Els enginyers sovint citem el trilema energètic, la necessitat d’haver de mantenir un equilibri permanent en el consum d’energia. Tenim gravat a foc que el sistema ha de ser sobirà, sense dependre de l’exterior, sostenible ambientalment i assequible econòmicament. Aquest equilibri fins ara no s’ha complert amb la sobirania per la gran dependència energètica de l’exterior, tant del petroli i del gas, com de l’urani. Des del punt de vista de sostenibilitat, Catalunya ho ha tingut millor que altres regions perquè el carbó fa anys que gairebé no té ús i que la generació elèctrica major és nuclear. Però avui el sistema té dificultats serioses per desenvolupar la generació renovable en la quantitat que fa falta. Pel que fa al cost de l’energia, el seu lloc relatiu en l’economia fins el 2019 era força acceptable, amb un pes inferior al 4% al PIB. No ha estat així el 2022, quan aquest s’ha enfilat fins el 11,4% del PIB, xifra que compromet greument l’evolució de l’economia i el benestar de la societat.
Les dificultats de mantenir el trilema energètic se sumen a la dificultat del trilema econòmic, basat en l’equilibri entre la inflació, el creixement de l’economia i l’estabilitat de les entitats financeres. El trilema econòmic és més sensible que l’energètic pel fet que, quan es toca una de les tres variables, afecta directament a les altres dues, cosa que no passa tant amb el trilema energètic, més depenent del desenvolupament tecnològic.
El món ha de resoldre els dos trilemes al mateix temps. Gairebé m’atreviria a dir que, per resoldre’n un, cal també resoldre l’altre. Sabem que la transició energètica ens ajuda a resoldre la dependència exterior i la sostenibilitat ambiental. Estic segur que també resoldrà el pes sobre l’economia, tot i que potser no a curt termini. Per tant, per aquest trilema les coses semblen que tenen solució, si és que sabem trobar el finançament i fer els canvis estructurals adients.
Bona part de les solucions necessàries depenen de com es resolgui el trilema econòmic. En l’acció d’haver d’abaixar la inflació, de fer créixer l’economia i evitar que el sistema financer caigui, la solució energètica pot tenir la clau. Una inflació que es deu a que l’oferta no pot satisfer la demanda, si ho mirem amb l’ortodòxia financera, obliga a reduir el consum a base d’apujar tipus d’interès i de retreure finançament dels bancs centrals als bons financers. Això fa mal al creixement de l’economia i també afecta al sistema financer, com hem vist en les darreres setmanes: sense diner barat les compres als mercats financers són més difícils i els valors de les companyies necessiten resultats més elevats per estar per sobre el tipus d’interès, seguint la lògica dels mercats.
Una de les solucions per resoldre el delicat equilibri pot ser invertir massivament en la transformació de l’oferta mentre es deixa baixar suaument la demanda amb tipus d’interès com els actuals. Llavors, la injecció que fan els bancs centrals, comprant bons, es podria destinar a finançar de forma decidida la transició energètica, sense passar per la ineficiència dels polítics.
Finançar parcs fotovoltaics i eòlics es dona per suposat. Però reforçar les línies de transport elèctric i la xarxa de distribució, no es contempla, fer sistemes d’emmagatzemament amb turbina bomba, o amb la implementació de bateries, no toca encara. Transformar el consum de gas a molta indústria per biometà o per syngas, encara no està sobre la taula. Finançar el cotxe elèctric a interès zero durant 7 o 10 anys, hauria de ser objectiu del banc central. Fer que l’economia sigui més circular, finançant projectes que necessitin menys matèries primeres per a la seva fabricació i que utilitzi majoritàriament materials reciclats, hauria de ser un punt clau. Impulsar que la indústria reutilitzi l’aigua tant com sàpiga amb osmosi inversa, que les noves construccions implantin l’ús i recuperació d’aigües grises o que tot el món agrari regui amb sistemes de control digital, hauria de ser una prioritat per al sistema financer.
Tot plegat són exemples de com la política dels bancs centrals, que fa anys que han sortit de l’ortodòxia amb solucions alternatives, poden aprofitat aquest fet per creuar el trilema econòmic, que no saben resoldre, amb el trilema energètic, que els enginyers sí sabem solucionar. Només falta que ens escoltin.
