Antoni Tahull: “El nivell d’incertesa del futur immediat de l’energia a Catalunya és absolut”

L’enginyer industrial Antoni Tahull és un dels referents en la producció hidroelèctrica a Catalunya. Després d’una llarga trajectòria professional i en un moment en què l’energia està al centre del debat, Tahull, membre de la Comissió d'Energia d'Enginyers Industrials de Catalunya, és crític amb els objectius del PNIEC i alerta que tancar les nuclears abans de tenir un sistema d’emmagatzematge d’energia que pugui superar l’aleatorietat horària de l’eòlica i la fotovoltaica pot generar un dèficit de potència. Per això, aposta per allargar la vida útil de les nuclears fins que el desplegament de les centrals de bombeig pugui solucionar la situació actual. D’aquests temes i dels reptes energètics del país, n’hem parlat en aquesta entrevista als Fulls d’Enginyeria, on repassa també les fites més importants de la seva carrera.

Com, un muntanyenc com vostè, nascut a l’Alta Ribagorça, es va dedicar a l’enginyeria?

La meva vocació vers l'enginyeria la va marcar el desplegament d’Enher construint el Sistema Integral Hidroelèctric de la Noguera Ribagorçana, un procés que va pilotar Victoriano Muñoz Oms, un emprenedor molt potent.

Tornaria a estudiar enginyeria?

Evidentment. Jo vaig fer les especialitzats Elèctrica i Construcció i en les dues el meu currículum professional m’ha donat lloc a treballar en àrees molt importants i satisfactòries.

Ha arribat a ser tot un referent en la producció hidroelèctrica...

Crec que sí. La prova és que en el Comitè de Directors Generals d’UNESA (la patronal del sector elèctric on vaig representar Enher) cada cop que es tractaven els temes de la hidràulica instaven la meva opinió i normalment em feien cas. Tant és així, que vaig ser nomenat representant espanyol a Hydroges, el grup de treball que en el sí d’UNIPEDE (Unió Internacional de Productors i Distribuïdors d’Energia Elèctrica) marcava les directrius sobre l’ús de l’aigua per la producció elèctrica a la major part de països del món. També totes les empreses amb concessions Hidroelèctriques a la Conca del Riu Ebre varen nomenar-me el seu representant a la Comissió de Planificació que redactar el primer Pla Hidrològic de la Conca de l’Ebre. I vaig tenir l’ocasió de dirigir una etapa de la construcció de les preses de Mequinensa i de Canelles, de reconvertir el Sistema Hidroelèctric Ribagorçana des d’una operació convencional amb 3 o 4 operaris per torn a 12 centrals en un sistema de centrals automatitzades. Vaig elaborar l’Estudi de Viabilitat del Complex de Bombeig Reversible Moralets/Baserca (l’any 1969), que vaig dimensionar-lo per 600 MW del que en una primera fase es va equipar amb 221 MW, però Endesa té previst, de moment, equipar-lo amb els 600 MW amb que jo el vaig predimensionar. I crec que va ser un encert promoure dos embassaments de 15 i 20 hm3 de capacitat amb un desnivell d’uns 800 metres, que ara, degut al desplegament de les renovables pot permetre disposar a uns costos molt baixos d’un bombeig d’uns 3 GW de capacitat amb una reserva de 8 a 9 hores. I si la presa de Baserca es dota de comportes, es podria, fins i tot, arribar a equipar amb 1 GW de potència addicional, convertint-lo en el bombeig més gran del món. S’ha de tenir en compte que ara, a Catalunya, disposem de 2,3 GW hidràulics instal·lats.

Quin paper ha de tenir l’energia hidràulica en el futur al nostre consum energètic?

Espanya pot gaudir, sense fer nous embassaments, d’un potencial emmagatzemament per bombejos reversibles, i es pot situar en segon lloc a la Unió Europea, darrera de Noruega. A Enginyers Industrials de Catalunya estem treballant en la identificació del potencial per bombejos reversibles a la Conca del Riu Ebre i, de moment, tenim identificat un potencial de l’ordre de 22 GW de potència per un back up de 8/9 hores. És una xifra similar a tota la potència hidroelèctrica instal·lada a l’Estat Espanyol, sense necessitat de construir nous embassaments sinó simplement repotenciant i/o reconvertint aprofitaments actualment existents i aprofitant embassaments i llacs de muntanya, que ja s’exploten hidroelèctricament.

Hem de fer centrals de bombeig a Catalunya? Amb la xarxa peninsular o amb la xarxa francesa?

És evident, el sistema elèctric català que s’alimenta en més d’un 50% amb nuclear queda molt endarrerit en el desplegament de renovables. Hi ha un propòsit molt estès en el que s’ha de reduir la dependència energètica de la tecnologia nuclear, però l’evident i necessària transició energètica per la descarbonització haurà de permetre desenvolupar les renovables de forma equilibrada i sostenible amb el territori (i que prioritàriament haurien de situar-se a teulades de residencial i de polígons) si no volem omplir el territori en una sèrie de línies de MAT. Necessitem, sí o sí, desplegar el potencial de recursos de bombeig, on podem estar molt ben situats amb projectes que fins i tot poden ser en col·laboració amb França. I ho veiem possible ampliant capacitats del sistema de transport elèctric reconvertint i repotenciant línies elèctriques actuals i replantejar les interconnexions elèctriques transfrontereres sense afeccions mediambientals.

Què li semblen les inversions del PNIEC?

A la Comissió d’Energia d’Enginyers Industrials de Catalunya, ens hem posicionat críticament però de forma constructiva sobre les projeccions que fa el PNIEC 2021-2030. Vaig ser l’encarregat de dirigir un grup de treball per analitzar un aspecte decisiu perquè sigui viable com és el de la cobertura de la demanda de potència. Un cop estigui tancat l’important parc de generació amb carbó, que provocava emissions de CO2 molt elevades, incompatibles amb la desitjable transició energètica que exigirà unes energies més netes, el Sistema Elèctric de l’Estat Espanyol es queda amb una cobertura de potència molt ajustada. El nostre informe quantifica les possibilitats de cobrir les previsions de la demanda elèctrica del PNIEC 2021-2030 i posa en evidència que si es vol tancar els 4 grups nuclears existents abans del 2030, sense gaudir abans d’un sistema d’emmagatzemament d’energia que pugui modular l’aleatorietat horària i diaris de l’eòlica i fotovoltaica, podríem tenir un dèficit de potència garantida de l’ordre de 4,3 GW i, per tant, caldria disposar d’uns 4,2 GW de bombeig pur i d’uns 2,1 GW en bateries de 2 hores de resposta.

I això és possible?

No és previsible que aquest desenvolupament del bombeig sigui possible efectuar-lo abans de 2030, perquè aquesta tecnologia precisa més temps per desenvolupar-la. I en el nostre informe hem analitzat tant el PNIEC de França com el de Portugal. Seran clarament deficitaris en potència garantida i, per tant, no cal esperar ajudes dels nostres veïns.

Com veu vostè les possibilitats de desenvolupar la generació del necessari bombeig reversible? De quins terminis podem estar parlant?

Caldrà modificar la vigent Llei d’Aigües i simplificar la tramitació administrativa de les concessions hidràuliques per bombeig i considerar que han de ser un sistema estratègic. És necessari un pla de desenvolupament d’aquesta tecnologia que pugui ser dut a terme en terminis curts i amb garanties de recuperació i retribució justa de les inversions. En l’actual sistema de retribució de l’energia del bombeig reversible, sense un sistema de remunerar la capacitat d’emmagatzematge, no seria possible garantir la recuperació de les inversions tant del bombeig com de les bateries. Amb aquestes eines, els grans projectes de bombejos necessaris, previsiblement no estaran disponibles abans de 2035 i, per tant, caldrà mantenir operatives les centrals nuclears, que no emeten CO2, més enllà dels 40 anys de vida de disseny.

És realista aquest pla? Quina inversió es necessita?

L’evolució de costos de l’eòlica i de la fotovoltaica, que ja són molt competitives, permetrà un desplegament possiblement superior a les previsions del PNIEC 2021-2030 i, per tant, globalment ens sobrarà molta energia i crearan uns excedents difícilment col·locables a l’abast del consum, llevat que es desenvolupi un important parc de grans bombejos reversibles. I això és una característica comú també als PNIEC dels nostres veïns de França i de Portugal. I tot i que seran necessàries i convenients noves i potents interconnexions elèctriques transfrontereres, la línia crítica passa per la necessitat de gaudir d’una enorme capacitat d’emmagatzemament d’energia, donat que les corbes de demanda i de generació renovable de caràcter aleatori dels nostres països veïns a grans trets coincideixen amb les pròpies. França necessita disminuir la seva dependència elèctrica de la nuclear i aspira a passar d’un mix del 70% nuclear al 50% per l’objectiu de 2030. Avui la millor tecnologia d’emmagatzemament és el bombeig reversible i a continuació les bateries (però per cobertura no superior a les 4 hores de resposta). Estem encara molt lluny de gaudir de l’hidrogen verd per la cobertura d’energia elèctrica, perquè és una tecnologia encara no madura o massa costosa. Per tant, la nuclear existent a la Unió Europea, sense emissions, en els propers 30 anys serà una energia necessària per poder aspirar a assolir per a l’horitzó 2050 un escenari neutre sense emissions. El nostre Informe avalua que el manteniment operatiu dels grups nuclears fins més enllà de 2035 pot permetre un estalvi d’inversions en el sector elèctric de l’ordre de 33.000 M€.

Quines inversions veu interessants que s’han de fer a Catalunya per transformar la xarxa elèctrica i adaptar-la a la generació renovable?

No tinc resposta, perquè el nivell d’incertesa del futur immediat de l’energia a Catalunya és absolut. Aspirem a poder tancar les nuclears i existeix un rebuig territorialment molt estès sobre la implantació de nous projectes de renovables. Un autèntic caos. S’ha complert alguna de les previsions del PECAC 2012-2020? Evidentment que no.

I què caldria fer?

En primer lloc facilitar l’autogeneració que permetria optimitzar l’ús de les xarxes de transport i distribució existents. El sostre urbà i industrial existent permetria abastir prop d’un 70% de la previsible demanda elèctrica catalana, sempre que disposéssim de suport d’emmagatzematge suficient i, per tant, hem de desenvolupar el nostre potencial de bombeig, tot i fomentant que la generació per autoconsum es faci amb petites bateries domèstiques i als polígons industrials i logístics. Crec que a Catalunya, afortunadament, no veurem cap megaparc fotovoltaic (de milers d’hectàrees de panels solars ) de dimensions descomunals com s’estan projectant arreu de la resta del país.

Com veu les xarxes compartides de polígons industrials? Vostè coneix el cas francès, que hauria de canviar aquí per promocionar-les?

En aquest camp hi veig un potencial enorme. Les pimes hauran d’associar-se per permetre que “els agrupadors de càrregues” es converteixin en els gestors energètics globals tant d’electricitat com de gas. Així com vagi creixent el % d’energia auto generada i autoconsumida a cada polígon, es reduiran enormement les pèrdues a les xarxes elèctriques i faran possible el que Joan Vila descriu de forma tant clara en el seu llibre “Economia en el canvi climàtic’’, que l’energia més barata i més neta és l’energia estalviada.

Vostè també firma l’informe d’Enginyers Industrials de Catalunya sobre la MAT, per dotar l’AVE de més connexions a la xarxa. El tema està resolt?

Fins on jo conec, el tema està enquistat. Ara ADIF no pressiona per l’alimentació de l’AVE des de Riudarenes, perquè els minuts que pot reduir els trajectes de Barcelona a Girona o Figueres, fins que França no desbloquegi els topalls de la línia Perpignan-Paris, no permetrien guanyar gran cosa. Aquell informe demostra palpablement que per l’alimentació de l’AVE en el Tram Barcelona Figueres, la millor opció és des de la nova subestació a 400 KV de Lafarga (Sant Julia de Ramis). El reforç de la xarxa de distribució elèctrica de l’àrea d’influència de la subestació de Riudarenes, no necessita recórrer a alimentar-se des de la xarxa de 400 kV ni de fer noves línies elèctriques ni a 220kV, ni a 132 kV, ni tant sols a 110 kV. Des del Col·legi podem ajudar a trobar la solució adient.

Va treballar més de 30 anys a ENHER, abans de la desaparició d’aquesta empresa catalana al ser absorbida per ENDESA. En la seva tasca professional què li va quedar pendent de dur a terme?

Els darrers 4 anys a ENHER vaig ser encarregat, com responsable del Departament de Medi Ambient, d’elaborar un Pla de Gestió Medi Ambiental. Vàrem poder elaborar i posar en marxa uns excel·lents procediments de gestió mediambientals tant per nous projectes com pels Departaments de Gestió de l’Explotació. Quan ENDESA va decidir prejubilar-me i fer un l’ERTO a tot l’equip directiu de més de 52 anys, teníem quasi acabat un Pla de Restauració Mediambiental del Noguera Ribagorçana que, entre d’altres actuacions, preveia fer dos embassaments de cua a Escales i Canelles que a més de restaurar cues d’embasament molt degradades permetien equipar amb dos mini centrals. Haguessin estat un magnífic revulsiu comarcal que permetria la navegació tot l’any. També proposàvem turbinar cabals medi ambientals a les presses de Baserca, Cavallers, Escales, Canelles i Santa Ana, que sense perdre capacitat de generació d’energia permetria dotar dels necessaris cabals mediambientals per recuperar el greu impacte ocasionat a la llera del riu per les explotacions hidroelèctriques. L’administració de l’aigua (CHE) ens donava suport per aconseguir les inversions necessàries però tot aquell esforç va quedar guardat en un calaix. Només Endesa va intentar tirar endavant la Presa de Cua de Canelles i posteriorment va aparcar el projecte degut a la ferotge campanya ecologista que es va engegar des de Lleida.

Una llàstima...

Sí, i la veritat és que el resultat d’això em va amargar la meva prejubilació. Tenia a punt l’obtenció de les ajudes europees i em veia de dur a terme la part més fonamental del pla en la resta de temps fins la meva jubilació a l’edat reglamentària. També lamento no haver pogut dur a terme el Projecte d’una minicentral de 10 MW al peu de presa del Grado que hauria dotat de cabal mediambiental a més de 25 quilòmetres del riu Cinca i que estava en fase ja molt avançada de tramitació de la concessió administrativa. En canvi estic molt satisfet de la tasca que he pogut i puc encara realitzar en el si de la Comissió d’Energia d’Enginyers Industrials de Catalunya.

No podem acabar sense demanar-li si, després de l'escalada de preus de l'electricitat aquest 2021, hi veu alguna solució.

Personalment, crec que la fixació de preus pel sistema marginalista ja no té raó de ser. El pes que les renovables tindran a la composició del mixt energètic serà cada cop més elevat i com tots sabem cada any s’estan fent subhastes d’eòlica i fotovoltaica de gran volum que es retribueixen pels preus marcats pel sistema de subhastes. No té sentit que per tecnologies ara sotmeses al sistema marginalista com és la nuclear, la hidràulica o el carbó (residual) i el gas estiguin sotmesos a l’evolució del preu del gas i de les emissions del CO2. La Unió Europea haurà de cedir a la fixació de preu per costos de cada tecnologia i res impedirà que els preus horaris del consumidor estiguin establerts hora a hora per la mitjana ponderada de la cistella de cobertura de la demanda horària. El més difícil i problemàtic serà la fixació de la garantia de potència i de les tecnologies que desenvolupen les capacitats d’emmagatzematge a curt termini (bateries i bombeig reversible) que puguin permetre aprofitar els grans excedents d’energia que portaran l’eòlica i fotovoltaica