Va ser la segona dona en treure’s la carrera d’Enginyeria Industrial a Barcelona i mentre va estudiar va ser l’única noia a l’escola. Laura Tremosa (Espolla, 1937) recorda que al principi va ser molt dur però creu que ha estat gràcies a la seva tossuderia que ha pogut culminar la carrera professional amb èxit i que li ha valgut el Premi Trajectòria Professional d’Enginyers Industrials de Catalunya atorgat el juny passat. “M’ho he passat molt bé”, respon quan se li pregunta pel balanç d’una trajectòria que va començar en una oficina tècnica i va passar per la gestió mediambiental a l’Ajuntament de Badalona, la gestió de patents i, sobretot, per la direcció de diferents revistes tècniques. Dona en un món masculinitzat, Tremosa també ha destacat per la seva faceta feminista i culpa la societat de la manca de vocacions tècniques entre les nenes. Recorda que antropològicament “la tecnologia és cosa de dones” i confia que la nova divisió del treball permet arribar a la igualtat en aquest sector.

Enhorabona per aquest premi. Com l’ha rebut?

He de reconèixer que no m’ha sorprès: quan arribes a certa edat, et donen premis. De fet, Enginyers Industrials de Catalunya ja m’havia donat un premi de la Nit de la Robòtica i a Terrassa també fa poc em van reconèixer la trajectòria. No és el primer, doncs.

I quin balanç fa d’aquesta trajectòria que ara se li premia?

És una trajectòria molt diversa. En acabar la carrera, era una època amb molta feina perquè s’havia de començar a desenvolupar l’economia espanyola que feia anys que estava tancada. Per tant, tots els meus companys – tots homes - han fet carreres multinacionals arribant a llocs molt més importants. En canvi, a mi no em volia col·locar ningú i em vaig trobar molt sovint l’”això no és per vostè”. I això que ‘La Vanguardia’ estava plena d’ofertes de feina. Però quan m’hi presentava em deien que no era per a mi. Quan em responien per carta m’hi posaven ‘Don Lauro’. Clar, ningú no esperava que aparegués una senyora! Al final, tot i que a l’inici no ho volia, va ser gràcies al meu pare que vaig entrar en una oficina tècnica. Jo vaig dir que volia trobar feina sola, tranquil·lament, però va ser mentida.

No la trobava per què era dona?

Perquè era dona. No és que hi hagués res en contra de les dones, sinó que ningú no esperava que aparegués una dona. Jo vaig ser la segona de l'escola d'enginyers. Però la primera, Isabel P. Trabal, mai no va buscar feina perquè a casa seva tenien una fàbrica. Aleshores, el xoc amb el mercat no l’havia tingut; jo sí. La primera feina va ser una oficina tècnica on feia projectes però sempre dic que la meva carrera ha estat fruit de l’atzar, en gran part. No estava planificada. Tenia l’avantatge que la carrera d’enginyeria industrial no era tan especialitzada com ara. Era politècnica i vaig estudiar una mica de tot. En aquesta feina, una oficina petita, hi havia dos o tres enginyers més, uns delineats i una secretària. La secretària es va posar malalta i vaig comprovar que no m’havia adonat que era jo la que obria la porta o aixecava el telèfon. I em vaig enfadar! Vaig agafar el diari i sense haver planificat veig ‘es busca un enginyer industrial superior per dirigir una revista tècnica, Mundo Industrial’. I me’n vaig anar a una entrevista. No sabia dirigir una revista tècnica, ni no tècnica! El cap de publicacions tenia una fotografia de Pávlolv al despatx. I el primer que li dic va ser: així prefereix Pávlov a Freud? I ell només em va preguntar si era enginyera i ‘si el vol, demà té el lloc’.

Creu que el comentari va ser determinant?

I tant! I vaig dubtar però vaig pensar que podia ser divertit i tenia el mateix sou. Vam arribar a un acord per fer el traspàs. Per això sempre dic que vaig tenir la sort de trobar un sonat. I sortint me’n vaig anar a una impremta per saber com anava tot aquest món.

Quants anys va estar-hi?

Uns sis o set anys, fins que l’editorial, anglesa, va decidir tancar les editorials que tenien fora del país. Eren mitjans dels anys 70, i políticament tot estava canviant aquí a Espanya i tenia ganes de fer alguna cosa pel país. Després de les primeres eleccions municipals, a l'Ajuntament de Badalona buscaven tècnics i m’hi vaig estar de cap de serveis, uns tres anys. Però s’havia de cobrir la plaça de funcionària i vaig veure que m’avorriria.

Però la feina era la mateixa, no?

Sí, però la vida en l'administració pública és complicada. Ho vaig deixar, malgrat el disgust de la meva mare, i a més, arriscadament, perquè a l'administració pública els que érem contractats per l'estat no teníem dret a l'atur i jo estava separada amb quatre nens! Però vaig pensar que coneixia molta gent i que podia fer una temporada de freelance, en l’àmbit de les patents que també en tenia experiència. I mira, tres dies després em vaig trobar un amic que volia crear una revista de robòtica i va ser l’oportunitat de tornar a entrar al sector de les revistes tècniques. Vam crear una revista de robòtica i una d’informàtica industrial. Després ja no vaig sortir del sector de la informació, tot i que vaig combinar-ho amb les patents.

Però no va ser el darrer que va fer professionalment, no?

Quan ja estava a punt de jubilar-me a l’editorial em van demanar, des del Fòrum de les Cultures de Barcelona, si podia tirar endavant un petit projecte per a un departament de publicacions. Ho vaig fer, i em van demanar que m’hi impliqués. I aleshores vaig acabar agafant la feina a mitja jornada i vaig acabar organitzant 50 congressos! “Els enginyers serveixen per a tot”, em va dir el director del Fòrum. I ho vaig fer.

També ha tingut activitat política, oi?

Sí. Vaig organitzar les jornades catalanes de la dona, quan vam decidir introduir el feminisme seriosament. I amb quatre nens, que van anar creixent. He fet moltes coses i sempre dic que m'he divertit. Malgrat que he passat èpoques econòmicament difícils, perquè amb quatre nens era complicat.

Es pot dir, però, que majoritàriament s’ha dedicat a la informació. Com és treballar en aquest sector?

Un dels avantatges és haver conegut molta gent. Però ara m’ho miro diferent. Em sembla que vaig ser una mica irresponsable perquè em van oferir feines més tècniques i molt més ben pagades, però vaig tenir por d’avorrir-me i, per això, no ho vaig agafar. La informació tècnica em permetia, per exemple, viatjar convidada per empreses d’arreu. Tenia al·licients suplementaris. 

És complicada la divulgació de la informació tècnica?

Jo la trobo interessant perquè he vist néixer la informàtica. Sempre dic que la carrera et capacitava per aprendre. Això en una època en què la tecnologia ha evolucionat de manera molt ràpida ha estat molt important. M’ho he passat bé, perquè la tecnologia m'agrada.

Encara la segueix, tota aquesta informació?

Sí, la vaig seguint. De tant en tant escric algun article que em demanen algunes revistes com ara InfoPLC++. Jo dic que he estat una enginyera “de secà” perquè no m’he embrutat mai les mans, o el cap, amb la tecnologia. Sempre m’ho he mirat des de fora...

Però el domini hi és!

Sí, però no ho he tocat. Mira, quan va sortir el primer GPT, em vaig passar una nit jugant.

Un altre àmbit on ha exercit és el del medi ambient. També pionera, no?

Sí, de fet, a finals dels seixanta no hi havia consciència mediambiental. El Col·legi d’Enginyers al costat del de Llicenciats vam organitzar un grup de treball per començar a tractar-ho Per això, quan vaig anar a l’Ajuntament de Badalona, ja coneixia bastant bé els temes.

Ara és una de les àrees fortes a tot arreu, no?

Sí, ha anat creixent. En aquella època, Badalona era un punt important de contaminació. Era horrorós. Ercros fabricava àcid sulfúric i esperaven a la nit per expulsar gasos en funció del vent. Era una història perquè el vent de cop i volta canvia! Recordo que arribava a l'Ajuntament i ja m'estava esperant algun guàrdia urbà per dir-me que en algun barri tots els nens estaven plorant... Jo tenia clar que Ercros s’havia de tancar perquè estaven enganxats als habitatges però clar, eren els mateixos treballadors de la fàbrica que creien que els anava a treure la feina.

Vostè va ser la segona dona a treure’s el títol d’enginyer industrial i única de la promoció.

L'única de totes les promocions que hi havia en aquell moment, vaig ser! A tota l'escola no hi havia cap més noia.

Com ho va viure?

Al començament va ser dur, perquè jo venia d’un col·legi de monges. En aquella època havia de fer dos anys d’ingrés que es preparaven en acadèmies. Els meus pares no em van deixar perquè no volien que estudiés enginyeria, els semblava un disbarat!

Per masculina?

Sí, sí. I jo, per la meva tossuderia la vaig fer. Total, que em van dir que buscarien professors particulars per preparar els ingressos. Segur que pensaven que ho deixaria. Però no ho vaig deixar i vaig superar els ingressos. Ara, quan vaig arribar tots ja es coneixien perquè havien fet els ingressos junts i a sobre no hi havia cap més noia. Imagina’t, els professors em van donar la clau del seu lavabo perquè no hi havia serveix per a noies. Ja em diràs! Durant dues setmanes ningú no em va dir res. Devia ser un espectacle bastant trist. Fins que Alfonso Comín, dos cursos per sobre, em va venir a saludar i vam anar a fer un cafè. L’he adorat tota la vida! Després, a la llarga, ja es va anar normalitzant tot. Hi havia professors que et tractava massa bé, protector, i els que no els feies gràcia.

Ara no és tan estrany, a enginyeria industrial hi ha un 25% de dones?

Ara depèn molt de les especialitats però hi ha fenòmens estranys. La paraula enginyeria deu produir rebuig a les dones perquè a Informàtica, abans que portés la paraula enginyeria al nom, hi havia meitat i meitat i amb el canvi de nom va baixar. La veritat és que no ho entenc.

Què s’hauria de fer?

Ja s’estan fent coses. Però és un problema social. Que a les nenes els agradin les arts i les lletres i no les ciències, és veritat o és que la societat t’encamina cap aquí? Jo penso que la tecnologia és cosa de dones, històricament i antropològicament. Les dones van estar al darrere de l’inici de la fabricació de molts objectes, no perquè fossin més intel·ligents, sinó perquè es quedaven amb les criatures. Les dones creaven les eines per resoldre problemes. Les antropòlogues feministes ho expliquen molt bé. 

Si la tecnologia és de dones, almenys antropològicament, per què ara no els interessa?

No ho sé. Jo he anat a molts instituts a fer activitats i hi ha nenes que els interessa. Sempre n'hi ha hagut, però no es coneixen. Hi ha pocs referents, tot i que cada vegada n’hi ha més. S'hauria de veure també el fet biològic però fonamentalment, sempre penso que és un problema de cultura social i que a mesura que hi hagi més referències hi haurà més nenes que s’hi interessaran.

Creu que es pot arribar a un 50-50?

Suposo que sí, però no sé quan. Cada vegada la cosa és més complexa. Quan parlem de tecnologia, de què estem parlant? De filosofia? Cada vegada més. La primera revolució industrial necessitava força física, i és cert que les dones tenen menys força física. Això justificava certes especialitzacions del treball. Però, actualment, per dirigir una línia automatitzada no es necessita físic. L'especialització del treball existeix i, de moment, pareixen les dones, però potser arribarà un moment en què no parirem. És molt difícil pensar en una societat com l'actual o com la del segle XX, quan vam començar amb el feminisme, i el que serà la del segle XXII, en què potser no hi haurà estructura familiar i es viurà d’una altra manera més col·lectiva i potser així, es podria liquidar el racisme... Potser la tecnologia arregla tot això.

La tecnologia arregla moltes coses.

I en desbarata d’altres!

Sigui com sigui, l'enginyeria i la tecnologia tindran molt de paper en el futur.

Sí, és molt difícil que no en tinguin llegat que la tecnologia ho destrueixi tot, i la humanitat hagi de tornar a començar.

Molt apocalíptica!

Mira, l’altre dia pensava en la guerra d’Ucraïna, quina garantia tenim que les màquines i armes no siguin, en gran part, autònomes? Si a mi m’han deixat jugar amb la intel·ligència artificial, és que està molt desenvolupada. Igual, un dia ens destrueixen a tots i ja està.