Jordi Costa: “On sumem quilos i resultats no s’estan plantejant fer porta a porta”

L’enginyer industrial Jordi Costa és un dels autors de l’Informe l’informe ‘Aplicació de les directives europees en matèria de residus municipals a Catalunya’ de la Comissió de Canvi Climàtic i Economia Circular d’Enginyers Industrials de Catalunya que recomana avançar cap a la individualització dels sistemes de recollida selectiva per aconseguir arribar als objectius europeus. Diu que el porta a porta és un dels més eficients però creu que és difícilment viable, ara mateix, tècnicament i políticament en grans ciutats. Secretari tècnic del Gremi de Recuperació de Catalunya i Assessor de Sostenibilitat i Economia circular a CECOT, Costa defensa, en aquesta entrevista a Fulls d’Enginyeria, treballar el tancament de contenidors mentre es desenvolupa el porta a porta a ciutats més grans i es modulen altres mesures com la fiscalització o la gamificació.

 

Catalunya segueix una tendència positiva en la recollida selectiva i és del 45,9%. Però no acaba de millorar més... Hem arribat al límit?

El model hegemònic a Catalunya segueix sent el model de contenidor obert. L’aportació, doncs, és voluntarista. Qui ho fa, ho fa per militància pel medi ambient, no per benefici personal. Hi ha molts municipis amb porta a porta, cada vegada més, però a nivell de població global és marginal. En canvi, el model de contenidor no evoluciona massa, per no dir gens. Es nota una certa tendència a l’alça però és molt lleugera; estem estancats. I sí, hi ha cert consens que el model de contenidor obert ha arribat al seu sostre.

Els objectius europeus són del 55, 60 i 65% pel 2025, 2030 i 2035 respectivament. Hi podem arribar si no es canvien aquest sistema de contenidors?

Si no es canvia el paradigma – i cal veure què vol dir - sembla clar que no arribarem als objectius. La nostra evolució és del 5% els darrers deu anys i en els propers deu anys hem de pujar més d’un 20%. Històricament això s’ha fet amb més sensibilització, però on s’hi ha apostat fort s’ha arribat com a molt a un 55-60% de recollida selectiva. Tots estem d’acord que hem de passar del model del bé comú a la individualització, amb conseqüències individuals en positiu i en negatiu.

En conscienciació no es pot fer més?

Segurament si hi destinéssim molts recursos, es podria augmentar una mica. Als municipis que ho han fet estan entre un 5 o un 10% per sobre de la mitjana catalana. En canvi, els estudis sociològics assenyalen que una de les franges menys recicladores és la dels 25 als 35 anys, i per tant, el missatge que això se soluciona amb el pas de les generacions no és veritat, perquè en aquesta franja els ho hem inculcat des que van néixer i no ens n’hem sortit.

L'enginyer Jordi Costa

 

Teniu detectat per què passa? Semblaria que hi ha més consciència mediambiental, entre els joves...

No ho crec. Tots vivim en un món on creiem que el nostre voltant és la majoria. Si estem al 50% de recollida selectiva i el potencial està per sobre del 90% vol dir que el 50% no la fa. Això és un fet.

Per tant, l’única solució és la individualització de la recollida?

No sé si l’única. Potser amb 30 anys més ens en sortiríem. Però si volem canviar el paradigma a curt termini no tenim temps que això passi de forma orgànica.

I com ha de ser aquesta individualització?

Hi ha dos mecanismes coneguts: el tancament de contenidors o el porta a porta. Tots dos poden portar associat fiscalitat o gamificació; si ens hem de centrar més en el negatiu o en el positiu està per veure. Els experts en sociologia diuen que l’incentiu econòmic només afecta una part de la població i a curt termini. Però anem a pams. Fins ara no hi ha hagut mesures individuals perquè no sabem què fa la ciutadania. Per tant, un primer pas és conèixer aquest comportament individual i segmentar la població per buscar elements de motivació. Sembla que la pertinença a un grup i identificació amb uns valors sí que tenen recorregut i a llarg termini.

S’ha provat?

Sí, s’han fet experiments molt petits. A Bellvei, per exemple, però és difícil dir si va funcionar perquè paral·lelament es va fer fiscalitat i es van tancar els contenidors. No es pot valorar.

A l’informe ja assenyalàveu aquesta necessitat d’individualitzar la recollida...

Aquestes són els dos sistemes que ens hem inventat i a mitjà termini no sembla que n’hi pugui haver d’altres. El porta a porta ens permet dir qui i com està participant i els contenidors tancats avui només ens diuen si algú ha obert un contenidor. És una informació de menys qualitat.

Però el porta a porta genera polèmica en alguns llocs?

No. A tot arreu. I jo soc escèptic respecte a la seva implantació a curt termini en grans poblacions per tres motius fonamentals. El primer és que presta un servei més limitat que el contenidor, en servei 24 hores al dia els 365 dies a l’any. El porta a porta és restrictiu en horaris i fraccions, malgrat és que per una part de la població, pot ser més còmode. La realitat, però és que arriba un divendres i marxes de cap de setmana i què fas amb l’orgànica? També és molt més car. El cost operatiu pot ser 50, 60 o 70% més que recollida en contenidors. En una societat on els recursos són limitats, en el servei més car que presta un ajuntament, contenir els costos també ha de ser una prioritat, per molt que es financi via taxes.

I el tercer?

Que la implantació del porta a porta en nuclis d’alta densitat és tan complexa que no s’està donant. El missatge no cala perquè és molt complicat en termes polítics i tècnics. Un bon exemple és el barri de Sant Andreu, a Barcelona, que podria haver estat un cas d’èxit i un exemple a seguir, i no ho ha estat fonamentalment per la politització que se n’ha fet. Però ja fa quinze anys que s’hi aposta com a única alternativa i això ha fet que altres models no hagin evolucionat.

Per què té un avantatge clar, en dades, no?

Sí, l’avantatge és que augmentem espectacularment la recollida selectiva i és de major qualitat perquè es contenen els impropis. Del contenidor tancat tenim dona poca informació consolidada i fins ara té uns resultats quantitatius, en percentatge de recollida selectiva lleugerament inferiors i uns impropis més elevats. Però més enllà d’això, suposant que el tancament de contenidors és un pitjor sistema que el porta a porta, a Cornellà o l’Hospitalet ens el podem imaginar. El porta a porta, avui dia, no. I molt difícilment d’aquí tres anys. Si ja és evident que no complirem els objectius fixats, cal començar a canviar paradigmes ja! No podem tenir una posició en que només un model és vàlid perquè perdem l’oportunitat de fer un gran pas endavant. Potser no serà el pas definitiu, però sí que podem duplicar la recollida selectiva en grans municipis que avui no es plantegen el canvi.

A les grans ciutats és partidari de contenidors tancats?

Jo soc un pragmàtic i sembla molt complicat que els tècnics i polítics municipals es plantegin una altra cosa en municipis grans. Cerdanyola del Vallès ho està mirant i Ripollet és el gran buc insígnia del porta a porta però no és Santa Coloma o Sant Boi. On sumem quilos i resultats no s’estan plantejant fer porta a porta a curt termini.

Amb contenidors tancats es podria fer feina que no s’està fent? Cada vegada hi ha més municipis amb contenidors tancats, també...

Sí, cada cop hi ha més pobles que hi aposten. Alguns de petits i d’altres amb molta població. Ara caldrà estar amatents i fer el seguiment de resultats per veure fins on ens pot portar aquest model.

Cal doncs canviar el discurs oficial?

Al meu entendre sí. Tinc la sensació que hi ha un discurs molt monolític de que el Porta a Porta és l’únic sistema que pot canviar el paradigma i això està frenant i endarrerint l’aplicació de  sistemes que podrien aportar resultats molt positius a més curt termini.

Com ho veieu des d’empreses com la teva, Datambient, que assessoreu administracions per triar el sistema més òptim?

Nosaltres apostem pel millor model a cada municipi, i allà on el porta a porta funcionarà bé, el proposem i si s’escau l’implementem. Però faig apologia activa que aquest discurs de porta a porta o res no pot ser perquè fa que Catalunya no surti de l’ostracisme en l’evolució de la recollida selectiva que tenim. A Tarragona acabem de fer una prova amb resultats molt bons, amb contenidors tancats. Hem arribat per sobre del 60% en tres mesos i estàvem al voltant del 30%. Hem multiplicat per dos en molt poc temps. Sembla que tenim més impropis però feia 10 anys que estàvem al 30%! No dic que sigui la panacea però és l’evolució significativa a curt termini i costos continguts. I com a administració s’ha promoure aquesta evolució.

Quines aportacions fa l’enginyeria a tot aquest sistema?

La veritat és que moltes. Mira, s’ha vist que la gamificació i la fiscalitat són importants però les experiències que hi ha amb tancament i porta a porta funcionen per efecte ‘Gran germà’. És a dir, quan el ciutadà sap que el seu veí sap què està fent, es porta bé. És així de gros. El gran salt és el dia següent, sense bonificacions ni cartes d’advertiment. Quan ens sentim controlats, modifiquem el comportament. Per això, si volem anar un pas més enllà, necessitem saber què passa, si el cubell d’orgànica hi és i si la brossa està ben seleccionada. Necessitem tecnificar i informatitzar totes aquestes dades tant amb el porta a porta com amb contenidor tancat. Qui hi ha anat, quan hi ha anat, patrons de comportament, etc. I també necessitem tecnologia que funcioni, que en molts casos encara està una mica verda.

Per tant, molta feina teniu i tindreu?

Tot això és mig present i futur. Les proves de Tarragona han estat amb els tres principals tecnòlegs que operen a Catalunya i només un ha funcionat bé del tot. Hi ha molt recorregut per fer. Per madurar les tecnologies i per veure on ens poden portar, de la mà de la fiscalitat, la gamificació i la comunicació. Estem a les beceroles encara.

Us fixeu en altres països?

Catalunya i Espanya potser estem endarrere en comportament sociològic – i aquest és un dels principals problemes dels residus, que no ens podem comparar amb un austríac, per exemple- però no en tecnologia. Segur que tenim coses a aprendre però no tantes com ens pensem i en molts casos, és a l’inrevés. Crec que la circularitat i el sector del reciclatge arrossega la inèrcia de l’autarquia del franquisme i això ens ha ajudat a ser empreses líders a nivell europeu.

Això s’hauria d’explotar, no?

Doncs mira, amb el Pacte per a la Moda Circular estic molt esperançat. A la zona de la Garrotxa, per exemple, hi ha molta tradició de reciclar moda preconsum que és líder a nivell mundial. El preconsum és el 10% dels residus de roba, però això vol dir que tenim xarxa i tecnologia industrial de tota la cadena de valor del reciclatge tèxtil que acabem sent referents per altres països. Aquí hi ha una oportunitat que cal capitalitzar per fer un pol de reciclatge del tèxtil postconsum europeu. Ho hem d’aprofitar!

El contingut d'aquest camp es manté privat i no es mostrarà públicament.
CAPTCHA
This question is for testing whether or not you are a human visitor and to prevent automated spam submissions.