Els dies 7 i 14 de maig s’han celebrat dues jornades sobre el balanç de CO₂ en el sector agroalimentari, centrades en la producció primària i en la indústria alimentària, respectivament; ambdues coorganitzades pels Col·legis Oficials d’Enginyers Agrònoms i d’Enginyers Industrials de Catalunya. Unes jornades molt interessants que conviden a la reflexió i a l’acció, però en quina direcció? Em centraré tan sols en un dels temes discutits.
Mentre que des del món urbà es veu sovint el medi rural com un parc temàtic a conservar, perquè és el refugi de tranquil·litat i salut pels caps de setmana i vacances, els que hi viuen, de l’activitat agrícola, ramadera o forestal, han de fer mans i mànigues per a ser competitius, viure de la seva activitat i evitar emigrar a les grans ciutats per trobar oportunitats laborals. Els sòls agrícoles poden ser embornals de CO₂, però les mateixes activitats agràries poden contribuir a emissions o al seu estalvi, segons com es portin a terme. Millorar l’eficiència de tots els processos productius, la qual cosa implica un millor aprofitament dels recursos o, en altres paraules, produir més amb menys inputs, redueix l’impacte ambiental, però necessita incorporar nou coneixement i noves tecnologies, com en l’agricultura de precisió o la regenerativa.
En aquest àmbit emergeix un concepte, el de la intensificació sostenible, adoptat per la FAO i per IPCC, en el seu 6è informe, el qual implica una visió integral, des de la demanda d’aliments, amb dietes més saludables i evitant el malbaratament, fins a la producció, més eficient des dels punts de vista de balanços econòmics, d’energia i de massa. Francesc Reguant i Lorena Farràs, en el seu llibre “Cuits pel clima”, ho resumeixen en quatre paraules clau: agroecologia ―aprendre de la natura―, intensificació ―fer més amb menys―, precisió ―eficiència― i reducció ―d’emissions i de les causes que les produeixen―.
Millorar eficiències i adoptar noves tecnologies implica sovint un canvi de dimensió. Per exemple, amb paràmetres IPCC 2019, 200 granges de cinc truges cada una, amb els porcs d’engreix corresponents, amb jaç de palla, tenen més emissions de gasos d’efecte hivernacle i amoníac que una granja de 1.000 truges, si aquesta disposa d’un sistema automàtic per retirar cada dia els purins de les naus per alimentar una planta de biogàs amb el digestat cobert. El primer model ens és més amable, amb granges més integrades en el paisatge, mentre que el segon permet una major eficiència productiva i un marge econòmic que possibilita inversions per millores sanitàries i ambientals. L’economia d’escala, com la termodinàmica, imposa la seva llei i la seva aplicació modifica el paisatge. El nombre total d’animals és el mateix, de manera que la superfície agrícola necessària per fertilitzar amb els purins seria aproximadament la mateixa, però la mida i distribució geogràfica de les parcel·les serà diferent.
Afirmar que augmentar l’escala pot ser ambientalment més correcte que mantenir la forma de producció ancestral fa mal, costa d’acceptar. Implica un canvi en el paisatge que ens ha estat familiar. També és així per l’energia fotovoltaica o l’eòlica. Ens hem acostumat a un model de producció energètica centralitzada, amb poques centrals amagades a la majoria de la població, mentre que hem de tendir a un model de producció distribuïda que afecta a tota la superfície del país, a la vista de tothom.
"Afirmar que augmentar l’escala pot ser ambientalment més correcte que mantenir la forma de producció ancestral fa mal."
Es va plantejar a la jornada si escollir entre un model o l’altre és una opció ideològica. Jo no ho crec. Si hi hagués consens en acceptar els objectius per al sistema agroalimentari de sostenibilitat ambiental, suficiència d’aliments per a tota la població, assequibilitat per a tothom, viabilitat econòmica i social de l’activitat agrària, probablement emergiria un escenari en què les dues visions es complementarien, depenent de cada tipologia de demanda alimentària.
Aquesta transició energètica i ecològica en què estem immersos és temps de paradoxes i contradiccions. Per evitar que la incertesa ens aturi cal pactar plans de país a curt, mitjà i llarg termini, sabent que és fàcil equivocar-se, per la qual cosa cal adoptar també metodologia per a la revisió de les actuacions, seguint indicadors mesurables.
