L’enginyer industrial Manel Mateo és el nou director de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial de Barcelona (ETSEIB) de la Universitat Politècnica de Catalunya. Després de ser el sotsdirector cap d'Estudis de màster amb l’anterior directora, Neus Cònsul, Mateo ha guanyat les eleccions amb una proposta on recupera, entre altres, la idea d’aglutinar tota la recerca que es fa a l’ETSEIB per donar-li més visibilitat a l’exterior. La qualitat dels estudis i màsters, la renovació del professorat i la millora de les instal·lacions són els altres eixos que Mateo situa entre les prioritats d’un mandat que comença amb a l’espera de les indicacions del Procicat per organitzar les classes i amb un lleuger augment de l’interès per estudiar Enginyeria, segons posen de manifest les dades de preinscripció universitària fetes públiques recentment.

Quines són les prioritats del seu equip al capdavant de l’ETSEIB?

Ja en campanya vam plantejar-nos quatre prioritats bàsiques. D’una banda, en els títols, per a que siguin el més representatius i complets possibles i en disposar dels recursos suficients per aconseguir-ho. En els darrers anys del mandat de Neus Cònsul, s’han augmentat els títols de màster, per exemple, de manera que cobrim més àmbit de l’enginyeria però això ens obliga a tenir més recursos humans i tècnics als laboratoris. De l’altra, també volem aconseguir que es produeixi de la millor manera possible el relleu generacional entre el professorat. Venim d’una època complicada amb jubilacions que, en alguns casos, no s’han reposat amb rapidesa i s’ha de solucionar. A més, també volem millorar l’edifici ja que amb el que tenim amb més de 50 anys té mancances i les anem sovint, però anem arranjant parts. Fa uns anys que van marxar la seu de dos departaments importants que ens van deixar un espai i ara s’estan rehabilitant i pot provocar que algun departament estigui en una situació molt més còmoda.

I la quarta?

Volem potenciar el sentiment d’escola i d’enginyeria entre el col·lectiu dels enginyers. La situació actual fa que des de fa dos anys no hi som tots al centre i malgrat el contacte amb videoconferència, aquest només és pel més necessari. Ens falta trobar-nos pel passadís i comentar coses. A més, la incorporació de professorat nou que ha assumit el grau d’exigència de cara al currículum ha fet que anessin “més de bòlit”. Cal intentar trobar els punts comuns d’interessos per tal que la gent es trobi i hi hagi aquest sentiment més d’escola, no tant de grup de treball del departament. Amb això, per exemple, els últims cursos s’havien posat en marxa les jornades de docència i de recerca que han ajudat a mantenir el contacte entre diferents departaments i grups de professorats. Això s’ha de recuperar. N’hem fet unes en el marc dels 50 anys de la UPC però el no presencial té les seves limitacions, es fa difícil. I potser no va tenir la pinya o el caliu que tenia d’altres vegades que si que hi havia sessions específiques de cada temàtica.

Pel que fa als títols d’enginyeria, creu que n’hi ha massa o massa pocs?

La política de l’escola ha estat tenir un únic grau, el de Tecnologies Industrials que acaba donant les atribucions en el màster. En el seu moment es va desdoblar amb el nou grau que fem amb la UPF de Tecnologies Industrials i Anàlisi Econòmica i que aquest curs vinent, ja acaba la primera promoció. De màsters, n’hi havia uns quants i a la darrera part del mandat se n’han replantejat alguns com el màster d’Automoció i n’han aparegut de nous com és el màster de Neuroenginyeria i rehabilitació, enfocat a la bioenginyeria. Enguany també es posen en marxa dos màsters més, Enginyera Tèrmica i Enginyeria de Sistemes i Accionaments Elèctrics que són un complement del màster d’Enginyeria de l’Energia.

Però canviaria aquest sistema?

Jo crec que si poguéssim, hauríem d’anar a una oferta d’assignatures modulars que es poguessin aprofitar per diferents titulacions. Però això porta certa complexitat ja que és necessita coordinar els títols entre sí i també les memòries que s’envien al ministeri per verificar-los. S’ha d’adaptar. L’ideal seria que, en màsters per exemple, hi haguessin assignatures obligatòries d’un àmbit concret que es poguessin complementar amb assignatures d’àmbits afins. Però no és tan fàcil d’implementar.

Acabeu de finalitzar un curs estrany, el segon, amb molta menys presència que la planificada inicialment. Quin balanç en fa?

Hem de diferenciar dos aspectes. Un és el que ens ve donat per l’exterior, que ens ha marcat un tipus d’ensenyament concret. Per exemple, el juliol passat teníem previst fer un 50 % presencial i 50 % online, però al setembre i octubre ja va canviar perquè es va limitar. Durant el curs hem anat volent posar més presencialitat però hi ha un aspecte intern que no ens afavoreix d’organització de l’edifici per fluxos de persones i capacitat de les aules que se’ns demanava. En aquest sentit, no hem pogut fer tanta presencialitat com volíem. Però és que a més, a més, entre el professorat hi ha la sensació que haver de canviar l’organització d’una determinada assignatura a mig curs, costa més, perquè ja està tot pensat o tenen l’experiència del primer quadrimestre i es pot replicar. Això és una altra cosa que de cara al curs vinent sembla que veurem com tenim les limitacions. Estem hores d’ara pendent de les resolucions definitives del PROCICAT però al professorat preocupen els canvis constants. És preferible tenir clara la programació més o menys estable des del començament.

Creu que a nivell d’ensenyament, els estudiants ho notaran?

Hi pot haver el tema puntual que segons quins laboratoris potser no s’ha tocat tant la instrumentació disponible, però en molts casos s’han intentat suplir utilitzant softwares per fer simulacions. Per curs vinent , el debat que s’està fent és si és més convenient posar en marxa les pràctiques normals o mantenir les simulacions.

Tot això és un esforç molt gran, no?

Sí, ha estat un esforç molt gran. L’estudiantat es pot queixar perquè s’ha hagut d’adaptar molt, però el professorat ho ha fet encara més perquè ha hagut de crear, per exemple, materials nous perquè els estudiants puguin treballar des de casa. I ho han fet en un temps record. El que es va poder fer, es va fer el curs passat durant el quadrimestre del confinament i es va treballar sobre la marxa. El nostre professorat, però, va demanar començar dues setmanes més tard al setembre per poder preparar millor si convenia posar en marxa més coses no presencials del previstes i amb aquest marge vam sacrificar setmanes de docència però a canvi d’una millor qualitat.

En el seu programa electoral, també proposaven fer més projecció exterior. Com es pot fer des de l’Escola?

Es tracta d’anar a parlar amb els interlocutors adequats. D’una banda, a l’equip directiu tenir una sotsdirecció que agrupi i doni informació del que és la recerca que es fa a l’ETSEIB, que a vegades queda molt difuminada amb la recerca que es fa a la universitat. Aquest és un dels nostres cavalls de batalla. I això seria visible si hi hagués un centre, o es trobessin ens diners, per fer un centre amb un nom associat a l’ETSEIB. I evidentment també cal trobar els interlocutors bàsics amb l’administració per explicar què fem de recerca  i la seva aplicabilitat en àmbits com la indústria 4.0, en bioenginyeria, etc.

Teniu doncs previst treballar per fer aquest centre de recerca?

Ja estava com a objectiu de l’anterior equip: tenir un òrgan que agrupi la recerca de l’ETSEIB. Falta veure quina forma tindrà...

I això de qui o de què depèn?

Primer internament, quan ho tinguem clar, si mentrestant ja hem fet gestions externes, encaixarà tot . Hi ha hagut propostes sobre la taula però quan semblava que començaven a cristal·litzar hi ha hagut relleu a l’equip rectoral. Ara s’ha d’intentar reprendre.

Entenc però, que hi ha molta feina feta en aquesta línia...

Sí, l’anterior equip directiu ja n’havia fet i diverses persones ja s’havien parlat a l’escola d’acord amb el rectorat.

Què es pot fer des de l’escola per estabilitzar el professorat?

L’estructura de la universitat és matricial i el professorat és competència del departament. L’escola té un títol i unes assignatures que encarreguen a uns departaments i el professorat és d’un departament. Però si el departament no té el professorat adient o l’estructura necessària qui sent ressent són els estudiants. Nosaltres podem fer un estudi de la situació actual i ens agradaria comparar-ho amb la de fa uns anys, com a referència, per comprovar si el canvi ha estat radical, concentrat en uns departaments i no en uns altres.

Teniu problemàtiques esteses a altres universitats com el de falsos professors associats?

Pel coneixement que tinc, el departament d’organització d’empreses, no soc conscient que hagi passat, almenys els últims temps. Normalment el professorat associat que tenim són professionals competents a les seves feines principals i això ens provoca un problema: quan promocionen a la companya ens han de deixar perquè allò els ocupa més temps. Alhora, veig que tenim un bon nivell de professorat en aquest sentit, perquè progressen en la seva vida professional. El problema és que la seva disponibilitat a l’hora, per exemple, d’impulsar la renovació pedagògica o elaborar cert material, no és total perquè el contracte és limitat. I és complicat perquè, per exemple, aquest últim curs jo he estat sol al Departament com a professor a temps complet d'una assignatura i has d’acabar confiant que professors a temps parcial facin feina que potser no els tocaria a causa de la deriva de les jubilacions, on no s’han fet el relleu que els tocaria.

Darrerament quan es parla d’enginyeria, també es parla de la manca de vocacions? Teniu algun tipus d’acció prevista per fer per atraure més nois i noies als vostres estudis?

Amb les dades de la preinscripció s’intueix que hi ha més demanda d’estudiants i sobretot on han demanat més estudiants és a la titulació de Tecnologies Industrials i Anàlisi Econòmica que és el quart any i només hi entren un de cada cinc estudiants que ho han sol·licitat. Podem estar contents perquè després de la COVID-19 és un símptoma que s’ha vist la utilitat dels estudis d’enginyeria, no? I per això la nota de tall és una mica més alta que l’any passat.

És una bona situació, doncs?

Jo crec que ens ha afavorit la imatge de veure que quan es parlava de COVID-19 sortia personal de la UPC, com el grup del BIOCOM-SC. Jo crec que això dona la imatge que fem un treball per a la societat.

I per les noies?

S’han anat fent coses i jo crec que el moviment es demostra caminant. L’important és que es vegin i per això, sovint a les portes obertes l’estudiant que parla és una noia, igual que en la promoció del Formula Student o fins i tot el padrí de promoció del màster, hem procurat que fos una dona. Per mi, l’important és que no es vegi forçat, sinó natural.