Joan Torres va compaginar la presidència de l’Associació d’Enginyers Industrials de Catalunya (AEIC) amb la presidència de Ferrocarrils de la Generalitat entre el 2007 i el 2013. Això li va permetre seguir al dia del sector al qual s’ha dedicat, la mobilitat i el transport, mentre es dedicava a la professió. La Llei Òmnibus i la fi de l’obligatorietat dels visats va ser el principal repte que va afrontar la junta encapçalada per Torres que ja en aquell moment apostava per l’obertura de les institucions a tots els enginyers. En aquesta entrevista a Fulls d’Enginyeria ens ho explica.
Quins records té dels sis anys al capdavant de l’Associació?
Molt bons. Compaginar l’Associació i FGC em donava una doble visió del Col·legi i de la situació de la mobilitat i el transport, els àmbits als quals m’he dedicat sempre. Aleshores l’enginyeria era una carrera molt contundent i el Col·legi sempre era el referent immediat pels de la meva generació des que acabàvem la carrera. Era tot un espai de vida, també amb la Caixa i la Mútua.
Vostè va començar el 2007, una temporada complicada...
Sí, els anys 2007 i 2008 passaran a la història com una de les grans crisis de la globalització del món occidental. Per tant, el Col·legi també va patir-ne les seves repercussions. Les institucions tenien un equilibri financer que possibilitava la seva acció a través del visat dels que gestionen la professió liberal, a banda de les quotes. La Llei Òmnibus que va retirar el visat va provocar una emergència econòmica i vam haver d’espavilar-nos a buscar altres fonts de finançament. També ens vam trobar que el Col·legi funcionava amb un pacte no escrit de sociovergència però en canvi es van presentar altres grups. Van ser unes eleccions que vam guanyar pels pèls. Recordo seguir el recompte amb dos discursos preparats. Però això va ser un revulsiu per nosaltres mateixos.
Què va passar després?
Primer, havíem de mirar què havia passat en les delegacions i vam haver de consolidar-les. El Col·legi i l'Associació són una moneda de dues cares, per tant, les polítiques que fèiem eren bastant unitàries. Sí que és cert que el Col·legi tenia parts prerrogatives legals la defensa de l'enginyer, perquè era una institució administrativa, una part de l'administració de l'estat i de la Generalitat, mentre que l'Associació era històrica i tenia un caràcter promoció de l'enginyer des de la perspectiva de la formació, de gestió del coneixement, etc. Alhora, també tenia la direcció d’intervenir a la societat i l’administració amb els temes que ens afectaven i calia demostrar-ho amb presència als mitjans. L’accident del Tibidabo, una apagada a Vall d’Hebron, l’incident de l’ascensor de Colon en van ser alguns exemples.
Van treballar doncs, aquest aspectes?
Sí, vam organitzar uns esmorzars informatius que van provocar que parlessin de nosaltres, dels enginyers, a banda de les jornades tècniques i la professió en sí. Les Comissions hi tenien un paper important, en la gestió del coneixement, i ens convenien fortes, clar, perquè fidelitzaven enginyers en actius i jubilats.
Van superar amb èxit la crisis, malgrat tot?
Bé, vam fer una reflexió sobre quin paper havia de jugar el Col·legi al futur, tenint en compte l’aplicació del Pla Bolonya. Vèiem que podia provocar una certa desviació del paper dels col·legis professionals, ja que la titulació ja no era l’element de referència i això distorsionava les institucions, encara avui. La majoria dels col·legis professionals i sobretot els col·legis en l'àmbit d'estat espanyol volien mantenir l'essència del col·legi, els altres reclamaven certa obertura. Però nosaltres teníem un element crucial, l'Associació, que era una institució privada i podíem, en principi, respectant les normes administratives, fer el que convenia. Per això vam fer un pla estratègic i vam defensar que havíem d’obrir-nos perquè tot havia canviat, perfil, competències, atribucions...
I ho van poder fer?
Vam estar treballant amb aquesta idea i amb la que vam guanyar per majoria les eleccions del 2011. Ho vam ratificar en una assemblea per canviar els estatuts de l’Associació per obrir-se a nous graus. Vam obrir portes. Però aleshores venia l’etapa més difícil: com s’ha de fer. Ho vam deixar per les juntes futures. Nosaltres vam haver de fer el pla de contingència, com deia, per resoldre la crisi dels visats i es van fer els ajuts corresponents i els acords necessaris per evitar la fallida.
Vau fer un bon tàndem amb Joan Vallvé?
Sí, malgrat les diferències polítiques. Som amics. Teníem una bona agenda industrial que ens va ajudar i també teníem clar que ens calien unes Comissions fortes, expansives. Fulls d’Enginyera és un exemple d’aquesta aportació i reflexió. També ens importava la formació continuada, etc. necessària pels nous enginyers i plantejar-nos què serà l’enginyer del futur.
Com ha de ser aquest enginyer?
Nosaltres sempre dèiem que els enginyers de les nostres promocions, d’entre cinc i set anys, era molt científic que al cap d’uns anys es transformava en tècnica. Això ens feia ser molt generalistes i molt transversals. Jo mateix havia començat al món del motor perquè havia estat de becari a Pegaso i m’hi veia tota la vida però una crisis va acabar amb la fàbrica i em vaig dedicar al sector públic en temes d'urbanisme i mobilitat. La preparació que havíem fet ens permetia adaptar-nos a moltes coses. Els enginyers industrials ho sabem tot i res més, és una frase que utilitzava sovint.
Però pel moment actual?
Coneixement, formació contínua i capacitat.
Capacitat?
Estem en un moment històric molt complicat de canvi climàtic. Crec que en el futur, l'aigua, l'energia, la població i la mobilitat seran els grans temes pels enginyers, en el sentit que necessitarà molta capacitat de formació. Ja no és la formació continuada, que ja és una certa pràctica capacitat, no és la gestió del coneixement de què ho podem aportar, sinó gran capacitat de canvis. I amb aquests canvis, el Col·legi professional i l'Associació, ha de créixer, sobretot l’associació. Primer perquè té aquesta connotació de privada, que en els ambients sociològics que vivim ara la gent recela una mica del públic i valora en certa manera el privat, l'Associació es pot presentar com una societat privada i amb tot el prestigi que té l'enginyeria. Com ha fet Caixa d’Enginyers o la Mútua. Ara li toca al Col·legi i l'Associació d'obrir-se cap a un associació d'enginyers tan plural com es pugui.
Amb tots els enginyers?
No. Ha de ser una obertura cap al món del màster i del grau que tingui a veure amb les diferents modalitats d'enginyeria i adaptar-nos al pes de la indústria. La típica, a Catalunya, era molt important, però ha passat del 40% al 14% dintre del PIB de Catalunya. La informàtica i la digitalització, i la intel·ligència artificial, han entrat de ple al sector de la indústria de serveis. Es tracta d’aglutinar la formació tecnològica de totes les especialitats que tingui aquest caràcter d'enginy, d'aquesta relació científicotècnica en la pràctica d'una especialitat.
Tindríeu més força?
A Catalunya, ara som 10.000. Però imagina que fóssim 25.000. Hi hauria una massa crítica formada que està treballant, més la que està jubilant, però també de futur important.
Com es fa créixer aquesta massa? Perquè la col·legiació no està de moda...
Hem d'obrir-ho a aquestes especialitats de graus que tenen la indústria de referència. Ja hi ha hagut alguna experiència. A més, tot el món en què vivim ara és interdisciplinari. Això ha de ser un element de futur, d'obertura i de creixement responsable i intel·ligent. Hem d'intentar, també, que sigui de prestigi i amb un pla estratègic i uns objectius molt clars. Però el creixement és la base de tot. Per tant, gestió del coneixement, continuïtat amb el que es fa i capacitat per fer-ho estar endavant.
Quines reptes ha d’afrontar la professió?
El canvi de societat que vivim, i el canvi de relació a nivell mundial que està passant, des del món de la Xina, des del món dels Estats Units. Tot aquest desequilibri que hi ha, serà molt important des del punt de vista dels tècnics.
Com s’ha de combatre la manca de vocacions tècniques i de la fuga de talents a l'estranger?
El talent que se'n va ha de saber que pot quedar-se aquí perquè hi ha uns organismes que el protegiran, que el defensaran i que el promocionaran. I per les vocacions s’ha de començar a Primària a explicar què és l’enginyeria. Hem d'humanitzar una mica la carrera. La incorporació de l'element femení és humanitzar-la més, encara. La societat cada dia és més líquida. El treball no és una moda. El sacrifici és una moda. I per unes carreres d'aquest nivell, el sacrifici i el treball són importants. Però sempre hi ha nois i noies disposades a sacrificar-se i treballar per una carrera tècnica. Sempre hi ha algú que n’està disposat.
Quin paper ha de jugar l'enginyeria en el futur?
L’enginyeria la trobes a tot arreu. És transversal. Per exemple, en medicina, l’enginyeria juga un paper brutal però també en aigües, energia, mobilitat, etc. El concepte de futur per solucionar els problemes del present estarà en mans de l'enginyeria. Està claríssim que en tenim un paper fonamental en la humanitat. Ara ja no és només l'enginyer industrial, però és l'enginyer. I aquesta és la gràcia de l’Associació. Tenim prestigi, tenim història. Això ens dona reptes.
