Després d’exercir diverses responsabilitats en institucions com l’Agència Catalunya de l’Aigua o el Consorci d’Aigües Costa Brava Girona, l’enginyer industrial Jordi Agustí (Figueres, 1960) va rebre l’encàrrec de liderar la transició hídrica a Catalunya l’octubre de l’any passat, amb el seu nomenament com a director general de Transició Hídrica. Aquesta àrea, de nova creació en el Govern de Salvador Illa, que ha de posar les bases per un nou sistema en la gestió de l’aigua al país. “La transició hídrica no ens la farà ningú si no ens la fem els catalans”, diu Agustí, que encara l’etapa amb la motivació de treballar en un àmbit que l’apassionar: pensar el futur de l’aigua.

Ara plou i els embassaments es recuperen. Per què cal continuar parlant de sequera?

Perquè la memòria és curta. Ara encara plou bé, sí, però els meteoròlegs no ens diuen això, sinó que a partir d’ara seran sempre més semblants als temporals. Per tant, la perspectiva és poques pluges, torrencials i mal situades i això és sequera garantida perquè no podem contenir l’aigua.

Però ara tenim bona situació per treballar amb els plans d’emergència?

Sí, de fet, ara s’està fent la revisió del Pla de Sequera amb els aprenentatges d’haver-lo aplicat  per primera vegada, cosa que va mostrar algunes limitacions. D’una banda, les empreses que ja havien reduït el consum d’aigua va haver d’aplicar les mateixes restriccions que qui no havia fet res. De l’altra, certs sectors van demanar criteris més ajustats a la realitat del consum. Ara el nou pla incorpora aprenentatges i la voluntat que no calgui tornar-lo a activar, perquè haurem fet els deures abans.

Què és exactament la transició hídrica?

Europa parla molt de resiliència. Catalunya, i Espanya, ja fa anys que “resisteix”: hem fet resistència d’oferta, dessalinitzadores, aigua regenerada... i de demanda (pla de sequera). Doncs la transició hídrica és deixar de resistir i començar a transformar. Vol dir deixar de confiar en la pluja i garantir-nos l’aigua amb recursos propis, eficients i estables. És el mateix que la transició energètica: passar d’un model vell a un de nou; agafar les regnes i la governança i canviar l’estratègia: Aigua nova.

I per què la necessitem una transició hídrica?

La sequera recent ens ha demostrat que dependre només de la pluja ja no és viable. A diferència d’altres transicions —com l’energètica, que té directrius globals— la de l’aigua és local. Cada territori s’ha d’espavilar. I per això dic que si els catalans no ens fem la transició hídrica, no ens la farà ningú.

Com es materialitzarà aquesta transició? Amb una llei?

Sí. De fet, el Govern va adoptar el compromís el 27 d’agost de 2024: accelerar totes les obres de resiliència i redactar una Llei de Transició Hídrica. Aquest és l’encàrrec d’aquesta direcció general. Jo ja feia temps que treballava en aquest àmbit i tenim identificades una setantena d’iniciatives que cal desplegar per canviar hàbits en l’agricultura, als sistemes de gestió a la indústria, calcular petjada hídrica, modificar models d’abocaments a les depuradores, recuperar els aqüífers... La llei va més enllà dels governs i aquesta ha de ser direccional. Ha de ser estructural, transversal i per dissenyar la Catalunya hídrica del 2050. I també hi ha el tema del finançament.

Això vol dir que l’aigua serà més cara?

A Catalunya ja s’actualitza el preu de l’aigua. És evident que no ens podem comparar amb Dinamarca, però ens serveix com a exemple de què es fa a la resta del món. Allà paguen 10 €/m³. I plou molt sovint. Per què? Perquè traslladen tots els costos reals del cicle de l’aigua als usuaris. A Catalunya ho fem diferent i l’administració encara subvenciona indirectament bona part.

Quan estarà llesta la llei?

Quan el Parlament l’aprovi, però el compromís és tenir-la llesta abans que acabi la legislatura. Estem en plena fase de redacció. Un cop estigui el text, començarà el diàleg amb els sectors. No serà fàcil: tothom vol canviar, però ningú vol sortir del seu confort ni assumir més obligacions. La feina serà acordar el com i sobretot els períodes transitoris. Crec que hem de córrer per això, perquè el primer que renta la pluja és la memòria.

Es tindrà en compte la interconnexió que proposa l’Observatori Intercol·legial de l’Aigua en aquesta llei?

La llei no dirà “s’ha de fer aquesta obra”. Aquest debat ara no està sobre la taula, i la llei no entrarà en aquest nivell de detall.

La governança del sistema s’ha de reformar?

Sí. No perquè funcioni malament, sinó perquè necessitem un model 2.0.
Cal millorar la coordinació entre l’ACA, els consorcis, els municipis, les dipositades estatals i els ens que gestionen la conca de l’Ebre, on no hi tenim les plenes competències.

La tecnologia ha de ser un pilar clau per a la transició hídrica. Quines prioritats hi ha?

La tecnologia és l’aigua nova i ja ens ha salvat aquesta sequera. Les dessalinitzadores han produït la mateixa aigua que un embassament com Sau. L’aigua regenerada del Prat de Llobregat ha mantingut el Llobregat viu. Les futures aigües depurades que avui aboquem al mar seran essencials. Els romans feien aqüeductes; nosaltres farem membranes, sensors, digitalització, recàrrega d’aqüífers i reutilització. I la prioritat no és A o B: és A + B + C + D. Amb la transició no ho pots fiar tot a un sol model i com Israel, Califòrnia o Singapur: diversificar.

Fa tres mesos que has agafat el càrrec. Quin balanç fas d’aquest temps?

Positivament. M’hi sento motivat i he vingut a treballar en un àmbit que m’agrada. M’anava a jubilar i la consellera Sílvia Paneque em va convèncer perquè això és exactament el que ja feia des de l’Observatori: pensar el futur de l’aigua.

Quin serà l’obstacle més gran?

Que la societat entengui que hem de canviar i que tothom haurà d’aportar. Quan preguntes a la indústria, “el 2050 creus que podem estar igual?”, tothom diu que no... Però cal que s’entengui i se sàpiga què ens costarà. S’haurà de negociar. Les converses seran intenses, sobretot en finançament i terminis. Però estic convençut que s’arribarà a acords.

La pròxima sequera ens agafarà més preparats?

Sí, molt més ben preparats. Amb les obres en marxa i la nova planificació, la resposta serà molt millor. Malgrat ser, el 2050, deu milions de persones, amb més visitants i més indústria. No vol dir que no hi hagi sequera —és estructural— però sí que podrem actuar amb menys impacte i menys mesures doloroses. L’objectiu: si hem de treure el Pla de Sequera, que hàgim de passar massa pàgines.