Ramon Garriga (La Joncosa de Montmell, 1941) va liderar el Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya entre el 1988 i el 1997. Va rellevar Carles Ponsa fins que va deixar el càrrec per certa incompatibilitat de càrrecs. Recorda molts moments i moltes anècdotes d’aquestes anys i així ho repassa en aquesta entrevista a Fulls d’Enginyeria. Garriga veu en una bona situació les institucions actuals i creu que han de convertir-se en “pal de paller” en l’impuls del progrés tecnològic. Per això, creu que cal més reconeixement “com els verdaders impulsors de l’economia productiva”.

Quins van ser els moments més importants de la teva etapa?

N’hi ha varis però sobretot n’hi ha un de més dur i important. Durant el deganat de Ponsa es van crear dues fundacions, la Fundació ICT, l’Institut Català de Tecnologia, i la Fundació ICICT, Institut Català d’Inspecció i Control Tècnic. L'ICICT, concessionària de la Generalitat de Catalunya per la Inspecció Reglamentària, funcionava correctament però tenia un problema financer important perquè es va crear sense disposar de fons propis. Ni el Col·legi ni l’Associació la podien avalar i va acabar generant un deute de 400 milions de pessetes. Vam haver de buscar un soci per saldar els comptes i va ser molt difícil. Finalment va ser el grup alemany TÜV Rheinland, i vam haver d’anar a demanar ajuda fins i tot al president Pujol que avalés que els números no eren pitjor del que mostràvem.

I un cop vau tenir el soci?

Un any després es va crear l'empresa ICICT-S.A, que va ser la que va rebre la concessió de la Generalitat de Catalunya. En les negociacions, els enginyers vam aconseguir que les nostres institucions en tinguessin el 25%, A partir d'aquell moment rendia uns beneficis als enginyers. Durant els anys que els enginyers hi varen participar, cada any va haver-hi ingressos procedents d'aquesta SA, teníem el 25%. El Consell d'Administració era de vuit persones, de les quals dues eren Col·legi i Associació, representades pel President i el Degà. I, repeteixo, va funcionar perfectament, però per una sèrie de circumstàncies, a l'any 97 em van proposar fer-me càrrec de la S.A., i llavors va ser quan vaig dimitir del deganat. Durant aquest temps vaig adonar-me que anàvem molt malament de diners i que havíem de procurar tenir un coixí per un cas de necessitat.

I com el van fer aquest coixí?

A mi em va semblar que valia la pena donar més autonomia i més veu a les delegacions. Així van començar a participar de manera molt més directa en les decisions i també en els recursos. Es va invertir en una seu a Lleida, que ara recentment ha estat renovada, i també es va renovar la Seu Central de Via Laietana. Vam comprar dos pisos a Manresa, la Seu de Tarragona i es va iniciar la capitalització que va permetre comprar la de Girona. És a dir que va ser una època important per crear patrimoni. 

Es van prendre altres decisions econòmiques?

Començaven a sortir notícies sobre la fi dels visats, que era la font d'ingressos principal. Vam haver d'anar intentant que això no es convertís en una realitat i ho vam aconseguir en aquell període. Vam fer moltes visites i gestions i vam aconseguir parar un decret que ens perjudicava.

Hi ha algun altre moment important del deu mandat?

En un moment de crisi, la borsa de treball es va omplir de companys amb edats difícils per tornar a obtenir una feina adequada. Ens vam assabentar, amb tot l’equip de Junta i personal de la casa, que hi havia una empresa holandesa experta en recol·locació de persones de certa edat. Amb negociacions i temps, van venir i ens van ajudar a buidar la borsa de treball. Entre altres mesures, van ajudar que companys de diferents especialitats generessin la seva pròpia empresa amb els diners de l'atur. Des d’un punt de vista personal va ser una satisfacció molt gran.

Són aquestes coses que donen sentit a les institucions com el Col·legi i Associació?

Sí, sens dubte. Però també, per exemple, també li dona sentit vessants com el suport a les empreses per la formació continuada. El d’Enginyers va ser el primer Col·legi a impulsar-la de manera regular i també a incidir en la qualitat de la fabricació induint a fabricar segons normes. Amb Joan Majó de degà jo era responsable de política industrial i vam fer una campanya per explicar que si no fabricàvem amb la normativa no podríem exportar a Europa – a punt d’entrar-hi -. Sempre hem tingut present que Catalunya o serà industrial o no serà. Serà moltes coses, però industrial és claríssim.

Com veu el Col·legi i l’Associació actualment?

Crec que estan tenint presència, que no és fàcil, en els mitjans i s’està fent molt bona tasca des de les Comissions. Tinc la sensació que ha millorat un problema de sempre, que és la dificultat que la gent jove vegi la bondat de l’associació i la col·legiació. L’Associació té 160 anys i és de lliure creació, privada, els col·legis van ser creats en el franquisme i tot i que és l’òrgan representatiu, penso que la gent jove probablement pot veure amb més bons ulls l’associacionisme per la funció social que se'n pot derivar. Les juntes que ens han succeït han fet un bon esforç i tinc la percepció que s’ha millorat en aquest sentit.

Imagino que la seva època no calia perquè la gent es col·legiava més fàcilment?

Bé, si que calia, sí. Ja era un objectiu que he de reconèixer que no vam assolir com haguéssim volgut.

I com s’han de convèncer els joves a la societat actual perquè es col·legiïn?

No és fàcil. L’associacionisme és una característica positiva de Catalunya. Hi ha diverses associacions i amb diversos objectius. Hem de trobar l’argument que faci que un se senti orgullós i satisfet de participar en  una associació, no per benefici propi, sinó que doni sentit a la seva actuació en una societat industrial. Hem de buscar elements que ho estimulin alhora que els més grans hem de saber donar pas. En el meu deganat, la gent gran tenia massa pes a les Comissions i no eren atractives. Això darrerament també s’ha renovat. Cal deixar passar els joves al davant i donar-los pes específic de veritat. Veig que s’està fent però hi ha feina, encara.

I quin futur els veu a les institucions?

S’han de convertir en pal de paller per ser impulsors d’aspectes en els quals la societat està una mica perduda. Per exemple, la intel·ligència artificial. Ara hi ha qui li té por. Però des del punt de vista industrial pot ser una eina important. Sempre que vagi acompanyada del suport ètic necessari per evitar que una tecnologia que pot aportar molt es converteixi en un problema. També cal insistir en la formació tècnica, tecnològica i científica. Fan falta tècnics, oi? Com ho hem de fer perquè no faltin? Amb sous i ecosistemes adequats que els mantingui a casa per no perdre bous i esquelles? Aquí també hi ha feina. Igual que amb les start-ups. El futur ha d’anar per aquí perquè ho som però se’ns ha de reconèixer com els verdaders impulsors de l’economia productiva, enfront de l’economia financera que ha dominat els darrers anys.

Ara mateix quina contribució creu que fan enginyers i enginyeres?

És molt important. Com deia, tenim mentalitat d’economia productiva. Fem coses. No ens conformem en canviar cromos. Això és una realitat. Crec, i per aquí hem de seguir, que moltes start-ups impulsades per enginyers i enginyeres generen nous productes molt interessants i això no s’ha de perdre. No és fàcil, no, però hem de fer tot l’esforç possible perquè es dediquin al que convé al país. Aquí la nostra contribució ha de ser reconeguda.

Això també li volia preguntar, si estava prou reconeguda la seva professió?

Només en els ambients que ens coneixen. De fet, no se’ns coneix prou perquè, probablement, estem en una societat en la que allò negatiu és més notícia que allò positiu i en la que tenen més predicament persones que parlen i no aporten res que no pas els qui fan coses. És un problema tan arrelat que no és fàcil de lluitar-hi. Intento mirar-m’ho amb objectivitat i em posa neguitós veure què és notícia i altres temes que ho haurien de ser i no ho són. Fins i tot a vegades tanco la televisió perquè ja no em toca posar-me nerviós! Penso que els professionals de l’enginyeria estan fent una molt bona tasca però no és reconeguda com hauria de ser.

Per exemple, que la gent pugui saber noms d’enginyers importants seria un indicador?

Sí. De l’enginyeria se’n destaquen les coses i no l’enginyer. Però això passa perquè creiem de veritat en el treball d’equip i es coneix el producte i no tant la persona. No és dolent si realment es donés pes a l’equip.

Però això és qüestió de tarannà...

Sí, perquè som conscients que treballem en equip i que és imprescindible fer-ho. Ara bé, som tant incults no sabent qui era Mozart com no sabent qui era Faraday i en canvi, si no saps qui era Faraday, no passa res. Hi ha feina a fer.

A les escoles?

Cal implantar també la cultura de l’esforç. L’enginyeria requereix esforç personal, d’equip, econòmic... Exigeix risc i saber que sense risc no avancem. És un risc mesurat i controlable. Hem anat cap a una cultura de no valorar ni l’esforç ni el risc. Ho volem tot planer i això fa que persones que podrien tenir un camí important al món de la ciència i la tecnologia no s’hi hagin dedicat. També cal no ser més durs del necessari amb les qüestions més pures, matemàtiques o física perquè no limiti qui s’hi atreveix i qui no. Des d’aquestes institucions cal que ens hi posem.

Cal prestigiar a professió?

Sempre. Amb el català tenim un exemple: mentre aprendre’l no representi un valor afegit per qui el domini, ho tenim malament. Per exemple, si les empreses l'exigissin, el parlaria molta més gent. Amb l’ensenyament de l’enginyeria igual: li hem de donar un plus perquè hi hagi més interès. I aquest pot ser veure i explicar que gaudim de la nostra feina. Entre d'altres raons, perquè aportem beneficis a la nostra societat i al nostre pais.