Mireia Félix: "Amb l'evolució tecnològica actual, els enginyers industrials som imprescindibles"

Del 2014 al 2018, la Demarcació d'Enginyers Industrials de la Catalunya Central va comptar amb el lideratge de l'enginyera Mireia Félix (Terrassa, 1981). Félix, que és sotsdirectora tècnica d’Aigües de Manresa, pot presumir de ser la primera dona que es va posar al capdavant d'una presidència de l'Associació i del Col·legi, malgrat topar amb certes dificultats. Del 2018 al 2020 es va ocupar només del Col·legi, al costat del qui és ara president, Salvador Arqué. L'enginyera, que va rellevar Josep Alabern, va rejovenir la junta i va treballar per mantenir la representativitat a totes les comarques de la Demarcació, té clar que cal una obertura a les institucions per incloure enginyers post-Bolonya i reivindica el paper dels industrials al món empresarial. "Amb la evolució tecnològica actual, els enginyers industrials som imprescindibles", assegura en aquesta entrevista a Fulls d'Enginyeria, en motiu dels 160 anys de l'Associació.

Quins van ser els moments clau del teu mandat?

A la Catalunya Central veníem d'una etapa amb Josep Alabern al capdavant i una junta molt presidencialista. El que vam fer va ser rejovenir-la, mantenint la representativitat a totes les comarques de la Demarcació, i aglutinant els objectius per donar suport al teixit industrial de les comarques que ens convenia.

I us va funcionar?

No es pot dir que tinguéssim un èxit rotund, però vam incentivar igualment la representativitat a les comarques que teníem cabuda buscant complicitats amb els ajuntaments i altres entitats. Vam fer feina a Osona, Anoia, el Berguedà... i vam aconseguir presència en alguna taula però va costar. Cada comarca té la seva pròpia idiosincràsia i vam topar amb diferents reptes a cadascuna d’elles.

Però en fas un bon balanç?

Com a Col·legi si, sobretot. La Demarcació va recuperar els visats després d'anys d'ingressos justos, vam fer accions de formació i, per tant, vam continuar funcionant. El balanç és, doncs, del tot positiu perquè entre la Junta teníem molt bona entesa i teníem ganes de fer Col·legi. Ens van quedar coses per fer perquè tampoc depenien de nosaltres, com l'impuls del màster d’Industrials a la UPC de Manresa.

I dificultats?

La principal complicació que vam heretar va ser la dificultat d'encaix amb la Seu Central. No hem estat capaços de fer que Barcelona entengui els objectius de la nostra Demarcació i, alhora, tampoc hem aconseguit sentir-nos nostres els problemes de Barcelona. Tenim dimensions diferents i tot i que s'han fet exercicis de transparència importants, l’apropament és encara tímid.

Vas ser, també, la primera presidenta de Demarcació, oi? Com ho vas viure?

Sí, i un dels reptes més importants que vaig tenir va ser que se m'escoltés. Recordo que hi havia reunions de Juntes generals que fins que no em donava pas un altre president no tenia la paraula. Concentrava joventut i el fet de ser dona i va costar que les meves idees s'escoltessin igual que les idees dels meus companys. I qui va apostar per mi va ser l'Alabern, que va valorar que era dona i jove!

Com veus les institucions actualment?

Crec que s'està fent molt bona feina de visibilitat, de donar-nos a conèixer amb aparicions als mitjans, etc. Ens estem veient més que anys enrere. Això és clau perquè si no no pots saber per què és rellevant estar col·legiat. Cal poder dir que el col·legi és casa teva i et defensa la professió i tu l'has de defensar amb nosaltres. Que ens cal més formació? Doncs ja és un tema que a tots ens ocupa i ens preocupa. Però tot això costa de fer veure i creure als enginyers de les indústries. Que se'ns vegi a mitjans i xarxes, ens pot ajudar.

Com t'imagines l'Associació i el Col·legi del futur?

Hem de fer un canvi. No podrem defensar massa temps més l'enginyer industrial pur perquè ja en tenim de molt especialitzats. I ho hem d'acceptar. Per això convé que el Col·legi admeti les competències i experiències similars de molts enginyers diferents. No seran les mateixes però els equips ara ja són multidisciplinaris, i és enriquidor. Ara ho condicionem al màster i potser hi ha enginyers que el fan més endavant. Obrir-se a altres graus vol dir assimilar-nos a altres Col·legis i, potser, cal ser valents. Bolonya va venir per quedar-se.

Com veieu la contribució que fan enginyers i enginyeres a la societat, en el moment actual?

Som capaços d'anticipar-nos a problemes que hi poden haver per l'evolució pròpia de la societat i som capaços d'exposar solucions diverses que poden donar fruits. La ment enginyera es caracteritza per la capacitat d'entendre de forma global les problemàtiques que se'ns presenten. Les matèries per les quals ens han entrenat durant la carrera són molt diverses i en molts diferents àmbits i en tots ells som capaços d'aplicar una lògica molt tècnica i raonada. Som pragmàtics, capaços d'aterrar els problemes i amb solucions fàcils d'entendre i aplicar.

La societat us reconeix prou?

Actualment se’ns reconeix poc, res a veure amb el reconeixement antic. Cada vegada menys, però això ho fa a la sobre especialització de la professió, que potser és el que necessita la societat. Els enginyers industrials ens hem de donar el valor a ser capaços de proposar solucions imaginatives però que es poden aplicar. Una mostra d'aquesta pèrdua de pes és que als alts càrrecs de les empreses ja no hi ha els enginyers industrials que hi havia abans. Cada vegada hi ha més vessants econòmiques i empresarials, i a vegades, les solucions innovadores que poden fer ressorgir una empresa surten dels enginyers industrials. Som un país industrial i som nosaltres qui l'ha fet créixer. Potser hi ha altres mitjans per fer créixer les empreses però s'ha d'incentivar la innovació en producció i producte i que amb aquesta innovació puguis transformar l'empresa.

Quin paper ha de jugar l'enginyeria en el futur?

Tota revolució industrial necessita lideratge en l'àmbit tècnic. Anteriorment, les revolucions industrials comptaven amb la mà d'obra de peó, no qualificada. Ara mateix hi ha molta activitat que es pot automatitzar i robotitzar, i això ho fa un enginyer. Per tant, la indústria necessita cada vegada més mà d'obra especialitzada i qualificada amb tècnics que puguin aportar coneixements tecnològics que permetin incrementar ratis de producció i innovació. I això no ho farem només els enginyers industrials, caldran enginyers de totes les especialitats.

Força canviant, doncs?

Jo estic convençuda que els enginyers industrials tenim tants camins per recórrer i tantes possibilitats! En un món tan purament tecnològic, les empreses no poden tirar sense els enginyers industrials. Es necessiten i en falten.