Ignasi Cañagueral: “Hem de fer productes diferenciats que no facin ni els xinesos ni els americans”

A la tardor farà 37 anys que Ignasi Cañagueral Laboria treballa a Dow. Ell mateix es veu com una ‘rara avis’ però el cert és que la seva carrera li ha valgut, aquest 2025, el Premi Nacional Avel·lí Corma a la Trajectòria Professional. Enginyer químic format a l’Institut Químic de Sarrià, Cañagueral dirigeix les plantes a Tarragona de Dow, la mateixa companyia on va entrar el 1988, amb capacitat de lideratge, visió estratègica i compromís humà. També ha estat president de l’Associació Empresarial Química de Tarragona (AEQT), des d’on ha contribuït a reforçar el teixit industrial i científic del país. En aquesta entrevista repassa el que ha fet, però també els reptes que té sobre la taula el sector i, sobretot, la indústria europea, que veu poc competitiva i en risc de desaparèixer. “Hem de fer productes diferenciats que no facin ni els xinesos ni els americans”, assegura Cañagueral.

Què ha suposat per a tu aquest guardó?

Va ser una sorpresa agradable. Que l’IQS em proposés ja va ser un gran honor i en guanyar em vaig quedar abromat amb l’impacte i la repercussió que va tenir. Crec que reforça la feina que fem els enginyers i és una motivació per generar vocacions. Alhora, dona sentit a la feina que fem com a enginyers. La tecnologia i la ciència són clau per resoldre molts dels problemes que té la societat.

L’acta del jurat destaca la visió estratègica i el compromís humà de la teva trajectòria... què creus que has aplicat al sector químic?

Vaig estudiar enginyeria química i he fet màsters de gestió, però crec que el desenvolupament de persones ha estat part integral de la meva carrera. He estat supervisor d’equips des del 1992 i, al principi, no en sabia res. A poc a poc et vas fent fort, ja sigui a través de prova i errors o practicant innovacions. L’empatia, l’assertivitat, la iniciativa, el lideratge situacional, delegar en funció de la persona... Sempre m’ha agradat liderar persones i equips, i fer-ho amb visió estratègica i pensant en objectius a tres, quatre o cinc anys vista.

Parles d’algunes competències ‘toves’ que no és en les que més destaqueu habitualment els enginyers...

Sí, els estudis són tècnics i les qüestions soft les aprens per experiència, perquè els estudis se centren en la termodinàmica, l’estadística, el càlcul, etc. Com treballar en equip, ser innovador, demostrar iniciativa o, fins i tot, parlar en públic, t’hi trobes i l’experiència et fa aprendre. Treballant amb persones has d’aplicar empatia, has d’entendre per què pensa així l’altre; moltes vegades li falta informació. Això ho vas aprenent amb els anys, i a mi m’ha agradat molt aquesta feina i, sobretot, generar influència més que direcció. Lideratge per influència: és a dir, que l’altre faci el que vol pensant que ho ha decidit ell. Sembla maquiavèl·lic, però és necessari per aconseguir el compromís de les persones amb la decisió, i és important. Ens posem el cinturó de seguretat perquè ens obliga la llei de trànsit o perquè considerem que ens protegeix? Aquesta és la clau. Generant influència arribes abans al compromís, i és el que necessitem a la indústria i a qualsevol equip de treball.

Encara tens molta trajectòria per endavant, però podries destacar tres moments importants de la teva carrera professional?

El primer és del 1996, quan em van proposar dirigir una fàbrica de sistemes de poliuretà. Va ser la meva primera experiència de gerència i tenia a càrrec trenta persones. Més enllà de la responsabilitat, va suposar un canvi familiar substancial pel trasllat a Tudela (Navarra), també de la família, i va suposar sortir del niu i descobrir una nova realitat. A vegades penses que només vius bé a casa, però fora també hi ha moltes coses bones.
El segon seria un altre trasllat, en aquest cas a Itàlia. Sovint es veu la relocalització internacional com un sacrifici, però en aquest cas no ho va ser i, de fet, sempre dic que van ser els millors anys de la nostra vida familiar. Va ser una experiència molt enriquidora a tots els àmbits. I el tercer seria la meva etapa com a responsable de seguretat del complex i la fàbrica a Dow Tarragona, amb la qual vaig aconseguir fer 13 milions d’hores de feina sense accidents reportables, més de tres anys, que és molt en un sector on treballem amb risc. Jo no era director de fàbrica, però me’n sento totalment partícip del resultat i n’estic molt orgullós. I encara en destacaria un quart, si em deixes.

Endavant.

La feina que hem fet amb l’AEQT, de diàleg, transparència i estratègia. Com a president de l’associació he hagut de picar molta pedra i donar valor a la indústria i a la necessitat de reindustrialitzar el país. Explicar-ho, sobretot als polítics, a l’administració i a la societat, m’ha omplert molt. No hem acabat ni aconseguit tot el que volíem, però hem fet molta feina per explicar la importància del complex de Tarragona com a pol més important del sud d’Europa.

D’aquest lideratge, el de l’AEQT, quins reptes creus que queden pendents?

Comunicar més i encertar els canals, sobretot. Moltes vegades no sabem com arribar a la població. Els diaris arriben a un public molt concret i, quan fem sessions als municipis, només hi venen els quatre convençuts. Un exemple: amb l’apagada eléctrica del 28 d’abril, la indústria de Tarragona va ser exemple de bones tecnologies instal·lades i grans professionals gestionant processos, perquè, més enllà de les torxes amb fum negre, no va passar res greu. Va ser una aturada inesperada i no volguda, i no hi va haver risc per a la població perquè la gestió de la seguretat va ser impecable. Però la gent recorda les torxes amb fum negre. Això costa d’explicar, i per davant tenim l’enorme repte de la descarbonització. Si no descarbonitzem, no sobreviurem, però només ho farem si abans som competitius. I avui tenim un problema de competitivitat a Europa.

Sí?

La indústria està marxant d’Europa, no és indestructible. Aquí a Tarragona encara no hem vist res, i esperem que no passi, però veiem que Europa s’està desindustrialitzant i això és un risc. Per què passa? Perquè no som competitius amb costos, la regulació ens ofega —i a Catalunya volem ser els primers de la classe— i la Xina s’està convertint en la indústria del món, agafant part del mercat nostre. Estem produint a baixa capacitat i això no és sostenible i, així, difícilment ens descarbonitzarem. Hem de decidir si volem indústria al territori i, si la resposta és que sí, això vol dir polítiques i ajuts. Des de l’AEQT ho he pogut explicar amb vehemència.

Tarragona encara és un pol europeu en aquesta matèria. Com ho podeu mantenir?

És el polígon més important del sud d’Europa i el més important químic d’Espanya. Representem un quart de la producció espanyola i la meitat de la catalana. Per mantenir-nos, hem d’assegurar-nos la competitivitat i, per tant, no tenir plantes al 70% del funcionament, ja que per sota del 85% es perden diners. I avui la indústria química a Espanya treballa amb aquests percentatges. La pregunta de la qual no tenim resposta és si això és conjuntural, un cicle de reajustament entre oferta o demanda, o bé és estructural.

I què n'opines?

Que és estructural, perquè la Xina està agafant una quota de mercat que no deixarà. Nosaltres som més cars i, per compensar-ho, hem de fer productes diferenciats que no facin ni els xinesos ni els americans i, per tant, seran nínxols de menys quantitat que requeriran redimensionar-nos, però que caldrà que siguin d’alt valor afegit. Aquest és el futur d’Europa i Tarragona: produir alt valor afegit i oferir un servei tècnic proper al client. Serà l’avantatge competitiu, perquè amb el preu no podrem competir. A banda, l’administració ha d’entendre que s’ha de simplificar i reduir expectatives, perquè si no es quedarà sense indústria. Al sector de l’automòbil ja està passant, no és exclusiu de la indústria química. I molta part de la societat no se n’adona.

Arran de la COVID ja es va posar sobre la taula aquesta necessitat de relocalització. Ha passat el contrari?

Dir-se, es diuen moltes coses, però després s’han de fer. Encara ens estem expectants amb la Llei d’Indústria, que no sabem si prosperarà o no. L’emmagatzematge de CO₂, si no passa a Tarragona, hi haurà plantes que tancaran, però no només químiques, també de ciment, perquè si s’ha d’emmagatzemar i portar el CO₂, a Noruega en vaixell, no surten els números. O ho fem, o no ens en sortirem. Però el projecte de Repsol està pendent d’autorització des de fa un any i mig. Tothom dona suport a la indústria, però els fets no ho demostren. Les llicències triguen un any per un canvi no substancial.

Per què creus que això passa si les conseqüències de la marxa de la indústria seran greus?

La meva lectura és que potser no hi ha prou valentia política. Amb governs sòlids, de majories, i plans de reindustrialització, faríem més via.

Com es demostra a la societat que la indústria química és imprescindible?

La societat ha d’entendre que el que té a casa, als hospitals... no seria possible sense el que fem a la indústria química. I no volem el plàstic. Què vol dir “no volem plàstic”? No volem quiròfans, no volem matalassos, no volem electrodomèstics o telèfons? O no el volem fer aquí? Ho fem portar tot de la Xina, amb les conseqüències en costos, d’indústria i de treball?

Ara que parles de costos de treball, patiu a la petroquímica la manca de talent?

Fins ara diria que no. L’FP Dual ha estat un èxit i un canvi substancial en la gestió de les vacants. Ens ha ajudat a veure gent amb vocació. Passa el mateix amb enginyers i enginyeres, siguin de grau o màster, que n’hem tingut un bon assortit. El tema pendent és el foment de les vocaciones en les noies, especialment en l’àmbit d’operacions. Però en atracció i retenció no tenim problemes. Els EUA sí que en tenen, i altres sectors com la mecatrònica, també. Veurem les noves generacions, com l’alfa, que em preocupa més per la cultura de l’esforç o el teletreball. Nosaltres no el podem oferir, per exemple, hem d’estar a planta, i aleshores potser no som tan atractius i s’ha d’explicar bé. Treballem amb les escoles, però ens trobem professors que critiquen la indústria. Així, poques vocacions traurem. Però continuem picant pedra! A Tarragona han vingut projectes per la qualitat de la gent, i això no ho hem de perdre.