El primer dia que va començar a treballar a la fàbrica d’AMES de Montblanc la Maria Dolors Esqué ho va fer acompanyada de tres enginyers més. Tots tres eren nois. Al llarg del matí, una de les empleades de la companyia que s’encarregava del laboratori va anunciar que plegava i el director va demanar que li expliqués la feina a ella. Esqué va prendre nota, però es va armar de valor i una estona més tard va anar a buscar el director per fer-li saber que ella volia la feina d’enginyera que li havia promès, no la del laboratori. “Em va entendre, em va donar la raó i em vaig guanyar el seu respecte”, explica Esqué, “tant, que menys d’un any després ja estava exercint de cap de producció”.
Era el 1997 i és només una anècdota, però el viscut per aquesta enginyera de Solivella és significatiu. Fa trenta anys no era tan habitual trobar enginyeres al sector industrial i fins i tot generaven certa reticència. Maria Dolors Esqué va ser la primera dona enginyera que es va incorporar a AMES i recorda que fins i tot no la van acceptar a tots els departaments de la companyia. “Amb els anys, el qui no em va voler a l’equip va reconèixer que s’havia equivocat”.
Ella tenia molt clar que volia entrar en aquesta companyia perquè tot i anar a estudiar a Barcelona, volia tornar a viure al poble i a la zona no hi havia massa més opcions per treballar d’enginyera. Es va proposar per una vacant de la mateixa empresa a Barcelona va sortir l’oportunitat d’incorporar-se a la planta de Montblanc i no la va desaprofitar. Poc temps després d’entrar va plegar el seu cap i li van proposar a ella convertir-se en cap de producció, un rol que va exercir durant dotze anys i amb una cinquantena de persones a càrrec. Ara és cap de Mètodes i s’encarrega de buscar l’organització de les feines i l’optimització del temps, entre altres.
Arribar a estar vint-i-vuit anys a la mateixa empresa i promocionar com ho ha fet no ha estat un regal. Esqué ha estat molts anys fent reducció de jornada per poder tenir cura de les seves filles, però igualment havia de ser-hi en els dos torns. “Va costar d’entendre, però ho vaig poder fer fins que ho vaig necessitar”, explica. De fet, ha pogut promocionar fent menys hores i té clar el motiu: “quan estàs menys hores ets més productiva”. Li ha costat certs sacrificis, però està contenta d’haver pogut combinar tant el vessant personal com la professional. Per això, fa un balanç molt positiu de tota la trajectòria i, ara, amb jornada completa, ha pogut ampliar les seves funcions cap al medi ambient i la gestió de l’energia des de fa cinc anys.
Una entre vint-i-cinc
Entre la plantilla d’AMES a Montblanc hi ha vint-i-cinc enginyers, entre tècnics i superiors. Només hi ha tres enginyeres i Esqué és l’única dona enginyera superior. Els prejudicis que va viure als inicis creu que han desaparegut, però detecta altres problemes que fan que els costi, també, cobrir vacants tècniques i també d’FP, i creu que les dues situacions són simptomàtiques d’una manca de ganes d’esforçar-se, més enllà de la bretxa de gènere. “La gent vol coses més senzilles i costa que s’esforcin”, diu. En aquest sentit, explica orgullosa que la seva filla gran, que ha triat també el camí de la mare – i el pare!- ha fet el doble màster. Però des de la seva posició veu que molts dels enginyers que s’incorporen ara no tenen el màster i ho considera un error. “No són enginyers del tot”, recalca Esqué, que creu que cal visibilitzar la figura de l’enginyer com aquella persona que “millora la vida de la gent”. “Hi ha molta gent que no sap què és un enginyer, com jo que tampoc no ho sabia”, lamenta Esqué, “s’haurien de fer pel·lícules amb enginyers”.
Un enginyer referent
Maria Dolors Esqué no venia de famílies d’enginyers i no sabia què eren. Els seus pares són pagesos i tot i que el seu pare sempre deia que hagués estudiat perquè era bo en l’àmbit acadèmic va escollir el camp. Ell volia que la seva filla fes Econòmiques, però Esqué no estava motivada. “Treia molt bones notes, tenia ganes d’estudiar i no em feia res esforçar-me”, explica, “volia fer una bona carrera de les de sis anys”. Per ajudar-la a escollir, el pare li va presentar un amic economista, però va ser el germà, enginyer també de l’ETSEIB, que li va obrir camí cap a l’Enginyeria Industrial. “Em va motivar la possibilitat de fer moltes coses diferents, de tenir el camp obert”, relata Esqué, “i també la possibilitat de fer que la vida de les persones sigui una mica millor cada dia”.
Reptes de futur
En un sector, el de l’automoció, que pateix canvis legislatius i els efectes del creixement de la Xina, Esqué demana més suport per a la indústria i lamenta que la política europea els ha debilitat. “Hem volgut imposar un cotxe elèctric sense tenir el món preparat”, diu Esqué. Tot i la inestabilitat i la incertesa del moment, defensa que “la indústria és un motor” i encara amb energia el futur: “la feina que més ens agrada als enginyers i enginyeres és resoldre reptes”.
