Fresno: “Si cada dia baixo una bossa d’escombraries, en són 400 cada any”

La generació de residus continua lligada a l’activitat econòmica. En èpoques de creixement, augmenta. En èpoques de crisi, disminueix. Desvincular aquestes dues variables implica uns canvis d’hàbits de producció i consum. És en aquest marc que l’enginyer industrial Joan Fresno, responsable tècnic de recollida i sensibilització ambiental del Consorci per a la Gestió de Residus del Vallès Occidental, creu que els objectius europeus són molt ambiciosos. Després de participar en l’elaboració de l’informe ‘Aplicació de les directives europees en matèria de residus municipals a Catalunya’ que ha treballat la Comissió de Canvi Climàtic i Economia Circular d’Enginyers Industrials de Catalunya, Fresno desgrana, en aquesta entrevista a Fulls d’Enginyeria, algunes possibles solucions per realment reduir la quantitat de residus que acaben a un contenidor o un altre. “Si cada dia baixo una bossa d’escombraries, en són 400 cada any”, diu Fresno. La consciència ciutadana és, doncs, un primer pas.

 

Els objectius europeus indiquen que s’ha de reduir un 13% i un 15% la producció de residus pel 2025 i pel 2030. Hi arribarem o són massa ambiciosos?

Comptant que no hem complert cap objectiu d’aquests de reducció de residus previs i que, a més a més, només hem reduït els residus quan hi ha grans crisis econòmiques, o amb la pandèmia i tancaments d’activitat, veig que són molt ambiciosos. Si no canviem radicalment , si no canviem la manera de funcionar que tenim, no podrem reduir les xifres actuals.

I què és exactament el que s’ha de canviar?

Una cosa tan senzilla i complicada com són els hàbits de producció i consum de tota la societat occidental, com a mínim. La generació de residus està lligada, tot i que intentem que no sigui així, a l’activitat econòmica. Quan hi ha creixement, creixen els residus, quan baixa, baixen els residus. El repte és aconseguir, amb normativa o canvis estructurals de la part productiva i econòmica, que no es generi residus, tot i incrementar activitat o benestar. Per tant, d’alguna manera és promoure el decreixement... i això és complicat.

Són suficients les polítiques actuals de prevenció de residus?

Justament l’experiència ens diu que no, que no hem aconseguit reduir residus si no hi ha un cataclisme o un fet extraordinari a la societat. Amb el dia a dia, continuant el sistema de consum i producció actual, no s’ha notat que cap política hagi reduït la generació de residus a nivell global. I precisament l’informe d’Enginyers Industrials de Catalunya fa referència a la necessitat d’accions i compromisos molt més agosarats i molt més disruptius perquè la producció de residus canviï. Això passa, d’una banda, perquè la legislació limiti certs tipus de productes de consum i, de l’altra, el teixit productiu – els que dissenyen productes i serveis- també facin el pensament en clau de reduir residus.

Però quina part de la cadena falla més, el teixit productiu o la societat?

És difícil de dir perquè una cosa va lligada amb l’altra. Si no hi ha productes que generin residus, els consumidors no els gastaran però els consumidors també poden triar productes que no generin residus. Falta, idealment, exigir als qui posen productes al mercat també, que siguin responsables de l’impacte que tenen aquests productes. Això passa per fer propostes de productes amb menys residus, menys plàstics i no només pensant en el consum sinó també en el que vindrà després. La realitat és que no només és important l’ecodisseny que es demana a les directives per a la producció, sinó també que a l’hora de poder reciclar, sigui més fàcil. Ara mateix, tots els producte que tenen un mixt de materials són terriblement difícils de reciclar i això no promou l’economia circular. Si ens haguéssim de posar en alguna de les baules de la cadena crítiques, seria aquesta. Això faria canviar molts hàbits de consum.

Això fa pensar en la directiva dels envasos d’un sol ús, que s’han substituït per envasos que el sector del reciclatge assenyala que és pitjor...

Està molt bé prohibir les coses i materials. La directiva ha estat molt ben rebuda perquè en el  fons és sensibilitzadora: si ens prohibeixen fer una festa amb gots de plàstic serà perquè realment que és important. Però el problema és que ho hem substituït per una altra cosa d’un altre material. No és aquesta la idea. La idea del prohibir és deixar de fer servir productes d’un sol ús, de plàstic i de la resta de materials. Hi ha alternatives. La substitució millora ambientalment l’impacte però no és la solució, ni molt menys, perquè seguim generant residus que s’hauran de reciclar. I el reciclatge no té una eficiència del 100% i sempre necessitem matèria prima. Si hi ha alternativa sense produir residus, és aquesta. La substitució de materials és a curt termini però el que necessitem és que el ciutadà faci ús de materials reutilitzables. Per exemple, els bioplàstics tenen menys impacte però la pregunta és com podem fer que aquest envàs no faci falta. I és el complicat, perquè entren altres temes de logística, de seguretat alimentària, etc.

En quins sectors es pot fer més èmfasi o tenen més marge de millora?

Es pot treballar en tots els sectors. Ara s’està fent molt èmfasis al tèxtil associat a la fast fashion, que ven molts productes amb vida curta. Si canviéssim el model de producció i de consum estaríem reduint moltíssim residus que són difícils de reciclar. El packaging també és crític, però està fent els deures i buscant moltes alternatives. Un altre dels sectors complexos i que cada vegada s’ha vist, amb la pandèmia, que serà crític és amb el que té a veure amb la tecnologia i l’electrònica. Si ara t’has d’esperar sis mesos per un cotxe perquè no hi ha xips, d’aquí a pocs anys, per tots aquests materials tan escassos, ens anirem trobant que cada vegada serà més comú, perquè falten alguns materials i la cadena de producció s’ha trencat en algun moment. I seria convenient que tot el que és electrònic o tecnològic es pogués dissenyar per un millor reciclatge, poder aprofitar els productes, que durin més, i que hi hagi menys obsolescència programada. Hi ha l’opció en relació a aquest sector de canviar model de negoci de producte a servei, q s’està promocionant i en alguns casos funciona, com podria ser una impressora de renting, i potser també s’hauria de fer també en electrodomèstics.

En els cotxes s’ha promocionat...

Sí, però en els cotxes no els fan perquè durin més. La idea seria fer que tots els electrodomèstics es facin perquè durin més, i una cosa no tingui 8 anys de vida, sinó 15.

En matèria de reducció de residus alimentaris per lluitar contra el malbaratament també hi ha uns objectius ambiciosos, oi?

En aquest malbaratament ja s’hi ha treballat, sobretot a Catalunya. S’ha fet bona feina. Els objectius són ambiciosos però també es podrien millorar. Ja estan molt clares totes les baules de la cadena, de la distribució. Ja s’ha estudiat com fer-ho i falta treballar-ho i treballar-ho a tot el territori, de producció, de consum, etc. S’estan fent coses molt interessants, a Mercabarna. En l’àmbit productiu també s’està fent feina. Faltarà canviar el model de compra i entendre que, sobretot en el cas dels frescos, no tot és perfecte. En aquest mateix terreny, s’ha d’incidir per poder allargar la vida dels productes i que no s’acabin llençant. Ens hi trobem, es rep molt producte que es podria haver consumit.

Parlaves de canvis que hem de fer els ciutadans, però creus que tenim prou consciència social per reduir els residus? Cal que siguin les empreses que comencin o la ciutadania?

Uns anys enrere no hi havia molta consciència, sobretot precrisi 2008. Hi havia molt consum i poc interès en tot això. De la crisi cap aquí hi ha hagut consciència major en relació a què estan comprant, però per poder aconseguir un resultat més gran el que falta és la consciència dels residus que generem i això encara no existeix. No aconseguirem un canvi de consum fins que la ciutadania, i les empreses en la seva producció i model de producte, no siguin conscients de tots els residus que generen la seva activitat. Si cada dia baixo una bossa d’escombraries, en són 400 cada any. Què passa amb aquests residus? És veritat que anem millorant, que s’ha fet molt pels plàstics, però el plàstic no ho és tot, hi ha altres coses que s’han de mirar en relació als residus que generem.

Es parla sovint de posar impostos en productes que no ho tenen en compte, com ara les càpsules d’un sol ús. N’ets partidari? 

A la nova Llei de residus espanyol ja està prevista la responsabilitat ampliada al productor. El que fa és responsabilitzar el productor. Es millora però encara té molt camí per recórrer. Estic d’acord que aquesta responsabilitat, si les empreses no la prenen per si mateixa, es pugui exigir per normativa. I si l’impacte és menor, se’ls ha de recompensar. És la base, ja sigui amb les càpsules, amb el tèxtil, els mobles o altres estris. Quan abans millor es pugui fer, millor. Hi ha països que ens porten avantatge, França mateix. S’ha de començar per aquí.

Quina aportació fa l’enginyeria o la tecnologia en tot aquesta millora?

Com hem dit, hi ha dues maneres de treballar aquesta reducció. La part del consum és més etèria, però en la part de la producció, de disseny de productes, l’enginyeria és clau. Qualsevol enginyer que formi part del procés de disseny d'un producte té responsabilitat amb la generació de #residus d’aquest producte. No s’ha de mirar com una externalitat sinó que ha d’entrar dins el cor en l’activitat i saber i preveure en el seu disseny, quins residus generarà. Igual que pensem en altres tipus de servei, si té consum energètic o d’aigua, hem de mirar, si generarà molts residus en la producció o la seva vida útil. Els enginyers tenim molt a dir.

El contingut d'aquest camp es manté privat i no es mostrarà públicament.
CAPTCHA
This question is for testing whether or not you are a human visitor and to prevent automated spam submissions.