El meu autèntic primer contacte amb la resiliència que exigeix l'enginyeria no va ser a les aules de l’ETSEIB, sinó "esmorzant" a tres quarts de sis del matí per poder arribar a l'andana de l'estació i agafar el bus e12 a un quart de set, a punt de començar un trajecte més des de Torelló. Aquesta és la dura realitat de molts estudiants de famílies treballadores que no ens podem permetre un pis compartit a Barcelona, i encara menys una universitat privada. Un sacrifici immens, cert, però res comparable amb l’esforç que fa anys que fan les nostres famílies per poder donar-nos un futur millor, obrint-nos la porta a grans carreres a les quals ells mai van poder accedir.
Aquest viatge diari, sumat a les jornades de feina els caps de setmana per poder gaudir també de l’àmbit més social, t'ensenya a optimitzar cada minut. Et fa aprendre a espavilar-te, a valorar més les oportunitats i a treballar d’una forma que cap examen de la carrera pot avaluar, però que irònicament és exactament el que les empreses diuen buscar. El repte arriba al final del Grau. És cert que tenim eines com la borsa de treball de l’escola, que funciona molt bé i ens obre la porta a grans oportunitats formals. I en aquest punt, crec que és de justícia reivindicar una mesura estructural de l'Escola que ho canvia tot: l'exigència d'un salari mínim de 9 €/hora per als convenis de pràctiques.
"L'ETSEIB és una excepció valuosíssima en un panorama on la precarietat de les pràctiques sovint expulsa el talent que no té un coixí familiar al darrere."
Sovint, en el debat públic i mediàtic, sentim veus qüestionant si els estudiants en formació haurien de cobrar, defensant que l'experiència ja és prou pagament. La resposta és rotunda: per a estudiants com jo, aquesta normativa no és un luxe, és la frontera entre l'exclusió i l'oportunitat. En el meu cas, aquest mínim m’ha permès, per fi, deixar enrere l'e12 de la matinada, poder permetre’m una habitació en un pis compartit a Barcelona i compaginar els estudis treballant en una multinacional de prestigi. I cal dir-ho clar: això no passa en totes les universitats. Més aviat el contrari. L'ETSEIB és una excepció valuosíssima en un panorama on la precarietat de les pràctiques sovint expulsa el talent que no té un coixí familiar al darrere.
Però, tot i tenir aquestes bases, el mercat laboral d'avui exigeix anar encara un pas més enllà: necessites destacar i demostrar aquelles habilitats que no caben en un currículum. Pots tenir un bon expedient i fins i tot experiència en una gran empresa, però aviat et trobes de ple amb l'anomenat "mercat ocult". Les ofertes més estratègiques sovint no es publiquen; es mouen per cercles de confiança i un networking que molts no portem de casa. És aquí on el teixit associatiu de l'escola pren un valor incalculable. Iniciatives com els Dijous d'Orientació Professional o el Fòrum ETSEIB no són un simple complement. Són l'aparador imprescindible on puc saltar-me els filtres algorítmics, mirar les empreses als ulls i demostrar a la pràctica aquestes soft skills —resiliència, proactivitat, gestió del temps— que he adquirit fent malabars entre la feina, els busos i els estudis.
Aquestes ganes de buscar-me la vida i conèixer de prop el món laboral són les que em van portar a assumir, juntament amb dos companys més, la codirecció del Fòrum ETSEIB 2026. Gestionar el que segurament és el fòrum universitari més gran de Catalunya ha estat l’oportunitat perfecta per aprendre a organitzar un esdeveniment d’aquestes dimensions, però sobretot per entendre què busquen realment les empreses. Parlar directament amb elles m’ha permès descobrir quins perfils necessiten i posar-me en contacte amb llocs de feina que no apareixen a LinkedIn. La universitat pública ens dona la base tècnica, però implicar-se en projectes com el Fòrum és el que ens permet fer el salt definitiu, crear la nostra pròpia agenda de contactes i ocupar el lloc que ens hem guanyat amb el nostre esforç.
