L’anomenat debat nuclear ha estat reobert a un gran nombre de països i entitats i en molts casos ha arribat ja a les seves conclusions. Les raons d’aquesta reobertura han estat diverses. Algunes tenen relació amb l’impuls de les COP 28 i 29 que, a més de recordar la urgència de la descarbonització, assenyalen a renovables i nuclears com a productors d’energia amb baix contingut de carboni. També hi ha altres raons que connecten amb la necessitat de fer front a l’encariment del gas a causa de l’actual escenari geopolític. Molts són els països que han manifestat per camins diversos, en el darrer any i mig la seva voluntat política de reactivar la utilització de les centrals nuclears. L’impuls a la seva economia i l’ajuda a la seva competitivitat han estat les raons aportades addicionalment. Es tracta d’un debat múltiple en el qual s’ha parlat, i en alguns casos es continua parlant, de temes tals com: el caràcter descarbonitzador de les nuclears, la seva seguretat, els seus residus i la contribució de les nuclears a la transició del sistema.
Abans de ressaltar alguns trets de cadascun dels temes involucrats convé tocar una qüestió fonamental: la temporització de les accions a implementar en el nostre sistema energètic per tal d’assolir els objectius ecològics implicats. Per al primer d’aquests, la descarbonització, solem dir en el debat energètic que és urgent, ja que involucra tasques que han de concloure abans del 2050. Fins i tot s’utilitza la paraula mitjà termini quan es refereix a fets connectats amb la descarbonització. Pel que fa al segon objectiu ecològic, l’assoliment de la plena sostenibilitat, es parla d’un conjunt de tasques urgents, però no tant, i es recorda que ha d’assolir-se en harmonia amb els canvis socials i estructurals de les comunitats i el seu mode de producció. El contrast entre els temps del debat tècnic i científic amb la quotidianitat i la política és gran i, per tant, preocupant. Tornarem sobre el punt.
Passem al moment que viu el debat nuclear. Comencem pel caràcter descarbonitzador de la producció nuclear. Va ser posat en dubte en el passat. Avui el dubte es pot considerar resolt. Estudis seriosos amb resultats amplament acceptats estableixen les quantitats de CO₂ produïdes per kWh elèctric produït. El fet permet classificar les produccions d’energia com a fonts amb “baix” o “alt” contingut en carboni i d’aquí surt el llenguatge utilitzat actualment. Renovables i nuclears resulten ser avui objectivament fonts d’energia amb baix contingut de carboni.
L’anàlisi de seguretat de les nuclears és una activitat duta a terme a Occident de forma seriosa pels seus professionals. En els darrers quaranta anys ha donat resultats satisfactoris tant a l’hora d’analitzar escenaris accidentals reals o hipotètics com la d’estudiar i implementar accions correctores del risc. Aquestes, normalment implementades amb èxit a totes les centrals del món, són lamentablement poc conegudes pel ciutadà. La comunicació entre experts i el públic és un punt molt rellevant del debat. També hi pot haver pendent encara un romanent de millores marginals. En l’àmbit professional són considerades raonablement segures.
Sovint es parla dels residus de les nuclears. M’agrada recordar que aquesta tecnologia va ser ideada comptant amb un reciclat inherent del qual constitueix el seu “residu” més rellevant, és a dir, del seu combustible usat. Fa quaranta anys i per raons connectades amb la no-proliferació d’armes, Estats-Units va prohibir tal reciclat i avui les centrals consideren el seu combustible usat com a residu i l’emmagatzemen seguint un procediment estudiat i acceptat. Al marge d’aquest breu apunt, i de què també es parla de tornar a la idea inicial de reutilització del combustible usat, si tenim presents vides útils per a les nuclears actuals d’entre 30 i 80 anys, existeixen càlculs de volums de residus amb resultats raonables.
Un sistema elèctric canviant necessita robustesa i versatilitat. També hi ha especialistes en sistemes elèctrics que tenen molt a dir pel que fa a l’estructura i els elements que han de permetre garantir el seu funcionament estable i en qualitat durant la seva transformació. Avui tenim ja un sistema en el qual, amb consums canviants, coexisteixen components nous amb els de sempre i on s’esperen novetats addicionals sobretot en l’àmbit de l’emmagatzemament. Aquest sistema canviant necessita les nuclears per contribuir a la qualitat de servei i reduir incerteses.
"Les nuclears, doncs, sense ser la solució total al problema energètic, es mostren enormement útils per a contribuir de forma sòlida a la fase urgent de la transició energètica."
Les nuclears, doncs, sense ser la solució total al problema energètic, es mostren enormement útils per a contribuir de forma sòlida a la fase urgent de la transició energètica. Recordem el que hem dit sobre la temporització de la transició. Abans de 2050 la humanitat ha d’aconseguir la descarbonització de la vida. 2050 pot semblar lluny, però els indicadors ens diuen que anem endarrerits. Convé unir esforços i anar tots a una per evitar el col·lapse del planeta. Un cop resolta o ben encarada la descarbonització entrarem a consolidar l’assoliment del segon objectiu ecològic, això és la plena sostenibilitat i el tot-renovable.
Molts són els països i els entorns tecnològics que han resolt el debat cap a l’ús de les nuclears durant aquesta fase de transició energètica. Per a un temps raonable, això és almenys fins a concloure la fase de descarbonització, s’haurien de posar les nuclears al servei de la humanitat per tal que ajudin a evitar el col·lapse del planeta. Estem parlant d’una urgència de trenta anys! Pot semblar paradoxal, però per pocs càlculs que fem, sembla clar que s’ha avançat ben poc en l’aturada fòssil i cada dia és més necessari la unitat d’acció utilitzant tots els mitjans vàlids.
Fins aquí hem vist l’essència del problema. És obvi que hi ha més qüestions implicades i que la percepció ciutadana d’alguna d’elles podria ser equivalent a les esmentades fins ara. Em refereixo al fet que aquestes centrals nuclears que volem posar al servei de la humanitat tenen avui un propietari, estan ubicades en uns emplaçaments, donen feina a unes persones i se’ls retribueix la seva funció seguint unes lleis i reglaments. Aquestes altres qüestions formen part també de la realitat i han de ser considerades i debatudes, però no haurien de pertorbar l’essència del debat imminent. Recordem que estem en un moment estratègic amb implicacions planetàries.
Aviat el debat nuclear arribarà al Parlament espanyol, esperem i confiem que l’essència del problema constitueixi el centre dels diàlegs a desenvolupar.
