A Catalunya tenim un parc temàtic de renom que juga a la lliga dels grans parcs temàtics europeus, PortAventura. Quan es va tirar endavant, no hi havia referents a l’estat espanyol d’espais d’oci d’aquestes característiques però això no va ser un impediment perquè la feina de l’equip que hi treballava es completés amb èxit. L’enginyer industrial Vicenç Veses (Lleida, 1953) en va ser una peça clau i, malgrat la humilitat que desprenen les seves paraules, es mostra “cofoi” del resultat obtingut. La labor social, sempre present en la seva trajectòria, ocupa ara el seu temps lliure ara que ja està jubilat. Recorda, amb nostàlgia, els disset anys dedicats al parc temàtic i en aquesta entrevista a Fulls d’Enginyeria repassa els moments que més el van marcar. Reivindica la figura dels enginyers en tot aquest sector i anima als estudiants a escollir una branca que “necessita enginyers”. Veses té clar que els parcs temàtics no han tocat sostre perquè “la creativitat no té límits”.
Per què vas ser enginyer? Com et recordes de petit?
Jo vaig ser bon estudiant, ho aprovava tot. I sempre vaig tenir clar que volia ser enginyer o arquitecte. No sé perquè, però recordo perfectament que quan em plantejaven què volia ser de gran, deia ‘vull ser enginyer’. No sabia molt bé què era, perquè no en tinc cap a la família, però devia ser una vocació. I la veritat és que vaig tenir la sort de poder estudiar a la Universitat de Navarra, a l’escola d’enginyeria industrial a Donosti, que és una ciutat preciosa. Si que és cert que era l’època en què ETA estava molt activa i fins i tot em van arribar a treure del llit a punta de pistola... però bé.
És verídica aqueta anècdota?
Sí, sí. Era una època que et podia passar qualsevol cosa només per ser jove i estudiant. Recordo obrir els ulls i estar encerclat per tres policies. Per sort no anaven d’uniforme i espantaven menys. Era una època dura, en aquest sentit. Però vaig fer la carrera molt a gust.
Bona part de la teva trajectòria professional ha estat dedicada als parcs temàtics. Com hi vas arribar?
Tinc una trajectòria diversa. Primer vaig fer una estada curta al món de les assegurances, després vaig estar la món de les companyies d’inspecció, a ATISAE, i hi vaig estar 10 anys, vaig aprendre moltíssim, era sortir de l’escola, trobar-te amb la indústria, etc. vaig venir a Tarragona i allà vaig estar en contacte amb indústria química, nuclear, etc. Va ser un període d’aprenentatge excel·lent. Quan vam tenir Generalitat, es van regular aquestes companyies i vaig entrar a l’ICICT, del Col·legi d’Enginyers. Hi vaig ser uns quants anys i en el moment que PortAventura es començava a construir, no es deia ni PortAventura, Salvador Grané –que portava el projecte del parc- em va oferir la possibilitat d’anar a construir-lo i dirigir el Departament d’instal·lacions del parc.
Això va ser tot un canvi...
Va ser un canvi radical, perquè era un projecte molt gran que atresora molts coneixements previs. Jo podia fer-hi modestament una bona feina amb els meus coneixements enginyerils. I era una cosa molt nova, a Espanya no hi havia cap referència i ens havíem de fixar amb Bush Gardens Williamsburg, a Virgínia, que es tirava endavant amb el despatx d’arquitectura PGAV, de qui vam aprendre moltíssim.
Com recordes aquesta feina?
Era un projecte de parc temàtic molt intens i en va sortir un bon còctel: tres anys molt intensos per un projecte amb data límit. Començàvem les obres just quan acabaven els jocs olímpics a Barcelona i al final ens va sortir un projecte rodó, molt ben dirigit, dins del pressupost –que era molt gran per l’època- i de qualitat molt superior a l’esperada. Me’n sento molt cofoi!
I s’hi va quedar, al parc, doncs?
Sí, abans d’inaugurar Lluís Rullán, el director de l’equip que havia d’operar el parc, em va oferir ser-ne director de manteniment. Jo vaig ser franc perquè no en sabia però coneixia les instal·lacions. Vaig reunir un bon equip per a un repte enorme. A la gran quantitat d’atraccions s'hi sumava la restauració, la jardineria, les botigues... I això com s’aconsegueix? Doncs treballant molt i intentant dirigir bé l’equip. En tinc molt bon record i alguns han fet carreres brillants. Vam aconseguir no només posar en marxa i superar el primer any sinó portar PortAventura a l’excel·lència. I a PortAventura vaig ser-hi fins que va canviar de mans, que vagi decidir marxar.
Què destacaria de tota aquesta etapa?
Vam fer moltes atraccions de camí, vam tenir algun disgust i alguna experiència amargant però, destacaria un projecte molt gran de la darrera etapa que era d’urbanització tots els terrenys que en aquell moment eren de la Caixa, que arribaven fins al mar. Vam urbanitzar-ho tot i ara quan ho veig penso, no ho vam fer pas malament. Aquesta va ser l’últim projecte, abans dels deu anys a la Diputació de Tarragona com a director d’enginyeria de la institució.
Quines creus que van ser les teves aportacions més importants?
La feina més important és la que menys es nota que és organitzar-ho tot. A banda, en els parcs temàtics és important a innovació que inclou visitar fires, proveïdors i tractar dades. Tot això barrejat fa que puguis donar resposta a les necessitats que tens i permet ajudar el departament comercial a saber quina és l’atracció més madura o que més pot funcionar tenint en compte tots els riscos.
Segur que en guardes un bon grapat d’anècdotes!
Sí, algunes. Com a coses curioses, com que el parc estava dissenyat per PGAV i ells no tenien experiència a Europa, es van importar els hàbits de menjar dels americans, que mengen tot el dia. Aquí és diferent: a les dues tots tenim gana. Només obrir vam veure que teníem un error molt greu en l’abastiment per menjar perquè no hi havia la possibilitat de rebre tanta gent simultàniament. I vam haver de prendre decisions ràpidament i dissenyar un munt de quioscs i punts de restauració complementaris que poguessin donar aquest servei. I per exemple, també vam afegir posar carros de fruita fresca el primer estiu, el del 95, després d’obrir a la primavera.
I de la patent per a la distribució de les cues, què me’n dius?
Ostres, no me’n recordava d’això! Clar, era un parc amb moltes cues i aquí, fer cua ens venia de nou! Per gestionar-ho, vam dissenyar un bol·lard, un post amb una sèrie de forats al terra amb cordes que permetien ordenar la gent en un moment. Ens ho vam inventar i ho vam haver de registrar perquè no ens passés el mateix que amb les papereres, que quan vam començar eren de disseny propi però les va registrar el fabricant i havíem de pagar la patent cada vegada que en posàvem una de nova.
Com veus que ha anat canviant el sector des de la teva experiència?
Els parcs que estic relatant són parcs eminentment de sensacions físiques. En un parc temàtic, les atraccions atrauen molt ja sigui perquè hi puges o perquè les mires. Per exemple, el Dragon khan encara és l’emblema. I això subsisteix. Però l’entorn és cada cop més important. A PortAventura ja està molt cuidat des dels inicis. Per exemple es va treballar per introduir moltes espècies de plantes o per jugar amb la il·luminació i crear ambients diferents de dia i de nit. La tecnologia també hi ha ajudat. PortAventura ja era un parc intel·ligent, amb sistema de control centralitzat que per exemple, evitava que quedessin llums encesos. Però possiblement el canvi més important dels darrers temps és l’arribada de les sensacions i el sentiment digital i la combinació del món real i virtual. L’arribada d’aquestes generacions que estan acostumats a això, comporta que els parcs hagin d’adaptar-se. La gent jove ho necessita però no pots oblidar la resta dels visitants.
No ha tocat sostre doncs, el món dels parcs?
No ha tocat sostre, ni el tocarà, perquè estem parlant d’un món molt creatiu. I la creativitat no té límits. Sempre, i serà la gràcia, hi haurà sorpresa pel visitant als parcs temàtics. I els equips que hi ha als parcs tenen una vessant creativa que intenta precisament això, dotar d’aquesta sorpresa positiva que busca el públic.
Creus que la figura dels enginyers industrials en aquest tipus d’equipaments o instal·lacions està prou reconeguda?
Jo diria que no, és una feina una mica marginal dins el món de les enginyeries perquè els enginyers industrials sortim preparats pel món de la indústria. Però aquesta també és una indústria, desconeguda. Hi ha casos excepcionals que han tingut vocació des d’abans d’estudiar enginyeria per dedicar-se a això. Però relativament pocs, quan un comença a estudiar enginyeria no pensa en això. I és una feina molt atractiva, que té múltiples facetes. Jo puc estar content que he portat des de temes de jardineria, d’aigües, analítiques, etc. Si fins i tot vam haver de fer una planta d’osmosis per reutilitzar l’aigua de l’EDAR de Vila-seca i Salou... Per tant, està ple d’assignatures que hem estudiat durant la carrera i activitats enginyerils que hem trobat al llarg de la nostra vida.
Com animaries als estudiants o futurs estudiants d’Enginyeria a escollir aquesta branca?
Doncs que és una indústria creixent al món. I un enginyer que vulgui entrar en un món atractiu, pot acabar treballant a Corea, la Xina o Suïssa. Tens unes possibilitats tremendes perquè és una indústria que necessita enginyers! Un dels fabricants més grans del sector, amb base a Suïssa, sovint no pot créixer per falta de professionals...
Ara fa uns anys que estàs jubilat, com vius aquesta nova etapa?
És una etapa molt bonica perquè gràcies a déu et trobes bé de salut, física i mental. Jo ara estic molt implicat a Càritas Diocesana a Tarragona, on faig de voluntari. Amb un equip molt potent, acabem de crear una empresa d’inserció laboral per ajudar els més afeblits de la societat a poder entrar al món laboral regular. Es tracta de poder posar el granet de sorra formant a aquestes persones perquè es puguin guanyar la vida. També busco recursos i ajudes. La resposta és bona i com que soc creient diria que la providència és manifesta. En paral·lel, dirigeixo Estela Maris, una institució que dona acolliment als mariners mercants que arriben al port de Tarragona. Els oferim conversa, informació... És molt bonic poder ajudar a aquesta gent en les seves necessitats personals.
L’enginyeria ajuda en aquesta obra social?
Ens ajuda molt. Perquè crear una empresa d’inserció laboral és crear una empresa i el llenguatge és el diner. La trajectòria ajuda molt i cal igualment treballar i dedicant-hi moltes hores. I la veritat és que al món dels enginyers, que tenen vàlua, s’impliquin en una entitat social. És una manera de retornar valor a la societat.
Fotografies de Vicenç Veses i Òscar Elgarrista.
