Joan Vila: “Catalunya està fent el ridícul amb la transició energètica”
L’enginyer industrial i director general de LCPaper, Joan Vila (Sarrià de Ter, 1954), ha publicat aquest 2021 ‘Economia en el Canvi Climàtic. Full de ruta cap a la societat frugal’ (Icària, 2021), un llibre que ell mateix defineix com a “treball de fi de carrera professional” perquè recull la seva manera de pensar després de quaranta anys treballant. A ‘Economia en el Canvi Climàtic’ mostra la seva visió de la crisi climàtica mundial i, alhora i entre altres aspectes, repassa els canvis culturals que ha d’assumir la societat per fer-hi front; sempre, des d’un punt de vista d’enginyer i empresari. En una entrevista als Fulls d’Enginyeria arran de la presentació del seu treball en una jornada a Enginyers Industrials de Catalunya, Vila -que és president de la Comissió d'Energia de Pimec- alerta que el model econòmic actual està “en vies d’esgotament” i es mostra molt crític a les mesures per a la implantació de les mesures per afrontar la transició energètica sobretot a Catalunya.
Per què aquest llibre?
Jo ja havia publicat ‘La crisi des de la trinxera’, el 2013. Exposava la meva teoria sobre el perquè la crisi immobiliària per mi no era tan immobiliària com una derivada de la globalització. Quan comencem a fer la transició energètica m’adono que, de fet, estem davant el mateix problema. D’una economia que se n’ha anat de les mans perquè el model que s’havia engegat a partir de l’any 78 està en vies d’esgotament. I veient com a Catalunya no hi havia el debat de la transició energètica em va semblar necessari fer un llibre per aportar els elements per engegar-lo. En aquest cas, la meva aportació és la visió d’empresari i enginyer i que mira tant la tecnologia, el món energètic, com l’economia. Em semblava que les meves observacions no les deia ningú. I el que està passant aquest mes, amb el preu de la llum i el desbocament dels mercats de matèries primeres, em confirma que realment estem davant d’un final de model econòmic i per tant, d’un canvi greu i profund de l’economia i de la manera de fer.
Ho pinta molt gros...
Fa pensar que tot forma part d’un desordre mundial impressionant, impulsat per la sortida de la crisi de la COVID-19 i amb conseqüències importants. En el llibre dic sovint que hem de mirar el que va passar als anys setanta amb les dues crisis petrolieres i comparar-les amb a situació actual. Aleshores el model fins al moment, el keynesià basat en un acord de 1945 de Bretton Woods, es va esgotar. I què va passar? Que es va fer el canvi cap a un model neoliberal. Allò va canviar l’economia del món cap un altre model neoliberal i avui, la meva percepció és que aquest model neoliberal s’ha esgotat i hem de pensar de forma diferent. I aquest és l’anàlisi que faig, on arrenco de l’evolució del benestar de la humanitat des de la prehistòria fins avui, veient com l’energia ha estat clau per a aquesta evolució de productivitat però intento descobrir on ha fallat tot això.
I on ha fallat?
Un cop, davant la piràmide de Keops, vaig calcular que en aquell moment per fer-la –sense la roda- durant vint anys van necessitar 100.000 persones. Quanta gent haguessin necessitat amb la roda? Vaig calcular que eren 10 vegades menys. I després em vaig preguntar? I avui, amb les grues i maquinària? Necessitaríem 54 persones. I la diferència què faria? Doncs, altres feines. I això és el que ha guanyat la humanitat amb productivitat. El nostre benestar és aquesta productivitat de 99.000 persones. Una vegada tens clar això, penses què està fallant ara? Arribo a una conclusió: és que avui dia per resoldre la confrontació entre la productivitat del capital i la productivitat laboral s’ha apostat per augmentar sempre la producció de manera destralera. Per posar un exemple, el món utilitza 103.000 milions de tones de matèries primeres. D’aquestes, 27.000 es fixen en forma de béns. 60.000 les dispersem en abocadors o a l’atmosfera i només 9.300 les reciclem. Per tant, el que ha fet el món és convertir-se en una màquina de dispersar recursos. I això és d’una poca intel·ligència increïble. Abans no se’ls hagués acudit de cap manera. I per posar un altre exemple que agradarà als enginyers. A Catalunya tenim un consum d’energia primària de 295 TWh. D’aquests, l’energia final que ens arriba als consumidors és de 165 però el consumidor, de fet, l’ús que en fa és de 51 TWh. Per què? Perquè el cotxe té molt mala eficiència, generem electricitat amb mala eficiència... que fa que a Catalunya només utilitzem el 17% de l’energia que ens entra. És d’un destraler impressionat. I li hem de donar la volta. No pot ser que en un món on les persones hem pogut desenvolupar un coneixement i intel·ligència enorme, siguem tan ineficients amb l’ús de les matèries primeres.
Som a temps de revertir-ho?
Ho hem d’intentar, no? Almenys que les coses no vagin a pitjor. Més que desenvolupar solucions tecnològiques, que ja les tenim, el que cal és fer possible que el model econòmic vagi cap aquí. La paradoxa de Jevons explica, el 1865, que va veure que com més eficient era la màquina de carbó, més consum de carbó es feia perquè a és eficiència, més ús. Això ens ha passat amb el cotxe, amb l’avió i amb tot. I això és el que s’ha de canviar. La primera cosa que se m’acut és deixar de posar impostos al valor afegit, que és una anomalia immensa perquè és el que la ment humana sap resoldre i, en canvi, cal taxar les matèries primeres, minerals, combustibles fòssils, l’aigua, etc.
Però això és una acció local però el canvi climàtic no. S’hi pot incidir amb polítiques locals?
Sí. Per això jo dic que tal com està el món de globalitzat o hi torna a haver-hi un acord entre blocs, com el de Bretton Woods, entre el bloc americà, europeu, xinès i japonès, o no ho resoldrem. D’alguna manera el que farem serà posar-nos en una guerra de recursos i preus que ens farem mal tots plegats. És el que es comença a veure amb la crisi de matèries primeres. Hem d’arribar a un pacte global.
I a Catalunya, com veu la situació?
Fins avui, molt malament, perquè qualsevol transició té tensions i problemes. La gent ha de cedir per canviar cap a nous paradigmes. I això vol dir maneres de consumir però també acceptar que el paisatge ha de canviar i no som capaços de veure-ho a Catalunya. L’aturada que tenim és de tal magnitud és que el 2020 no hem complert amb la directiva europea. Amb sort, complirem els objectius del 20230 el 2040. Catalunya està fent el ridícul amb la transició energètica, ridícul de forma important. Sospito que això ens passarà factura perquè si tu no fas la transició energètica te la faran altres, com ara ja és l’enviament d’energia renovable des de l’Aragó que s’està dibuixant. Però el que és més dramàtic és que no fent el camí no es pot desenvolupar un relat adient en aquesta transició. No fent això, frena que les indústries s’adaptin a la nova situació. I així, anirem perdent pes industrial i de l’economia a mesura que avanci. La transició comportarà que una part de l’activitat actual morirà, com la producció de gasolina, i si no som capaços de fer la substituta, anirem en declivi continuat. Per fer això necessitem que el relat sigui estès a tota la societat. Si no fem les renovables a casa, difícilment farem bé aquest relat. Externalitzant-ho tot a fora ens anirem empobrint.
I això és culpa de la ciutadania que s’hi oposa o dels polítics que no ho tiren endavant?
Tot plegat. Ara tenim una ciutadania que viu molt bé amb confort però per canviar-ho necessitem lideratge important. Ja no dic polític, però sí un lideratge que no tenim. Ens manca un lideratge fort. Gairebé et diria que després de Pujol, no l’hem tingut. Hem perdut la valentia de Pujol que no tenia por de les enquestes de l’endemà passat. No és només un problema de polítics només, les associacions empresarials són d’alguna manera políticament correctes. Si no ens podem contradir, passa el que passa.
El veig una mica pessimista, el llibre també ho és?
Hi ha de tot. Faig moltes propostes concretes, com ara prohibir la publicitat de cotxes de combustió, muntar carrils bicis entre pobles, propiciar que els nens vagin en bici a l’escola i altres de més calat. Passo revista a tot el que ens aporta la tecnologia Però si, la dificultat més gran és d’acords socials, per adequar que la societat s’hi posi bé a fer aquesta transició. Si tu vas camí de canviar el cotxe per l’elèctric, et generes la teva electricitat, recorres a la producció local... tenim la solució. És un camí llarg que s’ha de fer. A la Garrotxa, per exemple, tenim la percepció que això aquí es farà. Quant trigarem? No ho sé, potser quinze anys. Però els pilars s’estan posant.
El camí de la transició energètica?
I més, perquè és un canvi cultural. Abans de començar aquesta entrevista acabàvem de tenir una reunió amb un client suec que ven paper a grans superfícies alemanyes de Xina. El problema logístic actual ha fet que s’hagi quedat sense subministrament, ha buscat alternatives europees i ens ha trobat. D’alguna manera això vol dir que aquest conflicte i desordre mundial s’arregla tornant a ser més local, que Europa fabriqui els seus productes i no hagi de canviar de bloc per consumir paper higiènic. Que té nassos, no parlem de tecnologia especial, parlem de paper higiènic! Cal tornar a relocalitzar la producció, intensificar l’autoconsum i generació elèctrica, sortir dels combustibles fòssils i ser més locals i sobretot ser frugal
Frugal?
Als anys setanta érem frugals: agafàvem l’avió quan no hi havia més remei, anàvem en cotxe quan ho necessitàvem, fèiem vacances a 50 quilòmetres... i érem feliços, hi havia més contacte de grups, humà. I això, que ens feia feliços, és el que torna.
- Respon
Enllaç permanent