Amb la missió de vetllar i fer el seguiment de les obres del Servei Català de la Salut, l’enginyer Ismael Domínguez lidera un equip de tres enginyers més que fan seguiment de les instal·lacions de les infraestructures en salut. Els darrers mesos, han vist completat el projecte de fer cinc annexos als hospitals per fer front a la pandèmia de COVID-19, una experiència que Domínguez defineix com a ‘’brutal’’ a nivell personal. En l’àmbit professional, confia que l’èxit del repte assolit pugui fer evolucionar la manera de treballar de l’administració. I és que la innovació implantada en aquest cas ha aportat, diu Domínguez una rapidesa, qualitat i polivalència que podria canviar el paradigma actual.
Hi haurà un abans i un després de la COVID-19 en matèria de disseny d’aquest tipus d’edificis?
Això espero. De fet, jo ho he parlat, després d’acabar alguna de les cinc obres, amb les enginyeries i els industrials i ells diuen que sí, que tenen un altre punt de vista que segurament els farà canviar la seva manera de fer, enriquint el procés. Al final hi ha hagut una metodologia Lean, amb un canvi de mentalitat i un procés, i després han aplicat innovació al muntatge, al disseny i inclús en els materials que han provat i ha anat bé. Els ha anat be tan econòmicament perquè tot i potser solucions més cares han reduït terminis, o perquè la posada en marxa ha estat més fàcil o han escurçat el temps de planificació. En definitiva hi ha una satisfacció i alguns l’estan duent a terme en els projectes següents. Aquests canvis no són només voluntat pròpia sinó que s’ha d’estar rodejat d’altres que també estiguin en la línia, com són arquitectes, constructores, etc. Ho estan fent i amb èxit.
Què ha suposat el repte de fer aquests annexos?
Un canvi de fer, de mentalitat. Perquè has de canviar la manera de fer la reunió però també la voluntat. I estar obert a fer coenginyeria. Normalment, l’enginyeria treballa sola. Ha rebut un plànol i defineix un projecte. Després ho presenta i li aproven. L’instal·lador rep el plànol, l’interpreta i proposa alguna millora i continua el procés, que és molt lineal. Aquí tot era alhora. No només enginyeria i instal·ladors, sinó també l’arquitecte, la propietat, els assistencials, el promotor, etc. Tots. I el full estava en blanc; i això és el que ha estat diferent, que l’enginyeria estava rebent tota la informació quan encara havia de començar a dissenyar. I mentre dissenyava encara rebia ‘inputs’ de tothom i això és coenginyeria perquè a les reunions hi havia potser cinc enginyers a l’hora. Però això, es multiplicava per cinc perquè hi havia cinc hospitals. I nosaltres estàvem a totes les reunions i per tant, teníem 25 enginyers pensant una UCI COVID. Nosaltres fèiem de pol·linitzadors i portàvem la llavor de reunió en reunió. Això ha estat el diferencial, i al final, és la cooperació, i la coenginyeria i el diàleg col·laboratiu que defineix aquest projecte, perquè si no ens ho creiem i no hi és, no acaba de rutllar.
Després d’aquesta experiència, quins beneficis creus que ha donat al sistema poder treballar d’aquesta manera?
Penso que ha estat una experiència amb èxit perquè ha complert l’objectiu de fer-ho ràpid i amb qualitat. Aquestes instal·lacions tenen la qualitat de qualsevol altre hospital fet en quatre anys. No hem baixat el llistó per fer-ho ràpid, són com instal·lacions fetes per a 40 anys. Però a més, és flexible; per si demà canvia d’ús. Aquesta polivalència li dona un valor afegit. I un problema que tenim amb els projectes que duren molt de temps és que les necessitats canvien perquè en quatre anys poden passar moltes coses. Al fer-ho tan ràpid, la necessitat ha continuat sent la mateixa i no hi ha hagut canvis en el procés. Per tant, rapidesa, qualitat, polivalència, sense canvis i d’una manera que no es perd res pel camí. Al final és un projecte tancat i tots recordem que al setembre estàvem començant, està tot molt recent.
És més eficient?
Molt més eficient. El problema que tenim normalment és que les obres les fem moltes vegades. Molt lineal, però fent bastants bucles. Aquí, no. És rapidesa i per això encaixa en preu també, perquè els costos indirectes són molt grans en una obra.
Canviarà la manera de treballar amb les constructores i enginyeries?
La veritat és que crec que les formules que afavoreixin el treball en equip integrat, com es el cas de projecte i obra, han de prendre impuls en actuacions de gran complexitat tècnica, com aquest edificis on es posa el coneixement de totes les parts en valor
De fet, ara ja se n’estan fent més…
Sí, dos mes amb la mateixa modalitat i format però amb una mica més de temps. Al gener es van anunciar i fa poc han sortit els plecs de l’Hospital Taulí de Sabadell i de l’Hospital General de Granollers.
Deixant de banda el tema legal, aquest canvi metodològic es pot aplicar a altres tipus de construccions comunitàries com són escoles, CAPs, edificis administratius...
Jo penso que sí. Crec que a les constructores els agrada i els va bé. I hi ha promotors privats que ja ho fan. A la indústria, sobretot, es fa més aquesta contractació, com pot ser en àmbits com les naus industrials. És a l’administració que no entren aquest tipus de contracte però penso que s’ho estan replantejant. En l'àmbit de l'educació, per exemple, és totalment apte i necessari.
A nivell personal què implica haver estat vinculat en aquest projecte en un moment tan difícil pel país?
Ha estat brutal, perquè hi havia una necessitat de país i estaves involucrat en resoldre un problema crític per donar resposta a la pandèmia. Només per això ja és impressionant. Però ho és encara més quan veus tot el que hi ha darrera. Perquè hi ha voluntat de lideratge del cap que convenç políticament per prendre la decisió de fer-ho d’aquesta manera. Es va optar per fer-ho així i tots els implicats han respost: constructors, instal·ladors, fabricants... Tothom estava motivat. D’una reunió a l’altra veies un canvi brutal perquè s’hi havia treballat tota la nit. Per exemple, Nadal o Cap d’Any, hi treballaven un centenar de persones. Això dona energia extraordinària per seguir endavant. Ha estat molt emocionant i hem acabat tenint un relació intensa amb persones que dos mesos abans no coneixies.
