Cada 23 de juny, Dia Internacional de la Dona en l’Enginyeria, celebrem els èxits de les dones en aquesta professió tradicionalment masculinitzada amb el propòsit de visibilitzar nous referents per a què més nens, però sobretot més nenes, escullin l’enginyeria com a carrera. El mateix dia, però també és un bon moment per observar amb atenció les esquerdes del sistema. No les més evidents, com l’accés desigual o l’escassetat de referents —ja prou conegudes—, sinó les més silencioses i persistents: les que fan fora del camí professional tantes enginyeres i tècniques a partir dels 35 anys.
Les dades comencen a ser massa consistents per ignorar-les. En molts sectors —des de l’enginyeria fins a la recerca o els càrrecs directius— es repeteix un patró: moltes dones amb una formació excel·lent i trajectòries prometedores redueixen la jornada, abandonen la progressió o, directament, desapareixen del mapa professional abans de fer els 40.
Quin és el motiu? Claudia Goldin, Premi Nobel d’Economia 2023, ens ofereix una pista tan incòmoda com reveladora: l’organització del temps i la distribució desigual del treball domèstic i de cures dins la parella és un dels factors més determinants en la bretxa de gènere. Dit d’una altra manera: per a moltes dones, el veritable sostre de vidre no és a l’empresa, sinó a casa.
La recerca de Goldin va ser motiu de reflexió en la jornada «Desigualtat i bretxa salarial de gènere. La recerca de la Premi Nobel d'Economia Claudia Goldin» que vam organitzar el març passat des de la comissió d’Equitat, Tecnologia i Futur del Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya. Vam poder conèixer una de les conclusions més rellevants del treball de Goldin: el paper que juga la relació dins la parella a l’hora de determinar si una dona pot desenvolupar una carrera professional plena i sostinguda. La seva intervenció em va fer reflexionar i m’ha inspirat aquest article, escrit amb motiu del Dia Internacional de la Dona Enginyera.
Goldin demostra que les dones casades, especialment amb fills, pateixen una penalització laboral persistent, fins i tot en contextos d’igualtat legal i accés a l’educació. Aquesta penalització no se soluciona només amb polítiques de conciliació ni amb bona voluntat corporativa, sinó amb un replantejament estructural de com compartim (o no) les responsabilitats dins l’àmbit privat.
I aquí és on entra una idea poc explorada però clau: l’elecció de parella com a decisió professional. No parlem de romanticisme ni de renúncies personals disfressades de llibertat, sinó d’arquitectura vital. La parella, en aquest sentit, no és només un projecte afectiu: és una aliança estratègica. Una bona parella, per a una enginyera amb ambició professional, no és qui “ajuda a casa”, sinó qui comparteix la càrrega mental, la corresponsabilitat real i la visió a llarg termini. Qui entén que el temps de cadascú té el mateix valor, encara que la societat s’entesti a dir el contrari.
L’evidència ho confirma: segons l’informe Women in the Workplace – 2024 (McKinsey & LeanIn.org), “les dones estan deixant les empreses al ritme més alt que hem vist mai —i més ràpidament que els homes”. En el mateix informe s’assenyala que “una de cada tres dones ha considerat reduir la seva jornada o abandonar completament la seva carrera”, una xifra que es dispara entorn dels 35 anys, quan la pressió per equilibrar feina i vida personal arriba al seu punt crític.
"La permanència de les dones en les carreres professionals no depèn només del seu impuls, sinó també de com es configura la vida que les envolta."
Apostar per una carrera tècnica i duradora no és només una qüestió de talent, esforç o vocació. També és una qüestió de context, de cultura, d’estructures. I en aquest entramat, la parella no és un factor menor: és un node clau. Ignorar aquest fet perpetua la trampa individualista del “no va saber arribar”, quan el que falta és xarxa, repartiment i una perspectiva compartida.
Aquest 23 de juny, a més d’alçar la veu per més referents femenins en l’enginyeria, és valent i necessari posar damunt la taula que la permanència de les dones en aquestes carreres professionals no depèn només del seu impuls, sinó també de com es configura la vida que les envolta. I que escollir bé la parella amb qui compartir-la pot ser tan decisiu com escollir què estudiar.
