Quan Ferran Ramon (Barcelona, 1940) va deixar la presidència de l’Associació d’Enginyers Industrials de Catalunya, el 2005, no va deixar de treballar per la institució. Va agafar les regnes de la Comissió de Jubilats i, al costat d’un grup d’enginyers que tenien ganes de socialitzar, van tirar endavant el projecte. Gairebé 20 anys després, Ramon s’acomiada del càrrec de president, que agafarà Xavier Cordoncillo. Amb la inauguració de la 19a edició de les Aules d’Extensió Universitària, Ramon s’acomiada i, amb aquesta entrevista a Fulls d’Enginyeria, fa balanç d’aquestes dues dècades al capdavant d’una comissió nascuda per socialitzar després de l’etapa laboral. Per això, reivindica el nom: “a nosaltres no ens fa vergonya dir-nos jubilats”.

Va ser un trànsit fàcil passar de ser president de l'associació a agafar la comissió?

Sí, no vaig tenir cap problema. Em vaig mentalitzar que ja no era president, perquè sempre vaig dir que no ho era, sinó que estava de president. Al trobar el grup de gent que volia impulsar la Comissió de Jubilats ja no vaig intervenir més en la institució i em vaig centrar en els Jubilats. Em vaig adaptar en aquest grup, vam sintonitzar de seguida i vam començar a fer coses.

Quines?

La més sensible i que ha tingut més ressò són les Aules d’Extensió Universitària, que enguany arriba a la 19a edició.

Hi havia demanda?

Les vam impulsar perquè tant jo com en Fernando González Cajigos, per separat, van intentar inscriure’ns a les Aules de la Universitat de Barcelona i ens van posar a la llista d’espera. Ens deien que podríem inscriure’ns un o dos anys després. Ho vam comentar i vam decidir tirar endavant les nostres pròpies aules. En Fernando se n’encarregava, va ser-ne l’ànima, de fet. Hem arribat a fer més de 600 conferències.

El programa d’enguany fa goig, sempre se n’han fet tantes?

No, clar. Al principi no. Vam començar amb un trimestre però de seguida vam fixar-les els dimecres. Primer les fèiem a la nostra Seu, després vam anar a l’aula Capella de l’ETSEIB, però era lluny, després a la Balmesiana, que tenen una sala i finalment vam acabar als Jesuïtes, que ens agradava més. S’hi estava bé, però després de la pandèmia els assistents presencials van baixar dràsticament i ara ho tornem a fer al Col·legi.

Aconseguiu portar gent de renom... i combineu cultura i tecnologia?

Bé, vam decidir que havia de tenir un caràcter cultural i que quan hi hagués tecnologia, havia de ser des d’un punt de vista divulgatiu, no per especialistes. Els assistents venen amb la parella, moltes vegades i en teníem de fa anys al voltant del centenar o més. Per això, hem aconseguit generar certs ingressos amb més d’un centenar d’inscrits. És el nostre projecte amb més transcendència econòmica i amb el que obteníem podíem finançar altres activitats com ara els autocars de les visites tècniques i culturals a Barcelona o fora o ‘El cafè dels enginyers’.

Amb gairebé 20 anys de president ha vist canviar el perfil de jubilat?

A veure, tenim un problema: no entren nous membres, estem estancats. És un repte captar els enginyers jubilats més joves. I fa anys que volem tenir una dona a la junta, que no n’hem tingut mai cap.

Encara n’hi ha menys de dones a la generació que ara es jubila, però les dones sempre som a tot arreu!

Doncs no hi ha manera que me’n surti. Però bé, costa que entri més gent a la Junta per impulsar el projecte.

No hi ha interès per fer aquesta comunitat?

La veritat és que no ho sabem. I ens caldria rejovenir per fer una transició ordenada i ser més propers al gruix de jubilats actuals i als seus interessos.

I què creu que cal fer per convèncer-los? Per què creu que és important aquesta Comissió?

Primer perquè és garantia de complir els estatuts, que assenyalen que cal donar serveis i activitats que facilitin el desenvolupament professional i humà dels associats i tercers. Això vol dir que ha de ser obert, no endogàmic. També als estatuts marca l’organització  d'activitats tècniques, científiques, culturals i lúdiques per als associats i tercers. Per tant, tenim obligació de fer-ho.

Què els aporta?

Jo crec que la majoria d’enginyers són assalariats i no segueixen exercint quan es jubilen, com si que fan altres professions on predominen els autònoms. Això fa que hi haig una disrupció important. Molta gent se l’agafa bé però també hi ha qui no. I la Comissió és una oportunitat per veure’ns, fer activitats, reunir-nos. És una manera de continuar socialitzant amb persones conegudes i del mateix tarannà, amb un nivell socioeconòmic similar, i també cultural. Jo penso que s’hi troben a gust. De fet, hi ha qui descobreix el Col·legi ja jubilat.

Vol dir?

Antigament ens col·legiàvem tots, perquè tocava o per prestigi. Però segons la feina que feies no feies servir els serveis. En canvi, un cop jubilat, descobreixes un món nou.

I teniu èxit amb una ciutat com Barcelona on l’oferta d’activitats és molt àmplia. Què ho fa?

Jo penso que s’hi troben més còmodes, per l’entorn similar. Per exemple, a les Aules de la UB són majoritàriament dones. A les nostres no, clar.

Vostè passarà a ser vicepresident... què té pensat?

Continuaré fent el mateix, perquè és una satisfacció i un orgull treballar aquí. Ara, et puc dir que intentaré preservar el nom de la Comissió que sé que el debat s’obrirà algun dia.

Quin debat?

Mira, els futurs faran el que voldran però ara hi ha sectors que no els agrada dir-se jubilats, sinó Comissió de Sèniors. Però és una qüestió de concepte perquè els sèniors són els enginyers en actiu amb experiència. Posa entre els 40 i els 50 anys, quan ja tens domini de la teva àrea. Val molt més un enginyer sènior que un enginyer júnior! I a nosaltres no ens fa vergonya dir-nos jubilats, que ho som. Intentaré mantenir aquesta idea. També espero que no caiguin en l’edatisme, que també està de moda. Cal un cert equilibri i una certa prudència.

Què en pot dir de Xavier Cordoncillo, que agafa el càrrec?

En Xavier és una màquina de treballar i és relativament jove. Ja era vicepresident dela Comissió, també és president de la Comissió de Cultura i és president de la Intercol·legial de Sèniors. Continuaré ajudant-lo, com sempre, perquè estic molt satisfet d’aquests 19 anys. No es lliuraran de mi tan fàcilment! (riu).