Darrerament, m'ha tocat treballar el concepte de la intergeneracionalitat. Per parlar-ne aquí he mirat el diccionari: Generació (3) Conjunt de les persones que viuen en una mateixa època, dins un mateix període de temps. No queda gaire clar: la meva àvia i jo vam viure en una mateixa època, només que ella va tenir més èpoques abans, i jo n'estic tenint després. En Paco Solé Parellada, DEP, s'enfadava quan algú es queixava del present començant per "A la meva època..." Els responia: "Què passa, que ara no és la teva època?" Magnífica actitud, mestre. Estic disposada a considerar "La meva època" cada minut de la vida: els que ja han passat, els que visc ara mateix i tots els que em queden. Serà la meva època perquè la viuré plenament, perquè miraré d'entendre-la, gaudir-la, alhora que treballo perquè sigui millor per a tothom.
M'ha tocat treballar aquest concepte perquè estic implicada a la definició d'un espai cultural que ha de ser "intergeneracional". Això va més enllà del fet que totes les edats s'hi sentin benvingudes. Cal que hi trobin motius i eines per interactuar, cal que s'hi relacionin de manera gratificant i enriquidora. No és senzill, però hi ha exemples. A casa nostra, entitats tan diverses com l'Ateneu Barcelonès i el Cercle d'Economia han diversificat la seva base social modernitzant la comunicació i els formats presencials, professionalitzant alguns serveis, que han resultat més aptes per a totes les edats i endreçant el seu ús de l'espai i el calendari. La mateixa Associació-Col·legi d'Enginyers Industrials de Catalunya ha repensat moltes de les activitats i comissions, espai on les persones que han tingut menys anys per fer contactes i enfortir el coneixement professional, poden accelerar la seva trajectòria interactuant amb els millors del sector. El repte més difícil, però, és el veritable intercanvi: una base social diversificada podria ser, quan es mira amb lupa, un conjunt de guetos generacionals.
Per què, doncs? Com crear un espai intergeneracional? Malauradament, tots tenim prejudicis. La meva àvia, passats els 90 anys, no volia anar al Casal de Gent Gran perquè "només hi ha vells". Jo mateixa, conscient de les meves limitacions i aspecte, no solc anar a beure i ballar a locals on "només hi ha joves". Ens fem una idea determinada, sovint inconscient, de les persones que volem tenir al voltant per a cada activitat que duem a terme. Quan aquesta idea condiciona les nostres tries i exclou qui no s'ajusta al patró, cometem edatisme.
L'edatisme al món laboral es dirigeix sobretot a les persones d'edat madura. Em sembla paradoxal, justament quan cada cop més les empreses viuen en la immediatesa. Una persona de 55 anys encara ha de treballar entre vuit i dotze anys, per arribar a l'edat de jubilació: de debò que la feina que ha de fer i la seva posició a l'organigrama està dissenyada a tan llarg termini? Per què? i) Pensem que els podrem pagar menys, ii) pensem que ja hauran après a fer la o amb un canuto, però que encara els podrem emmotllar al nostre gust o a les maneres de fer de la nostra organització, iii) projectem la velocitat de progressió a la jerarquia de quan les empreses i el mercat no s'havien tornat bojos, i volem donar-los temps d'arribar fins dalt de tot, iv) ens imaginem que el superior jeràrquic ha de ser més gran que el subordinat? Agrairé més hipòtesis, que potser ens poden servir per identificar i descartar prejudicis.
L'edatisme al món associatiu, en canvi, sol prendre la forma oposada. Hi ha una edat en la qual comencem a tenir més temps lliure i ganes de posar-lo al servei de causes i ideals. Amb la jubilació, ens hi bolquem completament, i podem arribar a fixar els horaris de reunions i activitats en franges horàries amb freqüències i requisits de dedicació inabastables per les persones encara en actiu. Si, a més, portem ja temps implicats en la causa, tendirem al paternalisme: "Això ja ho vam provar, i no va funcionar". Sí, però ho vam provar fa deu anys, no caldria ja tornar-ho a intentar? "Això no es fa així". Bé, potser no es feia així "a la teva època", però no acabes de dir que la societat ha canviat molt?
"Com a subjectes en espais intergeneracionals, hem de treballar la generositat i la gratitud."
No hem trobat encara la fórmula per definir programes, activitats, decoracions, horaris i missatges per resultar de debò interegeneracionals. Potser no ens en sortirem: de moment, però, hem arribat a la conclusió que, com a subjectes en espais intergeneracionals, hem de treballar la generositat i la gratitud. Generositat per escoltar algú amb menys experiència que jo, i gratitud de comprendre que ha llegit millor l'actualitat o domina una tecnologia que m'ajuda. Generositat de baixar una mica el ritme d'intercanvi d'informació a la conversa i gratitud de rebre avisos sobre coses que encara no ens han passat. Només el fet de buscar la fórmula ja ens fa molt més propensos a mantenir intercanvis enriquidors.
