Recerca, robòtica i comunicació

La COVID-19 ens ha fet reflexionar i plantejar-nos la necessitat de canviar la manera de viure, d’actuar i d’afrontar els reptes que com a humanitat tenim. Tant en el món de la recerca com en l’àmbit de l’empresa, i també impulsat pels organismes nacionals i internacionals, es dediquen esforços i recursos a avançar per anar donant solucions a problemes socials i globals. Preocupa, entre altres temes, el canvi climàtic, el poder afrontar situacions de desastre o ajudar a la gent gran o persones amb discapacitat, i és evident que la tecnologia i en concret la robòtica són una peça clau per donar-hi solucions.

La COVID-19, ens ha agafat desprevinguts, tot i que mirant-ho a posteriori veiem que era previsible i que teníem prou indicis de que una cosa així podia passar. Especialment en els últims anys també hi ha hagut una creixent sensibilització a la societat de que des dels governs i el poder no s’actua amb prou decisió per afrontar els reptes creixents del món, i la gent ha començat a manifestar-ho i a fer accions de lluita per forçar-ne la cerca de solucions.

Centrant-nos en la robòtica, la seva evolució ens genera grans esperances de contribuir a millorar el benestar de la humanitat, però també ens ha donat grans decepcions. Per una banda esperem, per exemple, que la més gran productivitat que aportarà la robotització produeixi més riquesa i si s’actua amb justícia social hauria de beneficiar a tothom. Però per altra banda constatem les limitacions de la robòtica a la pràctica. En tenim un exemple en la manca de capacitat de resposta en front del greu accident de Fukushima del 2011. En aquest cas es donava la situació que ja havent-se contemplat situacions de desastre com terratrèmols, explosions etc. i que s’havien fet grans esforços en robòtica per tenir resposta, no va ser així. tot i que al Japó s’ha avançat en el desenvolupament de la robòtica per afrontar grans reptes de la humanitat, un exemple n’és la robòtica assistencial per tenir cura de la gent gran en una societat que es va envellint, no va tenir una resposta robòtica a l’alçada del nivell de desenvolupament tecnològic del país en front a un desastre de tant gran magnitud. S’havien desenvolupat robots de rescat, d’actuació en casos d’emergència, sobretot després del terratrèmol a 5 Grup de Treball de Robòtica Comissió Indústria 4.0 Kobe de 1995 o de l’atemptat al World Trade Center de Nova York el 2001. En aquesta línia però, l’eventualitat de que passi un desastre és tant incerta que la gran inversió necessària per afrontar una eventual emergència que no sé sap on, quan i com pot passar, va fer que a Fukushima la tecnologia desenvolupada no estigués a punt per donar-hi resposta.

Amb la COVID-19 ha estat diferent. Encara que es parlava hipotèticament de situacions com la que ha passat, que ja hi ha hagut prèviament pandèmies o contagis massius en zones més o menys localitzades i que feia mesos que havia començat a expandir-se la malaltia a la Xina, no ens vam preparar. La manca de resposta no va ser només a nivell de grans equips com robots complexos, sinó en la manca de disponibilitat d’elements tant simples com les mateixes mascaretes.

I amb tot això, es plantegen dos elements de reflexió. Per una banda, la percepció social de la tecnologia i en concret la robòtica i per altre la capacitat de reacció del mercat tecnològic per donar respostes a necessitats tan evidents.

Respecte a la percepció social de la robòtica, la seva evolució crea reaccions en sentits oposats. Per una banda la negativa, com els temors: els robots ens trauran la feina?, els robots seran intel·ligents i poden tornar-se en contra nostra?, o els robots deshumanitzaran la cura a la gent gran o a persones amb necessitats especials? Per altra banda la percepció positiva, l’esperança de contribucions de la robòtica amb desitjos que van des de que ens netegin la casa, fins a la realització de tasques dures o perilloses per a ser realitzades per persones, com les mencionades de rescat i recuperació en front de desastres.

Lligant-ho amb la COVID-19, en que el col·lapse generat per la gran demanda de personal no disponible, sumat al risc que ha patit aquest personal en haver d’estar en contacte amb persones contagioses, la robòtica es planteja com un factor clau. En aquest cas es fa evident la prioritat del servei assistencial urgent en front al factor d’humanització en la cura, doncs la mateixa malaltia impedeix aquest contacte més estret entre la persona cuidadora (i les visites) i la persona atesa i a la vegada la tecnologia aporta alternatives digitals per suplir parcialment aquesta mancança. El tema de la cura a les persones amb o sense covid-19, es motiu de debat social. La tecnologia deshumanitza? O al contrari ajuda a alliberar el personal de cura de la rutina i tasques més desagradables i que aquest pugui oferir atenció més humana que no pot oferir el robot? I amb tot això, el resultat d’aquesta atenció compartida també ajuda a preservar l’autonomia i la intimitat de la persona atesa. La pandèmia ha ampliat la percepció d’aquesta necessitat d’assistència. Estem doncs en un bon moment per mirar d’afavorir la percepció social del que pot aportar la robòtica. La resposta del món de la recerca i de la industria a aportar solucions, des de les més simples com la impressió 3D de peces per adaptar mascaretes o dispositius mòbils per la comunicació, passant per respiradors de vida curta però fabricació ràpida, fins a robots mòbils de desinfecció o serveis, ha creat un bon context per donar confiança a la tecnologia i a la voluntat de la gent a cercar solucions amb gran esforç i rapidesa.

Cal, doncs, orientar bé la recerca i el desenvolupament, cercant solucions no només tecnològicament viables, sinó operativament pràctiques, tant pel que fa a l’operativitat com al cost que pot comportar que el robot sigui assequible o no a tothom i crear encara més desigualtats. Això implica avaluar bé les possibilitats reals de la robòtica i saber-ho comunicar adequadament. La pandèmia ha fet fer més visibles aplicacions de la robòtica en serveis hospitalaris com la repartició de medicaments, s’han vist també robots amb capacitats de prendre mesures i dades de pacients, els robots de desinfecció, etc. Dit així és fàcil de crear excessives expectatives sinó es fa un bon balanç de la seva operativitat efectiva en condicions reals, avaluant pros i contres. Les notícies periodístiques son temptadorament esbiaixades cap a una visió més positiva del que aporta la tecnologia o del seu estat de desenvolupament en el moment que s’explica. A la llarga genera desencís i desconcert doncs la gent no pot percebre prou clarament la realitat, l’abast de la robòtica del moment. Tenim doncs un doble repte, avançar cap a robots més operatius, pràctics i assequibles i a la vegada comunicar-ho ben clarament, tenir molta cura de la comunicació científica.

El contingut d'aquest camp es manté privat i no es mostrarà públicament.
CAPTCHA
This question is for testing whether or not you are a human visitor and to prevent automated spam submissions.