L’experta en comunicació Teresa Baró no té cap dubte que les dones tenen, encara, moltes creences limitants que els condicionen, negativament, la seva trajectòria professional. Són creences que sorgeixen de l’educació cap al gènere femení i que ha estès que les dones han de ser discretes però elegants, no poden ser grolleres, han d’evitar mostrar-se masculines, no poden manar ni ser ambicioses i han de ser perfectes sense creure’s capaces d’arribar a un equip directiu, guanyar premis o cobrar més. “Cada vegada en som més conscients”, reconeix Baró, i es fan esforços “per superar-los” però assenyala que hi ha un “rerefons” que fa actuar les dones d’una manera que no les afavoreix. I cal lluitar-hi.
Amb el títol ‘De com la Ventafocs va arribar a Palau’, Baró ofereix aquest dijous una xerrada en el marc del programa M2m del Club Dones Politècniques on intentarà donar eines perquè les noies puguin imposar-se a aquestes creences i superar-les. I és que en el cas del sector més tecnològic, clarament masculinitzat i amb una minoria de dones, la situació encara es dona més. Baró detecta que “tots els patrons i maneres de comportar-se són masculines” i això produeix dues situacions. Si les dones es comporten amb “feminitat”, generen una percepció d’elles mateixes com a “vulnerables o fràgils” i no hi ha acceptació per part de l’equip. Si adopten la comunicació masculina per assemblar-se als companys, tampoc són “ben vistes” perquè s’aparten del patró de gènere establert.
Aleshores, hi ha solució? Per Baró, cal que les dones aprenguin a comunicar amb assertivitat, a defensar les opinions i els drets, a reclamar la presència “que ens pertoca” i a saber dir no. Per Baró, sovint això no passa perquè les dones intenten no mostrar-se “ni dures ni ambicioses” i eviten despertar conflictes per no semblar-ho. Per tant, l’aposta d’aquesta experta en comunicació és demanar a les dones guanyar visibilitat dins d’una organització, com sigui. “Aquesta és una de les coses que ens donaria força”, diu Baró i ajudaria a trencar alguns prejudicis perquè “la feminitat no té res a veure a la manera de parlar”. Baró conclou: “una dona no deixa de ser femenina perquè parli amb fermesa o perquè un dia doni un cop de puny a la taula”. I també demana que no siguin les mateixes dones que critiquin comportaments o actituds comunicatives “més fermes”.
Per això, el primer pas que creu Baró que s’ha de fer és adonar-nos que les dones prenen certes decisions, utilitzen determinades paraules o fan servir un llenguatge corporal que sovint, els fa semblar “més febles, amb menys capacitat per a la direcció i el lideratge o més invisibles”. El segon pas, afegeix, és treballar de forma individual, formar-se, llegir i buscar solucions per afrontar aquestes situacions. Hi ha dones que “tiren la tovallola” i es resignen i d’altres que volen superar les dificultats externes i s’adonen que no tenen, encara, les eines per fer-ho.
Però no tot és responsabilitat de les dones, ja que veu clar que una consciència social i una millor educació, començant pels homes - que fins ara s’han educat per tot el contrari i – i passant per l’escola, faria el procés “molt més ràpid”. Per això aposta per formar més els mestres i conscienciar pares i mares. En aquest sentit, creu que l’empresa – on treballen els pares i mares- és un factor educador molt important i els atorga una “gran responsabilitat” per poder formar els seus empleats en aquesta direcció. “Gran part dels canvis”, diu Baró, “poden estar liderats per les empreses”.
La importància de la comunicació no verbal
Baró creu que les polítiques d’igualtat que busquen l’equitat i la paritat en òrgans de direcció són positives per fomentar la promoció de la dona però alerta que pot acabar semblant una “imposició”. Per això és més partidària d’eliminar certs “biaixos” de percepció tant en homes com en dones. “Que en una reunió, una dona no participi tant no la fa menys preparada ”assenyala Baró. Veu que la manera de seure, de somriure, de gesticular o el vestir són aspectes de comunicació no verbal que s’han de treballar tant o més que el llenguatge verbal. En canvi, Baró considera que amb qüestions de llengua, s’està arribat “ a l’absurd” i que, en canvi, no serveix per a res perquè recorda que està demostrat que llengües que no tenen gènere són igualment “masclistes”. “Tot l’esforç per al llenguatge inclusiu no aporta grans canvis a la societat”, conclou Baró. Lamenta que no es parli més de comunicació no verbal i es doni per “assumit” que ha de ser així: “amb talons i faldilles no podem córrer, necessitem comoditat per moure’ns”.
