Encara falten més de tres mesos perquè Barcelona aculli la 16a edició del MeCCE, el Mediterranean Congress of Chemical Engineering, però Rosa Nomen ja ho veu a prop. Malgrat que ja és la segona edició que presideix el MeCCE – que se celebrarà en el marc d’Expoquimia entre el 2 i el 5 de juny- sap que els objectius són ambiciosos i que cal treballar fort per repetir la participació de 300 congressistes del 2023. En aquesta entrevista ens explica les novetats però alhora reflexiona sobre el sector, el talent i la indústria catalana, que veu encara, “poc identificada” amb cites com el MeCCE.

Com a presidenta del MeCCE, repeteixes càrrec. Què en destacaries de l’organització d’aquesta nova edició, que ja és la setzena?

Hem dissenyat una edició continuista amb la de fa tres anys: la implicació de l’empresa i de la indústria en el comitè científic es manté i crec que això és molt important. Però també tenim novetats. Per primera vegada, tindrem un fòrum organitzat específicament per la Federació Europea d’Enginyeria Química, que ens ha permès allargar el congrés un dia més i comptar amb la seva presidenta, que per primera vegada és una dona i això em fa molt feliç. A més, hem convidat associacions professionals d’enginyeria química  en el sentit més ampli de la paraula. Portugal, França i Itàlia han respost, cosa que ens ajuda a recuperar aquesta difusió mediterrània de la cita. A més, també hem aconseguit un delegat del Marroc, per estendre’ns cap a la Mediterrània sud. I, evidentment, la Federació Europea també s’hi ha implicat moltíssim. Això ens ajudarà a posicionar el Congrés, una altra vegada, com el congrés d’enginyeria química del sud d’Europa.

Per què “una altra vegada”? Havia perdut pistonada?

El 2017 vam organitzar el Congrés Mundial i és una altra dimensió: és deu vegades més gran que el Mediterrani. Després va venir la pandèmia. Com que és un congrés vinculat a Fira Barcelona  i a Expoquimia 2020 no es va poder fer, però el congrés ja estava en marxa, vam haver de fer-lo virtual. L’ajornament fins al 2021, les dificultats d’Expoquimia… Tot plegat va ser un petit cataclisme, com va passar  amb moltes altres activitats i sobre tot amb esdeveniments internacionals presencials.

També teniu moltes novetats: Talent Day, Rutes i el Fòrum Indústria 4.0, que ens impliquen també com a organitzadors. Què voleu aconseguir amb aquestes iniciatives?

Volem donar més protagonisme a la indústria. A casa nostra, la indústria encara se sent poc identificada amb un congrés científic. Això no passa al nord d’Europa, ni als Estats Units, ni ja tampoc a la Xina: allà la indústria té molt clar que també desenvolupa recerca de molt nivell. Aquí, costa més. Amb aquestes iniciatives volem que la indústria se senti cridada a ser al congrés, que el senti com a cosa seva. Hi haurà molt talent —jove i de mitjana edat— buscant oportunitats i empreses amb necessitat d’aquest talent. La Indústria 4.0 incorpora tecnologies que afecten de ple la química. I, a més, hem organitzat rutes temàtiques per als congressistes, guiades per professors experts, per visitar empreses que podran explicar les seves novetats tecnològiques.

Si tot això no fos suficient, quines són les quatre dades per convèncer algú que dubta d’inscriure’s?

Que permet tenir accés directe al que s’està desenvolupant a nivell europeu, al que s’està investigant, i poder parlar de primera mà amb les persones que ho duen a terme. Per als investigadors de l’àmbit docent, és important conèixer les necessitats de la indústria. Sempre dic que l’enginyeria —i la química— tenen una part de desenvolupament de coneixement bàsic, però han de servir per a la societat. El que fem a la universitat o en grups de recerca no pot estar deslligat de les necessitats del país. Per als investigadors de la indústria és imprescindible saber que es fa a la universitat per millorar els seus productes i els seus processos productius.

El congrés és, doncs, un termòmetre de la salut del sector i del vincle entre indústria i recerca?

M’agradaria dir que sí. El congrés serà èxit, el que voldrà dir que haurem arribat amb missatges correctes a qui se n’ha d’aprofitar. Si no fos així, voldria dir que alguna cosa no l’hauríem fet prou bé… o que algú no s’ha cregut o no s’ha mogut prou.

Quins reptes té ara mateix la indústria química i l’enginyeria?

La digitalització, com ja fa uns anys, i encara més amb l’evolució accelerada de la intel·ligència artificial, la robòtica, etc. També la descarbonització continua sent clau: l’horitzó 2030 és molt a prop. S’està fent feina, però ara ja hi ha propostes reals d’aprofitament del CO₂: capturar-lo, transportar-lo, valoritzar-lo i transformar-lo químicament. I l’energia —renovables, hidrogen—, l’aigua, i els nous materials. No tant només trobar materials nous, sinó redissenyar els que tenim. Per exemple, substituir plàstics multicapa molt difícils de reciclar per envasos d’un sol material amb les mateixes prestacions.

Sou una enginyeria present a tot arreu, oi?

Exacte. Ens agrada dir que sense química —i per tant sense enginyeria química— no estaríem com estem. L’enginyeria dona disseny i estructura, però la química dona els materials que ho fan possible.

El MeCCE i Expoquimia serveixen per reivindicar aquesta importància?

Sí, sens dubte. Hem recuperat, a més, el tema de la docència i aprenentatge de la química, que havíem eliminat. A les escoles, la química pràcticament ha desaparegut perquè els experiments no es poden reaprofitar i la química continua tenint mala fama. La paraula “química” té un sentit pejoratiu, quan sense química no tindríem res del que tenim.

I això no s’està revertint?

Costa. Però quan ho expliques als nens, els encanta: els experiments en química són molt visuals... i deixa’m afegir, molt bonics.

Això pot fer que hi hagi menys interès per estudiar química? Hi ha dificultats per trobar talent?

El problema és que la química s’ha trencat en moltes peces: química farmacèutica, química dels aliments… i molt sovint s’evita el terme “química”. Fins i tot hi ha empreses que es declaren només d’alimentació o de farmàcia per evitar aquesta etiqueta. Ens falta talent, com a totes les enginyeries, però no estem pitjor. I tenim un avantatge: el talent femení arriba al 50%, cosa que altres enginyeries no tenen.

Ets l’única dona del comitè organitzador del MeCCE...

Sí, però al comitè científic som un 46% de dones. I dels cinc ponents plenaris, tres són dones.

Què ha fet, doncs, l’enginyeria química per gaudir d’aquesta equitat?

La vinculació amb sectors com la farmacèutica o l’alimentària, on tradicionalment hi ha més presència femenina, hi ha ajudat, igual que aquesta mirada més aplicada al servei i a l’impacte en la salut i l’alimentació.

L’última vegada que vam parlar deies que el congrés situa Barcelona al món. En quin punt estem en aquest sentit?

Alemanya continua sent el número 1, però Espanya  està al cinquè lloc de producció química europea. Expoquimia és la segona fira internacional més gran d’Europa, només darrere de l’alemanya ACHEMA. Per tant, no és tant posicionar Barcelona com posicionar el congrés.

I Catalunya com a territori de química?

Catalunya produeix gairebé el 50% del total de la indústria química espanyola. Barcelona produeix la meitat d’aquest 50% principalment en productes de Química Fina i Tarragona té el pol químic més gran del sud d’Europa. Som una potència real.

Què cal per mantenir aquest lideratge?

Les qüestions de sempre: energia i aigua a preus raonables, permisos administratius àgils i logística fàcil. L’administració ha de ser més sensible a les necessitats industrials. El transport és problemàtic, l’energia és cara, els permisos són lents. I les regulacions mediambientals europees són molt estrictes. Encareixen el producte i afecten la competitivitat.

També us afecta la situació geopolítica, imagino...

Sí. Les “estossegades” de l’altra banda de l’Atlàntic sempre arriben. També hi ha el tema del CO₂: a Europa – que hem estat pioners- es paga, a d’altres llocs no. I això fa que siguem més cars, clar. Però sembla que s’hi posarà solució.

Què suposa per a tu presidir aquest Congrés?

Per mi és un honor i, sobretot, un servei. Si agraden les propostes que he fet, m’hi poso de valent i ho veig com una mostra de confiança en la meva manera de fer. Personalment, em permet sentir que encara puc aportar quelcom, que encara segueixo viva professionalment i que puc ajudar.

Què queda per fer en aquests tres mesos?

La base està feta, però en un congrés científic depens absolutament de la gent que s’hi presenta: investigadors, industrials, científics d’Europa que han d’enviar les seves comunicacions. Hem allargat el termini fins el dia 2 de març i aleshores el comitè científic les avaluarà. De tots els participants només cinc estan assegurats: la resta ha de venir. cal mantenir bons resultats i millorar-los... Al final, és patir fins a l’últim dia!