Carme Torras: ''Cal que la gent no agafi por a la tecnologia''

No s'esperava ni que el CSIC la nominés, però la investigadora de l'Institut de Robòtica i Informàtica Industrial de Barcelona, Carme Torras (Barcelona, 1956) acaba de guanyar el Premi Nacional d'Investigació Julio Rey Pastor, per les seves aportacions ''pioneres'' en l'àrea de la robòtica intel·ligent i, especialment, en la robòtica social. I és que és en aquest camp on Torras treballa intensament per millorar, en una societat cada vegada més envellida, la vida de les persones i la seva autonomia a través de la tècnica. Somia en poder veure néixer un centre de referència que aglutini els esforços en aquest sentit de tots els col·lectius implicats, des de la recerca mèdica i tecnològica, fins al teixit assistencial, social i empresarial. Però en un món com l'actual, Torras no s'oblida tampoc de treballar l'ètica. Té clar que cal coneixement per no agafar por a la tecnologia i aprofitar-ne al màxim als beneficis. Per assolir-ho, aposta per treballar ja a la Secundària, on enfoca un dels seus darrers projectes, l'SPiDeR, que aquest 2021 començarà en una prova pilot a algunes escoles de Catalunya. És així com, en una sola trajectòria professional, Torras combina a la perfecció disciplines aparentment llunyanes com són la informàtica, la robòtica, l'ètica i la literatura. Precisament, acaba de publicar 'Estimades màquines' (Males Herbes, 2020), un recull de relats que il·lustren les implicacions ètiques de l'ús i l'abús dels mitjans tecnològics en l'actualitat.

 

Què suposa per una persona amb la seva trajectòria rebre un premi com aquest?

Va ser una gran sorpresa, no m’ho esperava gens. És un reconeixement molt important i el rebo, no tant a títol personal, sinó com a reconeixement a la magnífica feina que està fent el meu grup de treball. Dirigeixo un equip de 50 persones i tots col·laboren moltíssim; si no hi fossin, no podria fer tot el que faig.

S'ho esperava?

En absolut. No m'havien presentat mai i la nominació del CSIC ja em va agafar per sorpresa; m'ho van dir només uns dies abans. Vaig pensar que s'hi devia presentar molta gent. Un vespre va sonar el telèfon i jo gairebé que no responc perquè sospitava que seria d'aquelles trucades que no vols respondre. Però no, era el mateix Pedro Duque. Primer vaig pensar que em volia oferir alguna feina o càrrec. Va resultar que m'informava del premi!

No és de la mateixa magnitud, però fa poca també va rebre un premi DonaTIC…

També el vaig agrair moltíssim. Vam fer un acte molt bonic al Palau de Pedralbes. És una altra dimensió, sí, té l’objectiu de fomentar que més dones es dediquin a la tecnologia i estic encantada de contribuir-hi.

És un senyal que la robòtica ja és un agent més de la societat?

Nosaltres ens dediquem a la robòtica assistencial i té una dimensió social que no té la industrial. Hi ha molta gent i moltes entitats interessades en la robòtica assistencial perquè la població va envellint i es percep la utilitat que els robots puguin ajudar a menjar, a vestir, a posar sabates. És un tipus d'ajuda domèstica que permetria que les persones fossin més autònomes més temps. I jo sempre dic, als qui assenyalen que la tecnologia té avantatges però també riscos, que aquesta robòtica no té pràcticament cap desavantatge: està ben vista pels cuidadors i pels usuaris. Als primers, els allibera de tasques repetitives i poc interessants sense prendre'ls la feina, i per tant, no senten que els han de substituir. Als usuaris els agrada veure que ells mateixos governen la màquina i que els ajuda a ser menys dependents d'altres persones.

Així, doncs, és una robòtica per donar autonomia?

Exacte. És una manera donar autonomia i és un 'win-win': tothom hi surt guanyant

Aquest és el projecte amb què estaven treballant actualment?

Aquest n'és un, el Clothilde. És d'ajuda i manipulació de roba en un entorn assistencial. A diferència dels entorns industrials, on les coses són rígides, a casa hi ha molt objecte deformable i la manipulació versàtil de roba és un tema que a nivell industrial no s'ha tractat. Aquest és el gran projecte amb què treballem des de fa tres anys amb l'ajuda de l'ERC.

Però no és l'únic, no?

També tenim l'Imagine, sobre reciclatge de productes electrònics, i que vol donar solució a la gran quantitat de residus electrònics que produïm i que s'aboquen al medi ambient. L'objectiu és poder extreure'n els components tòxics i reciclar determinades peces dels ordinadors, el disc dur, per exemple. És un projecte conjunt amb una empresa recicladora alemanya, intentar robotitzar una tasca que ells ara fan manualment. Perquè una cosa és triturar els productes i l'altra és intentar extreure’n components manualment. Cal automatitzar-ho perquè sinó és molt costós. Nosaltres hem començat a treballar amb robots que identifiquin els models, on són els cargols, la placa... i com extreure diferents components. És a dir, fer una sèrie d'accions bàsiques per desmuntar-ho. I això és molt complicat perquè costa generalitzar-ho amb la gran quantitat de models diferents d’un mateix producte electrònic.

L'accés a aquests aparells és el principal inconvenient del seu ús social?

De moment són projectes que es pensen més per a entorns comunitaris. Per exemple, conjuntament amb la Fundació ACE, dedicada a l’Alzheimer i demències lleus, tenim el projecte Socrates per fer entrenament cognitiu als pacients. El robot proporciona el nivell d’ajuda adaptat a les capacitats de cada pacient, l’anima a completar l’exercici i procura que no es distregui. Els pacients ho accepten molt bé i els encanta interaccionar amb el robot. És en aquest tipus de centres per on està pensat, no pas a nivell domiciliari. Si a la llarga la idea de les superilles assistencials permetrà que un mateix equip mèdic doni servei a un conjunt de cases, amb els robots podrà passar el mateix, de manera que cada robot tingui un ús col·lectiu.

Així, en el vostre àmbit no hi ha reticència a la robòtica que sí que es dona en altres sectors...

En general la gent acull molt bé els robots assistencials, perquè ningú no hi surt perdent. Cal convèncer les administracions que hi assignin finançament, això sí, perquè aquesta tecnologia dona servei a col·lectius més aviat desfavorits i es necessita conscienciar que encara no hi ha beneficis comercials en aquest terreny.

L'ètica dels robots  és una de les seves especialitzacions. És un dels grans riscos d'aquest sector?

En robòtica, els riscos més grans es donen en el context militar. Però si deixem aquests de banda, els perills en el sector assistencial són cosificar les persones, és a dir, que els robots les  tractin com objectes, com una peça en una cadena de fabricació. Cal treballar perquè se les tracti amb tota la dignitat i respecte; i sobretot, que la persona senti que sempre té el control de la situació. Per exemple, posant sabates, un robot informa en tot moment de les accions que està fent i espera la resposta de l'usuari. I si en qualsevol moment la persona retira el peu, el robot pregunta a l’usuari què ha de fer perquè se senti més còmode. És bàsic que en tot moment l’usuari senti que té el control i que allò que l’ajuda és una eina. També cal vigilar que no confongui el robot amb un ésser viu, que hi dipositi tots els sentiments i s'aïlli d'altres persones. El robot ha de semblar una màquina, que t'ajuda, però que no té sentiments ni et dona caliu humà.

I és fàcil treballar amb aquesta línia tan fina, o requerirà cert aprenentatge?

Per això he dedicat esforços a l'ensenyament de la tecnoètica i a generar debat sobre aquests temes. He escrit novel·les de ciència-ficció i materials didàctics per a MIT Press, ja que als EUA l'ètica professional és una àrea del currículum. Per als estudiants d’enginyeria i informàtica, que son els que desenvoluparan aquestes tecnologies en el futur, els textos filosòfics d'ètica els resulten massa abstractes. A través de la narrativa poden debatre i abordar situacions fictícies que els permetin plantejar-se  quins beneficis poden obtenir i quins riscos hi ha, quines coses s'han de creure, quines no, etc. Són uns materials que també hem traduït i adaptat per a estudiants de Secundària, ja que és necessari que els estudiants de totes les edats i matèries, no només els qui desenvoluparan tecnologia, sàpiguen utilitzar-la en benefici propi i social, i no deixar-se portar pels interessos de les companyies que hi fan negoci.

I és l'ètica que ens ha de posar aquests límits?

Exacte. Les dues coses. Per a mi també és important veure'n els beneficis i adonar-te que si l’utilitzes bé t'obre infinites possibilitats. A vegades es posa molt d'èmfasi en els aspectes negatius, els riscos, els perills, etc. i tampoc no és això. Per exemple, si dones les teves dades sabent perquè i què obtens a canvi, no és dolent que et puguin aconsellar pel·lícules o articles que et poden interessar. Que sàpiguen una mica de tu no és dolent, sempre que puguis desconnectar el recomanador i veure altres coses. Per fer-ho, cal un aprenentatge del pensament crític que s'ha d'acompanyar des de la Primària. M'hi he dedicat bastant perquè crec que cal que la gent no agafi por a la tecnologia sinó que es documenti mínimament per controlar-la i extreure'n els màxims beneficis.

Després d'aquests dos premis i amb la seva trajectòria, quins altres projectes té per als propers anys?

Em queden moltes coses per fer! Una de les que m'agradaria veure és un centre de referència en tecnologies assistencials que aglutinés els diferents sectors. A més dels diversos grups d’investigació en tecnologies digitals, el sector mèdic fa recerca a un altíssim nivell, hi ha empreses que fan molt bona transferència, el sector assistencial té molt coneixement de camp... Trobo que hauríem d'unir esforços. El meu somni  és un centre de referència per provar tecnologies des de diferents punts de vista en aquesta infraestructura, abans de desplegar la instrumentació en la pràctica assistencial.

I ja se n'ha parlat?

Estem donant veus buscant ressonàncies en els diferents àmbits i fan falta recursos, com sempre. Però jo crec que ens en sortirem i que podria ser beneficiós per a molts col·lectius. Ho imagino aquí, a Catalunya, on el laboratori de vida assistida que tenim a l'IRI en podria ser la llavor. I encara en tinc un altre, de somni, que està més avançat i és en el camp de l'ensenyament de l'ètica.

Ah, si? Expliqui, expliqui...

Es tracta del projecte SPiDeR, impulsat per la fundació Episteme de professorat de secundària, que hi està molt interessat. Una nena del futur, la protagonista de la meva novel·la ‘La mutació sentimental’, planteja a una professora del present determinats problemes de sostenibilitat, desigualtats socials, relacions afectives, influències, i incertesa laboral, que s’ha trobat en el món del 2111, i els alumnes hi han de donar una resposta científica, una altra de responsabilitat social i un referent, preferentment femení. És el joc de les tres R. Les millors respostes es convertiran en càpsules audiovisuals que es compartiran entre les escoles arribant a formar una xarxa de centres. És una activitat basada en dues novel·les meves 'La mutació sentimental' i 'Enxarxats', i de moment el 2021 se’n posarà en marxa el programa pilot en algunes escoles catalanes.

És una dona en un món que, fins ara, ha estat molt masculinitzat. Com veu la feina que s'està fent per incentivar les vocacions STEM entre les noies?

S'està fent molt bona feina, però els resultats no acompanyen del tot i no està clar el perquè. A la Facultat d’Informàtica de la UPC, per exemple, ara hi ha hagut un lleuger repunt però fa un parell d'anys només eren el 8% dels matriculats a primer. I s'han dut a terme moltíssimes accions i molt ben fetes. Crec que s'ha creat la imatge que els informàtics son ''friquis'' i això no atrau a les noies. El fet que en robòtica social hi hagi més noies demostra que els atrau aquest sector i, per tant, hauríem d'aconseguir visibilitzar que en informàtica també hi ha aplicacions beneficioses a nivell social.

The content of this field is kept private and will not be shown publicly.
CAPTCHA
This question is for testing whether or not you are a human visitor and to prevent automated spam submissions.