Lusa: “La docència serà sempre fonamental per al progrés de l’espècie humana”

Fa tretze anys que Guillermo Lusa Monforte (Donostia, 1941) va jubilar-se però ha continuat fent classes – a les seves netes- i actiu en l’àmbit que més l’ha ocupat al llarg de la seva trajectòria professional: la investigació sobre l’Escola Superior Tècnica d’Enginyeria Industrial de Barcelona (ETSEIB), on va ser sotsdirector durant més de 20 anys. No ho vol dir, però al costat dels seus companys de viatge, és segurament qui més sap del patrimoni bibliogràfic, la història i les interioritats d’aquesta escola en la que ha exercit la docència des del 1971. Tota aquesta dedicació li ha valgut el premi a la Carrera Acadèmica que atorga Enginyers Industrials de Catalunya que ha recollit aquest dijous durant la Diada 2021. En aquesta entrevista als Fulls d’Enginyeria, Lusa fa balanç de la seva aportació a la formació d’enginyers i enginyeres i, alhora, es mostra crític amb les polítiques universitàries que s’han imposat els darrers anys.

 

Què suposa rebre aquest premi d’Enginyers Industrials de Catalunya?

És una gran satisfacció rebre el reconeixement de les organitzacions professionals de l’enginyeria industrial, amb les quals he estat col·laborant des de fa anys. Entre el 1973 i el 1976 vaig formar part de la Junta de Govern del Col·legi, uns anys decisius per a la consolidació i la modernització de les nostres institucions professionals.

Se li valora la seva trajectòria acadèmica. Com va començar i quines diferències hi ha amb la universitat actual?

Vaig entrar de professor a l’ETSEIB l’octubre de 1971, una època en què tant les estructures polítiques del país com la situació universitària eren indesitjables i insuportables. Les lluites per la consecució de la democràcia i l’obstinació per millorar la universitat eren inseparables. Els esforços que els universitaris amb inquietuds d’aquesta època vam haver d’invertir per “lluitar per l’evident” van haver de fer-se robant moltes hores a la pròpia formació com a professors i com a investigadors. Es van haver de posar en peu estructures orgàniques, mecanismes de funcionament, equips de treball... que fins aleshores eren pràcticament inexistents. La universitat actual és el resultat de molts anys de feina i dedicació d’unes generacions intermèdies que, sense deixar de complir les obligacions docents i investigadors, ara veiem amb satisfacció com les nostres universitats han aconseguit moltes de les condicions que caracteritzen a les dels països desenvolupats del nostre entorn. Tot i que amb dotacions i equipaments encara estan lluny de ser suficients, el professorat actual pot iniciar la seva carrera acadèmica entrant des d’un principi en estructures i grups de treball sòlids i solvents.

Per tant, la universitat gaudeix d’un bon estat de salut?

És innegable que les condicions materials, professionals i científiques de les nostres universitats d’avui són incomparablement millors que els de fa cinquanta anys, però les retallades produïdes durant els últims anys en els pressupostos universitaris han fet més difícil l’estabilització i la promoció del professorat jove, cosa que ha afavorit un cert tancament voluntari d’aquest professorat en els respectius departaments, concentrant-se en la carrera acadèmica. Això ha produït un cert empobriment de la vida comunitària i un retraïment en la participació dels assumptes col·lectius.

Com definiria la seva trajectòria?

És el resultat de les meves inquietuds i les meves circumstàncies i acostumo a dir que és heterodoxa, perquè a diferència de les trajectòries universitàries normals, la meva ha estat guiada per, almenys, tres obstinacions complementàries. En primer lloc, intentar fer intel·ligible i atractiu un dels instruments més meravellosos (i més difícils!) inventats pel cervell humà, el càlcul infinitesimal. En segon lloc, treballar per la dignificació i millora del patrimoni bibliogràfic de l’Escola de Barcelona i del sistema bibliotecari de la UPC. I en tercer lloc, estudiar, interpretar i difondre la història de la nostra Escola degana i de la nostra professió, per contribuir a fer més integral la formació d’estudiants i graduats i, simultàniament, per posar de relleu el paper representat per la cultura de la tècnica en la configuració de la Catalunya contemporània. Segueixo pensant que aquests objectius valien la pena i m’agradaria creure que he fet alguna cosa per aconseguir-los.

Què és el que troba més a faltar del dia a dia universitari?

Després de la jubilació he continuat exercint constantment la curiositat, els estudis i les investigacions i he estat treballant les meves investigacions i difonent-les, en particular en l’àmbit de l’enginyeria industrial amb les biografies de Pompeu Fabra, Joan Vallvé Creus, Ferran Cuito Canals... Però trobo molt a faltar el contacte diari amb els estudiants, ja que mai no he considerat que la docència sigui una càrrega sinó una activitat noble que, a més de proporcionar una gran satisfacció personal, ha estat i serà sempre fonamental per al progrés de l’espècia humana.

Ha fet recerca i classes d’història de les matemàtiques i l’enginyeria, creu que no se li dona prou importància a aquesta vessant històrica a les escoles?

La meva activitat docent primordial ha estat la docència d’un dels instruments més meravellosos creats per l’esperit humà, les matemàtiques, indispensables per a científics i tècnics i per a la ciutadania en general. La primera obligació d’un professional de l’enginyeria és dominar tècnicament la professió. Però a més de la de la seva capacitació especialitzada, jo pensava que era necessari equilibrar aquests coneixements fonamentals amb la inclusió de “certes matèries integradores que proporcionin un punt de vista més ampli. Aquests gèrmens d’integració i de curiositat intel·lectual no podien anar en contra l’especialització escollida, sinó estar vinculats amb ella. I aquí és on formulem la nostra tesis que la història de la ciència i la tècnica era el camí real per a proporcionar la desitjada formació integral del futur professional de l’enginyeria.

Durant uns quants anys, l’assignatura d’Història de la Ciència i de la Tècnica va ser obligatòria al pla d’estudis de l’ETSEIB. Després va passar a ser optativa o de lliure elecció. Tot i que reconec que els plans d’estudi estan força sobrecarregats, continuo pensant que seguir uns cursos d’història de la ciència i de la tècnica permet conèixer la història de la nostra autèntica trajectòria, revelant tant els èxits aconseguits i la magnitud de l’enginy humà com els errors, equivocacions i misèries pròpies de tota empresa humana.

Hi ha hagut canvis des de Bolonya, per exemple, creu que la millora, aquesta formació?

Bolonya aspirava simplement a promoure una dimensió europea de l’ensenyament superior però en el seu nom s’han produït modificacions en plans d’estudis, propostes d’introducció de metodologies docents elaborades per pedagogs professionals, intents de modificar les formes de govern de les universitats, tendint a assimilar-les a empreses privades, rebaixes en el finançament públic i increment de les taxes de matrícula, intromissió de grups de pressió privats en la direcció i planificació de les universitats i sobretot la penetració a la vida universitària d’uns argots i modes que en el fons han tendit a desvaloritzar la transmissió de coneixements sòlids a favor de l’adquisició d’habilitats efímeres i sense substància.

I la introducció de l'estructura de grau i màster?

Per mi ha contribuït a desvaloritzar els estudis de grau, que es veuen com incomplerts i només com un trànsit cap el màster. La diferència entre les taxes d’un i altre nivell també ha contribuït a aquesta dualització dels estudis universitaris.

El Govern ha dotat l’executiu d’un Departament propi per a Universitats. Era necessari?

És innegable la importància dels ensenyaments superiors per al progrés de la societat. Per tant, és positiva l’existència d’un Departament d’Universitats i Recerca ben organitzat i ben dotat. Però això no ha de suposar un aïllament en relació al Departament d’Educació. Les entitats responsables de l’educació i la formació de la ciutadania, des del parvulari fins a la universitat i la formació permanent, han d’estar ben coordinades, sense l’aïllament que han passat en moltes èpoques.

També fa temps que hi ha el debat sobre les vocacions tècniques, falten enginyers i sobretot enginyeres. Què ha de canviar? Com veu el futur?

La falta de vocacions tècniques es deu en gran part, a les dificultats pròpies de les carreres tècniques que requereixen estudis de llargs i complexos. A més, històricament, la cultura de la tècnica ha estat subordinada a la cultura humanístico-literària i a la pròpia cultura científica. Avui en dia és indubtable la presència a la nostra vida quotidiana d’artefactes tècniques que ens la fan més fàcil, però la cultura subjacent a aquests resultats, la cultura de la tècnica, segueix sent ignorada per la ciutadania, a causa d’aquesta subordinació cultural mencionada i a la por o reverència que susciten els artefactes tècnics. Quan s’abordi l’estudi de la Història, amb majúscula, d’una forma integral es posarà de manifest la importància de les tasques desenvolupades per l’espècie humana per modificar artificialment la naturalesa rebuda, és a dir, la influència decisiva dels desenvolupaments tècnics a la història.

I per augmentar la presència de dones?

L’escassa presència de la dona en aquest camp de les enginyeres ja preocupa a les institucions universitàries i s’han anat establint programes d’introducció del que s’anomena ‘perceptiva de gènere’ als plans d’estudi. El problema s’ha d’abordar de forma global, començant ja des del mateix parvulari a fomentar l’educació igualitària a recuperar i difondre l’encara desconeguda participació de la dona en la història del progrés tècnic.

Josep M. Rosanas, dl., 05/07/2021 - 13:52
Escriu el teu comentari aquí...No em sorprèn gens estar d’acord amb tu, Guillermo, perquè ja fa cinquanta i tants anys que estem d’acord en moltes coses. Ara, aquest cop m’entristeix una mica, perquè em sembla que som molt pocs els que veiem l’aplicació que s’ha fet de Bolonya (que, en sí, no havia de ser més que la dimensió europea) i els graus com una cosa no gens bona.
Es parla sovint de les “competències soft” com una cosa que cal ensenyar, i jo penso que o bé quan es diu això es vol dir que un enginyer ha de saber d’altres coses que no són estrictament enginyeria (història, filosofia, les ciències humanes en general, però les serioses), que hi estic 100 % d’acord, o que se’ls ha d’ensenyar “truquets” per negociar amb els altres, en el qual cas no solament em sembla inútil, sinó socialment nefast, o, com dius tu, “habilitats efímeres i sense substància” que només poden empitjorar a la persona. O sigui, com sempre hem dit, no hi ha dues cultures, sinó una i aquesta s’ha de tenir tan a fons com es pugui. Un enginyer i qualsevol altra persona... I deixar-se de frases de moda, si us plau!!!
El contingut d'aquest camp es manté privat i no es mostrarà públicament.
CAPTCHA
This question is for testing whether or not you are a human visitor and to prevent automated spam submissions.