L’enginyer Ferran Ramon (Barcelona, 1940) va presidir l’Associació d’Enginyers Industrials de Catalunya entre el 1997 i el 2005. Anteriorment ja formava part de la Junta, des del 1982, i havia estat vicepresident i membre de la Comissió d’Energia, on va aportar la seva experiència a Hidroelèctrica de Catalunya. Un cop el va rellevar Joan Vallvé, Ramon va decidir agafar les regnes de la Comissió de Jubilats, des d’on organitza activitats d’èxit com ara l’Aula d’Extensió Universitària. Del seu mandat, en recorda la necessitat de començar a buscar una solució a la fi dels visats. Ho explica en aquesta entrevista a Fulls d’Enginyeria on també lamenta que el poc coneixement dels mestres recau a la manca de vocacions tècniques dels més joves i ho contrasta amb la necessitat de perfils tècnics. “Els darrers anys, l’enginyeria ha estat el motor del desenvolupament tecnològic”, diu convençut.

Quins moments recorda com a clau durant el seu  mandat?

Primer, la sorpresa de ser president. Quin orgull, poder ser president d'una institució tan històrica com és l'Associació d'Enginyers Industrials de Catalunya! Va ser una transició molt agradable però potser ja començàvem a veure els perills futurs en l’àmbit econòmic, per la caiguda dels visats. Ens havíem de preparar pel futur de les institucions. I en aquest sentit, vam posar en marxa un pla estratègic important per veure els riscos i les oportunitats. Abraçava entre 2002 i 2006 i el vam intentar seguir per obviar els perills que se’ns podien presentar Aleshores ja es parlava de la supressió de visats, i teníem punts febles i punts forts.

Quins punts tenia aquest pla estratègic?

La facturació de visats era la base més important dels ingressos en aquella època. Representaven el 60% del pressupost, i s’havien de buscar alternatives per compensar la seva supressió. Es van crear altres institucions com l’ICT per suplir aquests canvis. La falta de joventut en els col·legiats era un altre repte. Havíem d’animar-ho i animar, com sempre, la relació institucional amb el nostre entorn. També es feia molt èmfasi amb la imatge i les relacions públiques, la presència de l’enginyer industrial a la societat i tenir una incidència a la societat... Era un pla ambiciós on s’havien definit fites concretes. El vam intentar seguir.

Quines fites concretes vau aconseguir?

A la meitat del mandat hi va haver eleccions. Només es va presentar una candidatura i no hi va haver confrontació. Però com que només hi havia una candidatura animàvem a molta gent a presentar-se a la junta i juntament amb el degà, Àngel Llobet, vam fixar-nos l’objectiu de rejovenir la junta i sumar-hi dones. Era un repte molt concret perquè hi havia molt poques enginyeres industrials i molt poques a la junta. Vam portar Aurora Catà, Montse Mata o Maria Salamero, que ara la presideix. Això devia ser el 2002.

O sigui que fa 20 anys ja us preocupava aquesta qüestió. Ara és paritària, la junta.

Aleshores era impensable perquè hi havia molt poques dones però la nostra voluntat era incorporar-les, sí. Vam buscar qui podia aportar més perquè volíem renovar la saba de les persones que estaven a les institucions amb Joan Amorós, Joan Vallvé, etc. Aquest va ser l'objectiu important. Era el moment que ja havíem heretat l’edifici remodelat, també al final d’edificis molt emblemàtics de la Demarcació de Tarragona. Era una època molt agradable perquè no hi havia l’escassedat econòmica que vam tenir després.

Com veuen les institucions ara?

Jo les veig amb esperança. La solidesa econòmica d’aquells moments no la tenen ara, això és cert. Però tot i que els recursos siguin més escassos, ho veig amb esperança. Perquè la matèria primera, les persones, els enginyers, continua sent bona. Sempre he cregut que és un plaer treballar amb enginyers industrials perquè són persones que tenen sentit de treball d’equip. Potser no hi haurà divos com els arquitectes, no hi ha grans personalitats – que sí que n’hi ha!- però si que hi ha molta gent amb esperit de treball. Això no es perd, i en no perdre això, crec que les institucions tenen un futur esperançador.

Com s'imagina l'Associació i el Col·legi del futur?

Potser va baixar fa anys però la relació entre les escoles i les institucions s’ha de recuperar la simbiosi entre professors catedràtics i càrrecs de les institucions. Ara torna a veure’s aquesta voluntat, ho he constatat amb les noves juntes. Acostar les escoles a les nostres institucions és bo.

Amb totes?

Sí, clar, amb totes. Per història, la relació més important és amb la de Barcelona però també cal amb la de Girona, la de Terrassa, la de Lleida, l’IQS... la simbiosi hauria de ser amb totes de les quals surten les institucions industrials. El professorat hauria de ser prescriptor del Col·legi i l’Associació. Sé que s’està treballant fort i segur que reeixirà.

Hi ha una tendència a la baixa col·legiació. No només aquí, en general, i hi ha més competència?

Sí, evidentment, el monopoli que teníem els enginyers industrials fa molts anys l’hem perdut. Els economistes van ser els primers a fer-nos competència. Però com que hi ha una qualitat humana molt important entre els enginyers, ens en sortirem.

Com veu la contribució que fan els enginyers i enginyeres a la societat en aquest moment. Està prou reconeguda?

Crec que hem de continuar lluitant per tenir personalitat dins d'aquesta proliferació de càrrecs, de títols, de diplomes... Torno a ser optimista. Històricament a Catalunya quan deies que eres enginyer, volia dir enginyer industrial. No n’hi havia altres. Com que a finals del S.XIX vam tenir el monopoli, aquest pensament encara es manté, i tot i que s’ha diluït perquè hi ha moltes més carreres, jo soc optimista.

Però la societat la reconeix aquesta contribució dels enginyers?

Potser no amb persones concretes però la tasca la societat la té en consideració com seriosa, metòdica, constructiva... Això encara existeix i ho hem de mantenir fent el que fem sempre: treballar i donar suport a la societat de manera constructiva i en equip.

I en el futur quin paper ha de jugar l’enginyeria?

L’enginyeria, els darrers anys, ha estat el motor del desenvolupament tecnològic i vol dir, en conseqüència, desenvolupament social, humà, etc. Des de la Revolució Industrial, la tècnica ha tingut un paper important a la societat. Ara és una enginyeria més moderna, més d’informàtica, però el tècnic encara té una tasca molt important a desenvolupar per a la societat.

Tot i això, sembla que falten vocacions tècniques?

No sé perquè. Potser no hi ha capacitat d’ensenyar bé matemàtiques, física i química als nanos. Són assignatures dolentes i no tenen vocació. Si hi hagués professors preparats serien assignatures positives i arrossegarien més estudiants. Però sinó, hi ha un rebuig. Doble, amb les dones, perquè encara és considerada una professió masculina i s’ha de superar. Cal que els infants no tinguin por a les matemàtiques o la física. No els les ensenyen de manera positiva i motivadora. És una opinió personal.