El catedràtic d'Economia per la Universitat Pompeu Fabra (UPF) Guillem López Casasnovas és molt crític amb el paper de l'administració en les primeres setmanes de l'emergència sanitària, sobretot per la centralització d'alguns processos, però també per donar una resposta ''tardana i ineficient'' a la tresoreria d'empreses i famílies. En una entrevist als Fulls d'Enginyeria en el marc del cicle de conferències ''La indústria, vector de recuperació econòmica a Catalunya''. López Casasnovas apunta que a les institucions els manca ''capital humà''. Per això, aposta perquè sigui el teixit industrial i empresarial qui lideri la reconversió del sector per aconseguir revertir la situació de crisis econòmica derivada de la COVID-19.
La crisi sanitària de la COVID-19 ha derivat en una crisi econòmica i social. Què s'hagués pogut fer millor i què n'hem pogut aprendre?
Pel meu perfil, d'economia pública i salut, la crisi ha posat en confluència la importància de la pèrdua de la salut per l'economia, també en la macroeconomia. Fins ara, sempre que es parlava d'economia de la salut era per restringir pressupostos institucionals, qüestionar salaris o medicaments. Ara s'ha vist clarament la importància de la salut com un element que transcendeix cap a la macroeconomia. Si no tens salut, ho perds tot, i això ha estat evident pel daltabaix que ha causat. En la vessant d'economia pública, s'ha posat de manifest el poc capital humà que hi ha a les nostres institucions i que donen un mal pronòstic quan no és el mercat, sinó l'estat, qui ha de respondre a la crisi.
En quin sentit?
La crisi és de salut sobre la macroeconomia. Per tant, es produeix un trencament de les normes del mercat, i se li subroga l'administració. Hem pogut tastar en directe que tants anys de descapitalització de talent a les administracions públiques, donen respostes clarament deficients, que no estan a l'alçada del drama econòmic i sanitari que ha generat la pandèmia. En una societat desenvolupada no podem menystenir el capital humà a les administracions i cal que siguin capaces de respondre a reptes d'aquestes característiques amb agilitat i intel·ligència. També cal entendre que la salut no és sector de despesa, sinó d'inversió que permet el bon funcionament de l'economia.
Vol dir que a les institucions no hi ha gent preparada per donar una resposta eficient?
Des del món econòmic, i des del punt de vista de les enginyeries també es deu veure, un economista, veig que la idea de treballar per l'estat o la Generalitat d'uns anys cap aquí està denostrada. Ser funcionari era com una maledicció, símptoma d'avorriment i coses anodines. La capitalització real la tenen les empreses, les consultores, les auditories, etc. Això és el caldo de cultiu del que són els destins del talent dels economistes bons que surten de les promocions i amb els enginyers deu passar igual. I amb la interferència política gran que tenen les institucions en aquest país, on no hem estat capaços de separar política en majúscules i minúscules fa difícil establir criteris mínimament raonables. Per exemple, quan tu necessites fer una compra urgent i tens problemes perquè l'interventor et demana el plec amb les tres ofertes. Això explica-ho a una empresa xinesa que t'ha de subministrar un producte... Mirem el que ha passat a Catalunya amb la centraleta de seguiment. Ara estem en una situació on el sensor del virus s'ha passat a la Primària, i els han donat els PCR que facin falta. Com que necessitàvem estar preparats amb urgència, perquè sinó arribes tard, la Generalitat ha agafat la mateixa central que té per la seva resta de serveis. Jo no conec Ferrovial, però si que sé que quan he vist als mitjans com es tractava el tema dels 17 MEUR, de les persones ocupades, temporalitat, etc. tot és demagògic. Te n'adones aleshores que tota la crítica ha fet tremolar les cames polítiques i ara estem en el pitjor dels casos: no tenim centraleta, haurem de fer indemnitzacions... Algú es pensa q des de la Primària o un grup de boy scouts podran suplir la feina d'una centraleta mecanitzada? Quan veus tot això te n'adones de la fragilitat i la falta de seny de l'administració, i la interferència política. A la primera que algú ha bufat, els han tremolat les cames.
Un cop aquest primer brot sembla controlat, cal posar remei a la crisi econòmica...
Aquí cadascú és esclau de les seves paraules, és evident que la resposta va ser tardana, insuficient, quan es parla de mobilitzar recursos en forma de crèdit i avals, és una actuació molt diferent a la transferència de recursos en termes reals. El president va dir que posaria molts diners, que no eren gaire, i molts, en realitat, eren crèdits. Això no és el que necessitava l'economia. Necessitava un bazuca que a través de transferència de recursos, ERTO, rentes, o retorn d 'impostos, etc. transferís recursos directament allà on no hi havia tresoreria, com ara les empreses petites o famílies. Tot això va arribar tard. I el temps ha validat la queixa perquè Europa, quan s'hi va posar, va dir que això no era un tema d'avals, era un problema de transferir recursos, i la transferència de recursos l'hem acabada fent a través del diner que arribarà de la UE. La meitat d'aquests recursos són transferència directa, i per tant, és diner quer rebrà l'Estat per tapar el forat que ha fet gastant en sanitat, ERTOs, educació, etc, sense tenir ingressos, és a dir, el dèficit públic. L'altra meitat, serà per a projectes del món empresarial que els ha d'aprofitar per fer reconversions ara l'economia està cap per avall.
Com s'han d'aprofitar doncs, els recursos que vinguin d'Europa?
L'estat aquí no aprofita res, no és que la UE doni a Espanya i Espanya faci una quota per comunitat autònoma i cadascú faci una proposta per a veure quina part es queda del pastís. No va de dalt cap a baix sinó de baix cap a dalt. Quan hi hagi projectes, seran enviats i validats a Europa que donarà aquests diners als projectes territorials que s'hagin aprovat. Per tant, seran subvencions condicionades i compensatòries, que compensen per un projecte que tu tens possibilitat de fer i te'l condicionen per això i no per a una altra cosa. Llavors, em toca reivindicar que la nostra estructura empresarial ha d'estar a l'alçada de fer emergir projectes nous que ajudi a l'evolució de la nostra indústria. No que es consolidi. No es tracta que l'status quo miri quina part del pastís es quedi per continuar fent més el mateix. Ens toca ara mirar com la indústria evoluciona, la paraula reinventar no m'agrada, a partir del finançament per part d'Europa dels nous projectes.
Està demanant innovació?
Sí. I mentre per la primera podia criticar a les administracions, no ho faré ara. No vull que siguin les administracions qui diguin. Qui ha de dir és la classe empresarial, el món industrial, la indústria en el millor dels sentits. Aquesta és la cultura que ha de fer aflorar noves iniciatives. D'aquesta segona part del pressupost, de l'administració n'espero molt poc. Ni tan sols m'agrada massa que les administracions facin comissions per generar idees, perquè ells puguin filtrar quines poden ser per a la reactivació econòmica. Això ha de venir del món econòmic i empresarial. Els cercles empresarials no poden ser silents, han d'agafar la iniciativa, i el requeriment que faig és que amb el què no hi haurà problemes en posar-nos d'acord. Però hem de vigilar com ho fem per tenir credibilitat. Per exemple, les 40 propostes dels Enginyers Industrials són bones, però necessiten ser portades i seguides en al seva implementació perquè la facin les persones que més credibilitat tinguin en el sector i perquè arribin a bon port. Per ser excel·lents en les coses has de vetllar en el com.
El teixit industrial i empresarial està preparat per liderar aquesta evolució?
La part que funciona, clar que està preparat. El problema és amb quines mirades som capaços de sortir-nos de la nostra branca d'activitat, del nostre sector, de la nostra manera de ser, per sentir la necessitat que no es tracta de fer més del mateix, sinó que la crisis ens força a fer-ho de manera diferent. Necessitem que alguns empresaris ho coordinin des del seu reconeixement, gent que ja no està lluitant pel seu lloc de treball i tingui prou ascendència per coordinar aquest tipus d'activitats. Ho podríem comparar amb el programa de reindustrialització del País Basc, que havia arribat a una situació límit.
Ja fa dies que surten veus que aposten per aquesta reindustrialització. Quins beneficis ens podria portar aquesta aposta?
L'aposta no és dir-la sinó qui l'ha de fer i com l'ha de fer. I val la pena posar-hi talent i coneixement perquè Espanya té una productivitat un 40% més baixa que la mitjana dels països desenvolupats i amb xifres d'atur dobles d'un país civilitzat. Amb aquesta massa de reserva de gent la fas treballar en sectors que tenen millor productivitat que no pas al sector serveis, el resultat que pot donar pot ser espectacular. Creixement i sostenibilitat són els dos objectius. El gap és tan gran, tanta gent que podria treballar i no treballa, en atur i productivitat, que per poc que l'augmentis sortint del sector dels serveis 'low cost' els beneficis en creixement i sostenibilitat seran enormes.
Quants anys podem esperar perquè tot això doni els seus fruits, tenint en compte que no sabem l'abast, encara, que tindrà la crisi?
La resposta correcta és no ho sé. Però ho acabaré sabent en funció de com s'articulin aquestes idees noves, el què, a la vista de qui les lideri, i de quin territori. És una apel·lació molt important a Catalunya que sempre ha lluït capital humà i tecnològic més alt que la mitjana de moltes regions europees. Ara toca demostrar-ho.
Hem de ser optimistes?
La posada en pràctica és decisiva i permetrà saber si és ens en podem sortir ràpid o continuem fent més del mateix, no aconseguim projectes europeus de reconversió i ens trobem que simplement per salvar l'ocupació hem d'anar a l'economia 'low cost'. Si això ha de ser el final, per aquest viatge no feien falta les espardenyes que estem utilitzant.
