El doctor en Matemàtiques per la UB i catedràtic d’Enginyeria de Sistemes i Automàtica Enric Fossas Colet (Aiguafreda, 1958) està al capdavant de l’ETSEIB des del desembre passat. Després d’una etapa de rector (2013-2017) s’enfronta a una nova tasca de servei més “executiva i divertida”. Entre les demandes que fa al rectorat destaca la rehabilitació de l’edifici de l’escola que creu que ha de ser considerada una ‘estructura d’estat’ però també mesures per superar la bretxa d’edat entre el professorat i estabilitzar el PAS. Ho repassa en aquesta entrevista a Fulls d’Enginyeria on també es mostra confiant que el fet que la pandèmia ha demostrar que la ciència i l’enginyeria són rellevants a l’hora de resoldre problemes, ajudi a despertar vocacions, també entre les noies.
Després de ser rector de la UPC, ser director d’escola deu ser més fàcil, no?
En qualsevol cas, el que és, és divertit! (riu) No és tant que sigui més fàcil com que és diferent. Fent de rector tens unes idees de política universitària que pots desenvolupar i uns contactes d’un altre nivell de discurs. La de director és una tasca més executiva, de resoldre problemes del dia a dia, atendre part de les incidències que passen a l’escola... Al rectorat, només t’arribaven les més importants i filtrades per l’equip. En qualsevol cas. continua sent una tasca de servei que satisfà i que és divertida. A mi m’agrada, vaja.
L’aterratge, des del desembre, ha estat positiu?
Porto un mes i mig i sí, és positiu i fins i tot una mica sorprenent. La universitat fa anys que va separar la vessant acadèmica de la part administrativa, i m’he trobat que les estem ajuntant molt i molt bé. I com que l’objectiu d’una universitat pública i de qualitat és un comú per tots els membres de l’escola, el fet de treballar espatlla al costat d’espatlla va molt be. M’he trobat una situació millor de la que m’esperava i molt satisfactòria per totes les parts.
Amb quins reptes has agafat el càrrec?
L’escola va tenir una pujada important fa 40 o 50 anys. Persones de diversos col·lectius i sortint de la representació franquista, van assumir responsabilitats importants i van esdevenir catedràtics importants en diverses àrees. Aquestes persones s’han anat jubilant i ha portat un sentiment de davallada. Un dels objectius que tinc a nivell d’equip és mostrar a l’entorn, tant a l’empresarial com acadèmic, com en el sí d’aquesta escola, que aquesta gent que van marxar han deixat fruit amb noves promocions de responsables de catedràtics i professors que estan empenyent i molt en unes determinades línies. Són persones encaminades també a problemes rellevants del món d’avui com són temes de salut, envelliment de la societat, energia, mobilitat...
D’alguna manera és recuperar el prestigi o l’autoestima?
Jo diria que el prestigi, l’escola, no l’ha perdut mai. És reconeguda aquí, en l’entorn empresarial i universitari i també a nivell europeu. Som l’escola que té més convenis amb empreses, de l’ordre d’un miler, l’escola que té més convenis amb centres de fora d’Espanya, dobles titulacions, projectes d’Erasmus, etc. Més que moltes escoles d’enginyeria importants, del Regne Unit, França, Holanda, etc. El prestigi no l’ha perdut però estem en condicions de millorar la nostra situació.
I això com es fa?
Doncs volem posar els estudiants enfront de problemes específics, quotidians o no, però no acadèmics. M’explico. El discurs ‘d’aprendre fent’ és cada vegada més vigent, i aquesta és la línia que tira endavant l’escola, a partir de projectes fets a l’ETSEIB, com l’equip de Formula Student, o els equips de robòtica assistencial com l’Arm2u, per exemple.
Vols dir fent encara més pràctica una carrera que ja ho és bastant?
Sí i no. Per nosaltres la pràctica i el saber quines eines han de fer servir els estudiants per resoldre els problemes amb els que es troben és important, però una característica dels estudiants d’aquesta escola és que a més de saber fer això, saben perquè ho fan. En contrast a moltes d’altres escoles de la UPC i de l’Estat, els estudiants de l’ETSEIB tenen un bagatge teòric que fa que s’espavilin davant de situacions. Són capaços de resoldre el problema que tinguin entre mans a partir de la teoria que els ha anat quedat. I això és important. També tenen una altra característica, que els hem ensenyat a espavilar-se i per això són estudiants molts valorats a les empreses.
Fa pocs dies justament el Departament d’Empresa i Treball va publicar l’estudi que assenyala que l’enginyeria és la professió més ben posicionada. Però tot i això, sembla que falten vocacions. Com es pot revertir?
Això no és nou. És una situació coneguda en països que ens van endavant i per exemple, als EUA, una part important dels professionals i professors d’escoles d’enginyeria tenen cognoms asiàtics o de l’antiga Iugoslàvia o Rússia. La classe mitjana-alta de cadascuna d’aquestes societats ha anat apuntant-se més a estudis de l’entorn de l’economia i la gestió d’empresa, més que no pas a l’enginyeria. Com ho podem resoldre? Jo crec que la pandèmia, per exemple, ha fet veure que la ciència i l’enginyeria són rellevants a l’hora de resoldre problemes. I això segur que crea interès estudiar enginyeria.
Però hi ha altres accions que es poden fer...
Sí, algunes ja s’han fet. Com que a les grans sèries de televisió surtin físics o enginyers que resolen problemes, encara que siguin sèries policíaques, o que qui està al laboratori sigui un enginyer o una enginyera amb un munt de coneixements teòrics i pràctics amb els que desentrella qüestions que a altres no se’ls ocorre. I l’altra cosa que hem de fer més és acostar-nos més a les escoles a diverses edats, per explicar què es fa a la universitat i quines coses es poden fer. No sé si passa el mateix en nois que en noies, però s’han fet estudis que demostren que les noies decideixen què no volen ser abans dels 10 anys. Per tant, si volem que no es neguin a plantejar-se enginyeria, les hem d’anar a veure abans i ensenyar-los què fem aquí.
El repte és més gran amb noies, doncs...
Si, molt més. N’hi ha però n’hi ha poques. La societat és mixta i les dones tenen unes sensibilitats i maneres de fer que no tenim els homes i la barreja és important. Això no sé si no s’ha cuidat prou, però el cas és que ens trobem amb la situació que ens trobem. Si estem al voltant del 25% i encara estem, a l’ETSEIB, raonablement bé si ho comparem amb altres llocs.
Des de la seva nova posició, quines reivindicacions transmet al rector?
Més que reivindicació, són problemes que podem intentar resoldre plegats. Un n’és la rehabilitació d’aquest edifici. L’escola és una estructura antiga a la societat catalana i l’hauria d’interpretar com una estructura d’estat tan important com els millors centres de recerca de l’entorn perquè hem estat capaços de formar una part molt important dels responsables de la xarxa de petita, mitjana i gran empresa que hi ha a Catalunya. I per tant, la societat i els polítics en general haurien d’interpretar i entendre l’escola com una estructura d’estat que s’ha de mantenir. I l’edifici està a una situació semblant del camp del Barça que s’ha de rehabilitat. amb data dels anys seixanta. La rehabilitació del Camp nou costa molts diners, la de l’escola potser no tants o potser més. S’ha d’estudiar. Però és un tema que el rector ha manifestat el seu interès en resoldre’l i m’agradaria que des de la conselleria i la societat civil s’hi posés per resoldre-ho. L’escola s’ho mereix i la societat catalana, també.
I com a reivindicació, aleshores?
Una és general: la manca de piràmide d’edat adequada en el professorat. Venim d’una època molt dura que han sortit molt poques places de professorat estable i en alguns àmbits ens falta gent d’entre 45 i 55 anys. És greu perquè formar un professor que sigui responsable en termes de recerca, docència i reconegut internacionalment no es fa amb quatre dies. I al PAS, s’ha donat una situació semblant. No s’ha recuperat l’estructura anterior als acomiadaments del 2012 amb l’agreujant que l’escola és complexa, amb 3.00 estudiants, dues titulacions de grau, deu de màster i algunes d’elles, vinculades a projectes europeus i especificitats concretes. Això fa que la gestió de l’escola tingui una complexitat que no tenen altres. Amb manca de personal, això fa que el nostre PAS opti per concursar per places a altres escoles, per optimitzar recursos. Per això, tenim una reclamació clara: que es revisi la situació del nostre PAS i sobretot en els termes de complexitat de l’escola.
Aquest és el tercer curs en pandèmia, com l’esteu vivint?
El quadrimestre passat s’ha viscut amb normalitat entre cometes. L’única anormalitat és la mascareta. A part d’això, hem fet classe, pràctiques, exàmens parcials... Ara hem estat fent els exàmens amb força normalitat, amb les finestres obertes i mascaretes però amb un índex de baixes inferior al 5%. NO és una situació greu.
No es veuran efectes de la COVID-19 en els estudiants?
La nostra intenció ha estat evitar que els nostres estudiants vagin coixos des de punt de vista acadèmic i hi ha hagut esforç important des de les pitjores èpoques de la pandèmia, perquè els estudiants notessin el menys possible l’efecte d’haver passat per la pandèmia. I aquí voldria matisar: l’efecte des d’un punt de vista acadèmic. Perquè des del punt de vista personal poc hi podem fer res més enllà d’intentar normalitzar la situació tan aviat com sigui possible. A part d’això, els enginyers industrials – i aquesta escola algú l’havia qualificat així- són com els marines de la politècnica, que s’enfronten a totes les situacions sense massa protecció, I aquí, el que hem fet és respectar les proteccions que ens han, raonablement, obligat però tenint present que només es pot estar de baixa quan s’està malalt. Perquè la nostra gent acabarà treballant a empreses i assumint responsabilitats on se’ls exigirà que donin el màxim. I això també els ho ensenyem.
I del model híbrid, què en quedarà?
Ara com ara ja n’han quedat coses, no sé com evolucionarà però per exemple, el quadrimestre passat, amb força normalitat, una part de les assignatures hem seguit penjant a la web els vídeos del moment, els problemes resolts, la documentació escrita, etc. Això ho hem mantingut, suposo que ho mantindrem la que ve, i no m’atreveixo a dir com seguirem avançant. Si la pregunta anava més per si serem capaços de fer màsters o graus híbrids, doncs això ja es veurà. Pel tipus d’estudis que fem nosaltres, el treball als laboratoris és molt important i imprescindible per poder-se titular i tenim un desavantatge en aquest punt.
