Hidrogen molt verd

Quantes vegades a la vostra vida heu pogut ser pioners, ubicar-vos en una cadena de valor per construir? Jo en porto més d’una, és un privilegi i confesso que té un punt addictiu. Hi ha una cosa, però, que resulta sorprenent: el que més costa, sempre, és superar la resistència al canvi dels éssers humans. Hi ha preguntes recurrents que responen únicament a la tendència natural a desconfiar de tot el que no coneixem. Amb humor i estimació, aprofito aquesta tribuna per compartir-ne algunes. Per cert, companys enginyers, els que estem segurs que posseïm coneixements valuosos, tendim a ser més resistents a acceptar tot allò que els modifica.

No, l’hidrogen no és la panacea. Les persones compromeses amb frenar el canvi climàtic hem de treballar de valent, a totes hores, en totes les oportunitats que se’ns presenten. L’hidrogen és la via de descarbonització idònia en alguns casos concrets, i això justifica dedicar-s’hi. Si voleu aprofundir en el debat al respecte, us recomano el Posicionament dels Enginyers Industrials de Catalunya sobre l’hidrogen.

No, no acabem de descobrir l’hidrogen com a producte industrial, l’utilitzem des de fa dècades. Sabem produir-lo, manipular-lo, emmagatzemar-lo, utilitzar-lo. Tenim perfectament estudiades les mesures de seguretat, normatives, reglaments, certificacions. I sí, és clar que explota, però també explota la benzina i permetem que les persones de 18 anys condueixin cotxes que en van plens, perquè confiem en la tecnologia i fem servir les màquines de la manera que ens han ensenyat a fer-ho.

Sí, la tecnologia de l’electròlisi està resolta, però ha de fer un salt d’escala de diverses magnituds, guanyar eficiència i flexibilitat. Avui, més del 99% de l’hidrogen que es produeix al món prové del reformat de metà, amb altes emissions de CO₂. Segons la consultora McKinsey, per assolir la fracció que s’ha assignat a l’hidrogen en els compromisos de descarbonització globals, el ritme de creixement del parc d’electrolitzadors s’hauria de multiplicar per 200 d’aquí al 2030. El mateix estudi espera que la carrera tecnològica i del mercat aconseguirà reduir els costos de producció de l’hidrogen verd un 60% en el mateix període. Incidentalment, la captura de carboni és una altra disciplina que està originant molta innovació, així que el reformat de metà podria continuar sent una font important, equilibrant les emissions amb nous mètodes.

Sí, sabem emmagatzemar i transportar l’hidrogen. La major part del que ara s’utilitza com a matèria primera es produeix i consumeix a les mateixes instal·lacions, i el valor afegit quan es transporta justifica mètodes poc eficients. És, també, un repte d’escala i d’eficiència. Hi ha molta recerca i un panorama interessantíssim de start-ups en aquesta baula: emmagatzematge a alta pressió amb nous materials, liqüefacció, incorporació a vectors orgànics i inorgànics... perquè la necessitat de tenir hidrogen disponible de manera capil·lar és pràcticament nova i va associada als nous usos.

Sí, els principals esforços s’estan dedicant a la descarbonització de les indústries on l’hidrogen és matèria primera. Estigueu atents a la premsa: refineries, plantes de fertilitzants, petroquímica: aquí és on veurem les primeres instal·lacions a gran escala, seguides de prop pels avançaments destinats a utilitzar l’hidrogen com a vector energètic.

Perquè no, ara mateix l’hidrogen com a vector energètic no aconsegueix competir econòmicament amb les alternatives carbonitzades. Però he estudiat casos reals, per a empreses amb consums tèrmics elevats, sotmeses al règim de comerç d’emissions, on el retorn de la inversió per instal·lar plaques fotovoltaiques, electrolitzador i sistema complet per substituir una part del gas natural, és inferior a cinc anys. I he elaborat estudis per empreses amb un compromís sincer per la descarbonització, amb pressupost assignat per avançar en aquest sentit, ajudant-les a comparar aquesta opció, amb rendibilitat positiva, amb altres accions sense retorn econòmic.

I sí, avui el sector està fortament subvencionat, igual que molts altres sectors dels quals, al llarg de les darreres dècades, s’ha considerat que calia accelerar el creixement. Com, sinó, penseu que han aconseguit canviar ràpidament d’escala sectors que ara ja considerem “commodity”? Si la regulació i la gestió dels estímuls es fa correctament, esperem que en pocs anys tots plegats puguem viure només de fabricar i instal·lar equips, que és el que realment ens satisfà.

Per acabar, m’estranya que no se’m pregunti gaire sobre geopolítica. Estem tan acostumats a comprar els combustibles (fòssils) a països llunyans, que caiem en tics antics pensant en l’hidrogen: celebrem la troballa de jaciments naturals, fem grans inversions en gasoductes dedicats i alimentem una cursa tecnològica d’electrolitzadors enormes, però no diem prou sovint que l’hidrogen, en la mateixa mesura que l’electricitat renovable, és un vector energètic democràtic. Qualsevol empresa amb accés a electricitat renovable pot fabricar el seu propi hidrogen verd i destinar-lo a l’ús per al qual li resulti la millor opció. Us animo a imaginar què pot significar això, quant al control dels factors de producció i els costs variables, a la vostra empresa.