La vicepresidència del govern espanyol per a la Transició Energètica i el Repte Demogràfic ha conclòs un any 2020 realment agitat. Primer, publicant un Pla Nacional Integrat d'Energia i Clima (PNIEC), amb un nivell d'exigència superior al plantejat per la Unió Europea i, quan l'any feia l’últim alè, aprovant un reial decret que instrumentalitza un règim de subhastes de les energies renovables i sotmetent a consulta un avantprojecte de llei per la qual es crea el Fons Nacional per a la Sostenibilitat del Sistema Elèctric.
És evident que el govern té davant seu un repte difícil com és la transformació del sistema energètic nacional que ha de realitzar al mateix temps que manté uns costos energètics que permetin a la indústria ser competitiva i no penalitzi l'economia dels consumidors. Els esforços s'estan centrant en l'electrificació de l'economia com consta a l'exposició de motius dels documents esmentats però no s’ha d’oblidar que l'energia elèctrica constitueix, només, el vint per cent del consum d'energia final i que les millors previsions dels organismes qualificats i de la pròpia UE li donen una quota de participació, a meitat de segle, del 50%, que podria ser el seu sostre. Aconseguir, per tant, que tota l'energia elèctrica es produeixi mitjançant fonts renovables el 2050 estarà molt bé, però no s'haurà resolt el problema, s'haurà resolt, tan sols, en el millor dels casos, la meitat del problema i havent consumit potser una quantitat excessiva de recursos.
Europa ha decidit, en un gest que l'honra i, no ens enganyem, perquè no té recursos energètics propis, posar-se al capdavant del moviment de renovació del sistema energètic i, Espanya, situar-se al capdavant d'Europa, però aquesta transformació té un cost i caldrà assumir-ho. A la composició dels preus de l'energia elèctrica, com es ja conegut, hi ha una part liberalitzada, relacionada amb la generació i comercialització d'energia elèctrica on els preus de l'electricitat es fixen, diàriament, en un mercat on competeixen les diferents tecnologies i que estableix uns preus una mica més alts que la mitjana de la UE (caldria preguntar-se per què), i d'una part regulada, conseqüència que les infraestructures de transport i distribució no es poden multiplicar perquè competeixin entre si (són monopolis naturals de facto). Les companyies propietàries de les instal·lacions recuperen els costos d'inversió, operació i manteniment mitjançant una retribució que es nodreix del peatge per unitat d'energia consumida i transitada per la xarxa que paguen els consumidors. El càlcul anual de la retribució al transportista i als distribuïdors el realitza la Comissió Nacional de Mercat i la Competència (CNMC).
El més adequat i ortodox seria que el mercat d'electricitat funcionés sense distorsions externes però la voluntat d'introduir tecnologies menys contaminants va requerir d'importants subvencions per part de l'administració de l'Estat sense les quals, probablement, no s'haguessin pogut assolir els desenvolupaments desitjats. Això fa que a la part fixa de la factura elèctrica espanyola hi hagi un tercer concepte amb el qual es paguen, entre altres coses, les subvencions a les energies renovables, les ajudes a la cogeneració, a la generació amb residus i els costos addicionals dels territoris insulars. Aquestes subvencions, que inicialment no es van traslladar a la tarifa elèctrica, van generar un dèficit que va arribar a ser de 30.000 M €. A partir de l'any 2013, es va decidir traslladar aquests costos a la tarifa que paga l'usuari mitjançant un concepte que es va definir com "règim retributiu específic de l'activitat de generació a partir de fonts d'energies renovables, cogeneració d'alta eficiència i residus" (RECORE) la recaptació anual ascendeix des de llavors a uns 7.000 M € / any. Entre 2013 i 2019 les liquidacions econòmiques anuals del sistema elèctric han generat petits superàvits que la CNMC ha dedicat a reduir el deute històric.
Les dades conegudes corresponents a l'exercici 2020, i la tendència a futur tenint en compte la introducció massiva d'energies renovables en el sistema elèctric, fan previsible que aquests dèficits tornin a créixer, incrementant, al seu torn, el preu que paga l'usuari. Per evitar aquest increment de les tarifes s'està proposant que els càrrecs deguts al RECORE siguin separats de la liquidació econòmica de el sistema elèctric i s'abonin mitjançant el Fons Nacional de Sostenibilitat de el Sistema Elèctric. D'aquesta manera es podrien rebaixar els peatges un 52%, el que permetria rebaixar la tarifa elèctrica en un percentatge comprès entre el 15% i el 17% segons el tipus d'usuari i, no menys important, facilitar les grans inversions necessàries per complir els objectius del PNIEC d'introducció d'energies renovables, garantir la sostenibilitat de el sistema elèctric i en conseqüència la seva estabilitat. El que sembla imprescindible és que, si s'opta per aquest mecanisme, els criteris d'aportació a aquest fons siguin clars i entenedors. Els combustibles fòssils, aplicant el principi d'internalització de costos, haurien d'aportar l'equivalent a el cost de les emissions difuses que generen i el Ministeri, per la seva banda, hauria d'aportar la totalitat dels ingressos per la venda dels drets d'emissió del sector industrial .
El sistema de subhastes proposat en el RD 960/2020, de recent aprovació, dóna seguretat jurídica i facilita el finançament dels nous projectes i, sens dubte, ajudarà a reduir l'excés d'oferta (gairebé 170 GW amb drets d'accés a la xarxa concedits pel gestor de el sistema, o en curs, quan es necessiten només 60 GW). L'elevada oferta que supera amb escreix les necessitats definides en el PNIEC posa de manifest la important especulació registrada en el camp dels nous projectes d'energies renovables. Però el fet que els preus siguin prefixats i permanents, alterarà de forma significativa el mercat més tenint en compte que el 2030 el 70% de la generació ha de ser renovable. El mecanisme pot ser positiu per a evitar certes distorsions que es produeixen en el mercat diari que afavoreix a algunes tecnologies, però hi ha molts dubtes que, com a tal, sigui un mecanisme útil per reduir els preus.
L'electrificació de l'economia requerirà, doncs, de l'adequació i automatització dels sistemes de transport i distribució elèctrics dotant-los d'una flexibilitat que permeti la proliferació de generació distribuïda i el doble sentit de circulació de l'energia i això requerirà inversions que hauran de ser reconegudes i retribuïdes.
Considerem que, de manera conjunta amb la presentació de el Pla Nacional Integrat d'Energia i Clima, s'haurien d'haver avaluat les inversions necessàries per absorbir i vehicular l'increment d'energia elèctrica i preveure com fer front a elles. Tot apunta que, després d'aquest estudi, s'hagués arribat a la conclusió que els costos reconeguts de transport i distribució tendiran a augmentar i no a disminuir, al menys en els propers anys.
El Ministeri per a la Transició Ecològica i Repte Demogràfic s'enfronta a un problema complex agreujat per algunes promeses electorals potser poc meditades com la de rebaixar la factura elèctrica. Rebaixar els costos del sistema elèctric i electrificar l'economia és un oxímoron, ja que, com s'ha exposat, l'electrificació de l'economia necessita, prèviament, d'importants adequacions en les infraestructures que algú haurà de pagar i per descomptat, la tècnica de la distracció movent partides pressupostàries no és la solució als problemes. A més, per agreujar la situació, s'ha decidit prescindir de l'energia nuclear, una tecnologia que no emet diòxid de carboni i que permet oferir preus mes baixos d'energia elèctrica al mercat, com bé saben els nostres veïns francesos on és dominant i on els preus tant del mercat diari com de venda a clients industrials són un 25% inferiors als del nostre país i, si més no fins al 2050, quan la mida del parc renovable permeti per ell mateix garantir el subministrament, caldrà pagar la disponibilitat de les centrals de suport, treballin o no. Farien bé els responsables en no precipitar-se en les decisions que afecten els costos i el finançament del sistema elèctric, quan està pendent per l'organisme regulador independent, la CNMC, la definició dels nous peatges i càrregues aplicables a aquest. Les dues decisions haurien de ser coherents, simultànies i coordinades.
Tot això en un entorn en què la indústria 4.0 requerirà innovacions radicals que la faran més dependent de l'electricitat i on el preu de la mateixa serà un factor determinant per a la seva competitivitat. La quadratura del cercle, no existeix i s'hauria de ser clar des d'un principi: aquesta transformació, que ningú discuteix, ens costarà diners i posarà en tensió els costos del sistema elèctric, almenys fins que s'hagin saldat els deutes adquirits i amortitzat les inversions necessàries.
Joan Puertas, Lluís Pinós i José M. García Casasnovas, membres de la Comissió d'Energia d'Enginyers Industrials de Catalunya.
