la gent tendeix a humanitzar els robots, a donar-los identitat, com si fossin éssers intel·ligents, i això genera una percepció de competència directa amb les persones. En realitat, els robots s’utilitzen primer allà on la feina és més feixuga o perillosa: càrregues molt pesades, entorns amb fums, productes tòxics o tasques repetitives. És aquí on la robòtica té més sentit.

Però hem fet un pas més, ara.

En aquests moments, la robòtica és gairebé una salvació. Tenim una manca clara de persones disposades a treballar en determinats sectors, com el manufacturer. Fa anys, treballar en una línia de producció assegurava estabilitat i un bon sou; avui, moltes persones prefereixen feines del sector serveis, més netes i menys dures. La robòtica ajuda que altra gent, doncs, pugui continuar tenint feina. Això fa que la competició entre la persona i el robot sigui cada vegada menor, perquè simplement no hi ha prou gent que vulgui fer aquestes feines.

I això què implica?

Com a totes les revolucions industrials, hi ha persones que en pateixen les conseqüències. Quan una persona ha fet la mateixa feina durant tota la vida i un robot la substitueix, especialment si té cinquanta o cinquanta-cinc anys, reciclar-se és molt difícil. Però aquí el problema no és tecnològic, sinó polític i social. Si la robòtica genera beneficis a les empreses, aquests beneficis s’han de redistribuir perquè les persones afectades puguin viure de manera digna. És una decisió política, no tècnica.

Això vol dir, doncs, que no ens n’ha de fer por?

No, no ens n’ha de fer por. És un procés natural. El repte és gestionar bé el període de transició. De fet, hi ha molts casos en què les mateixes persones que feien la feina manual acaben sent les que ensenyen al robot com s’ha de fer. Si parlem d’un robot de pintura, per exemple, qui sap com s’ha de pintar és el pintor, no l’enginyer. Al final, molts programes de robòtica estan fets per professionals que coneixen profundament el procés.

La teva carrera s’ha centrat, sobretot els darrers anys, en la recerca aplicada, què és?

Treballar a partir de tecnologies que ja existeixen i funcionen, i desenvolupar-les perquè arribin a les empreses. El valor de la nostra recerca és que no es queda en un paper, sinó que es transfereix al mercat a través de les empreses. No fabriquem productes ni donem serveis industrials directes; la nostra missió és ajudar les empreses a ser més competitives. Aquesta és la part més satisfactòria de la recerca.

També treballeu molt amb universitats.

Sí, tenim una relació molt estreta amb universitats i grups de recerca. Quan un projecte requereix investigació més bàsica, col·laborem amb ells. Nosaltres fem de pont entre la universitat i l’empresa, no només tecnològic, sinó també cultural: ajudem a alinear la manera de treballar acadèmica amb la industrial. La diferència principal és que nosaltres tenim una mentalitat industrial: cal obtenir resultats concrets en un temps determinat. Això ajuda molt a fer efectiva la transferència.

Com valores l’ecosistema català de recerca i innovació?

Tenint en compte els recursos disponibles, funciona molt bé. Evidentment, hi ha territoris com el País Basc o països com Alemanya que tenen molt més finançament, però aquí fem moltes coses amb pocs diners, gràcies a la imaginació i a una gestió molt eficient.

A nivell europeu, Espanya està molt ben posicionada en robòtica, per exemple dins d’EuRobotics. I a Catalunya tenim una base industrial sòlida, amb enginyeries molt potents i empreses pioneres com PAL Robotics, que competeixen a escala internacional. Si no hi hagués indústria robòtica aquí, no tindria sentit fer recerca en robòtica. Però com que hi és, té tot el sentit del món tenir una recerca forta que ajudi aquestes empreses a créixer. Tenim prou nivell per tenir una recerca adequada que ajudi aquestes empreses.

Què caldria a Catalunya fer per fer un salt endavant?

Cal reconèixer les nostres fortaleses i invertir-hi amb criteri. Cal analitzar molt bé quin retorn genera cada euro públic invertit i decidir amb claredat on volem posar els recursos. Si fem això, el sistema pot continuar avançant amb solidesa perquè tenim la investigació, unes enginyeries potents i indústria on aplicar-ho.