La manca de pluges els darrers mesos ha deixat Catalunya en una situació delicada que ha situat la regeneració i la dessalinització com algunes de les solucions a aplicar en un futur. Hi ha, però, altres mesures que podrien ajudar a fer una gestió més eficient d’aquest recurs escàs. La gestió de la muntanya i la modernització del reg del sector agrari, consumidor de prop del 80% dels recursos hidràulics de tot l’Estat, en són algunes de les que proposen l’enginyer industrial Joan Gaya i l’enginyer agrònom Ignasi Servià. Gaya i Servià, que participaran a la jornada El canvi climàtic i la gestió de l'aigua al sector agrari, organitzada per la Comissió de Canvi Climàtic i Economia Circular d’Enginyers Industrials de Catalunya amb la col·laboració del Col·legi Oficial d'Enginyers Agrònoms de Catalunya reflexionen, en aquesta entrevista, els reptes i deures que s’han de començar a fer si es volen afrontar, amb més garanties, nous episodis de manca d’aigua.  

Estem vivint una situació excepcional. S’ha fet prou? 

Joan Gaya: L’ús de l’aigua és cultural. Sempre explico que anys enrere vaig estar a Astúries, on plou molt més que aquí, i a l'estiu es trobava que quan feia una setmana que no plovia no tenien aigua. Senzillament no l’emmagatzemaven. Ara som al final d’un període on està en crisi un determinat model cultural de gestió de l’aigua.  

Ignasi Servià: En Joan té tota la raó però jo afegiria que a la zona del Pirineu hem estat acostumats a tenir l'aigua una mica constant, amb precipitacions regulars, embassaments, aportacions en forma de neu... I ara això s’ha acabat de cop i ens hem trobat que no tenim els regadius modernitzats per poder gestionar millor l'aigua. Per tant, el moment d'emergència climàtica ens ha canviat la disponibilitat de reserves i no ens ha agafat preparats.  

Estàvem massa ben acostumats? 

IS: Jo penso que si, perque fins ara algunes Comunitats de Regants no s'han vist amb la necessitat de realitzar modernitzacions per gestionar l'aigua d'una manera més acurada.   

JG: Bé, jo conec la situació del Ter i soc lleidatà, així que també conec la zona de la plana. Més enllà de si tenen dotacions generoses o no, vull fer dues reflexions hem de fer de cara al futur de l'aigua. La primera: sembla que plou una mica menys. La tendència és perdre un 10% d’aigua en els propers deu anys (o un 20% el 2050 segons l’ACA). És una disminució lleugera de la pluviometria que, en canvi, ha mostrat una gran disminució del cabal del Ter a l’entrada de Sau, és a dir, abans del transvasament a Barcelona. S’ha reduït a la meitat! Com és possible? Només hi ha una explicació, l’abandonament de superfície agrària a l’alt Ter, a la muntanya, i l’increment dels boscos.  

L’increment dels boscos?  

JG: A Catalunya les àrees forestals han augmentat un 20% i els boscos són grans bombes d’aigua. De manera que es pot dir que els boscos s’emporten més aigua que Barcelona, al marge de les dotacions del baix Ter. I la segona qüestió és que en el cas del Baix Ter es va acceptar una reducció de les dotacions a canvi de mantenir un cabal mínim per les sèquies històriques. És l’únic pacte que jo conec en el qual es reordenen els nodes de l’aigua urbans i agraris. 

Aleshores, si ho he entès bé, si hi hagués menys boscos i més agricultura es gastaria menys aigua?  

IS: El que passa a la conca del Ter també passa a la conca del Segre. Estimem que s’han abandonat dels cultius 45.000 hectàrees i ara són zones forestals. Si no gestionem la muntanya, els cabals circulants són bastant inferiors i no és proporcional l’aigua que plou amb la que arriba als embassaments.  

I quines propostes faríeu, per què sempre es parla de regeneració i dessalinització que són mesures més urbanes, no? 

IS: Jo tinc clar que el primer ús és aigua de boca però hem de tenir en compte els diferents usos i tot el territori. Hem de gestionar des de l’àrea metropolitana fins a la part més alta del Ter.  

JG: Hi ha dos conceptes per enfocar el futur. Desvincular el cicle natural del cicle d'usos, és a dir, que tinguem en compte no només l'aigua que plou, sinó també aquestes altres aigües com les regenerades o dessalades. Però la gran diferència és que cal molta energia per produir-les. Per tant, és aigua més cara i com que són aigües procedents de depuradores, hi ha un prejudici cultural que ara s’està superant. Jo sempre dic que l'aigua és un producte industrial des de fa molts anys. En independència de la qualitat d'origen té unes especificacions tècniques com a producte acabat, la normativa sanitària. Si amb una simple desinfecció s’obtenen, fantàstic, sinó, cal un tractament més a fons. Però, al final, les especificacions tècniques de l'aigua no depenen de l'origen sinó que depenen del tractament, 

La segona qüestió és que no podem oblidar que el món rural és el gran consumidor d'aigua de Catalunya, d'Espanya i del món. I quan dic el món rural ho dic generalitzant, perquè hi ha un consumidor explícit, que és l'agricultura de regadiu, i un consumidor tàcit, que és el bosc. Cal, doncs, fer un replantejament global de lo que és el món rural per poder, d'alguna manera, racionalitzar no només els usos de l'aigua, sinó, en el cas del bosc, també, els riscos d'incendis. En el regadiu hi ha un marge enorme per a l'eficiència. No hem de poder regar més hectàrees amb la mateixa aigua sinó per poder regar la mateixa superfície amb menys aigua. 

IS: Tot i això, hem de tenir en compte que la població a Catalunya s’està incrementant de manera important. Tenim una sobirania alimentària del 40% i jo soc el primer a dir que si tenim sequera s’han de reduir dotacions, però mentre que a Espanya, de mitjana, el reg per inundació és del 22%, a Catalunya estem al 47%. Per tant, el reg s’ha de modernitzar. 

Per tant, defenseu regar més hectàrees i regar el mateix amb menys aigua, no? Si som més gent, també cal produir més aliments... 

IS: Som més gent a Catalunya, Espanya i el món. Confiar que es produiran aliments fora quan veus que hi ha altres països amb sequera no és la solució. Hem d’intentar avançar nosaltres amb la producció d’aliments.  

JG: Mira, jo soc del 1945, una època d’escassetat de tot i centrada amb l’autarquia que requeria ser autosuficients. Érem un país pobre i tancat. A finals dels seixanta es va començar a canviar i es va culminar fins que es va crear el mercat comú europeu, que entre altres mesures, preveia una política agrària comuna amb l’objectiu de l’autosuficiència alimentària. Per això va ser tan important per a la cohesió europea. Quan hi vam entrar, Espanya va abraçar la política europea fins i tot en un moment que la PAC finançava excedents. Catalunya i altres zones van voler ser l’horta d’Europa. Per això els governs no en parlen d’autosuficiència alimentària, només el sector que  és un sector exportador. Per exemple, alfals als Emirats -que no són precisament països pobres- s’aprofiten d’una aigua barata per tenir pinso pels seus animals.  

IS: Sí, és cert que fa servir una gran quantitat d’aigua per a produir aquests farratges i s’exporta a Aràbia Saudita on han prohibit la producció d’alfals. És molt fàcil dir que la facin els catalans... Al final, és exportar aigua 

JG: Exacte, i no només exportem aigua barata sinó que l’eliminem abans d’exportar, perquè l’alfals s’asseca. I per tant, gastem energia cara per eliminar aigua barata i exportar un producte. En un país, sense energia i poca aigua... No és només que clama contra l’autosuficiència alimentària, contra l’ús eficient d’un recurs escàs i barat per exportar un país ric. 

És econòmicament rendible? 

IS: Bé, a la Vall de l’Ebre la producció d’euros per metre cúbic és de les més baixes d’Espanya perquè s’està fent panís o farratge enlloc de fruita o productes d’horta que aporten més valor. Produïm pocs euros per metre cúbic d’aigua. Això és així.  

JG: Més del 70% de l’aigua de Catalunya s'aplica al 2% del valor afegit del país. I s'aplica, a un percentatge de població molt petit, la població agrària. A mi, dels discursos del món rural, em convenç assegurar la protecció del territori, que la gent es guanyi la vida. Per tant, si que cal algun tipus de suport públic per evitar la desertificació del camp, gestionar els boscos i promoure determinats cultius més eficients en l'ús de l'aigua, com poden ser els fruiters. Hi ha suports que són regs eficients que asseguren la supervivència en territoris difícils. Però clar, l’alfals o blat de moro que estaria més bé que fessin en països amb més aigua. I no veig orientacions polítiques clares, ni del govern de Catalunya ni tampoc de les comunitats de regants.  

Veig que és un tema molt complex perquè parlem d’infraestructures, de modernitzar el reg, gestió de la muntanya i planificació de cultius. Creieu que, a nivell social, no es coneix prou aquesta complexitat? 

IS: Sí que hi ha un desconeixement de la gent. En primer lloc, no se saben tota la feina que hi ha perquè surti l'aigua per l'aixeta. I la producció d'aliments, n’és un altre exemple. La gent no sap que per fer una poma, darrere hi ha una plantada, que passes uns anys sense producció, que s’ha de regar... Un regadiu és molt més que fer córrer l'aigua per uns canals. Com bé tu dius, és molt complex.  

Parlem molt en genèric però la situació actual és excepcional, segurament. Aquest any ja hem vist mesures que faran patir els pagesos. Es pot fer alguna cosa per minimitzar o revertir els efectes?  

JG: Jo n'he viscut unes quantes de crisis de falta d'aigua. Em resisteixo a dir la paraula sequera, perquè aquest concepte se va inventar Franco i crec que és un gran fracàs de la nostra democràcia que encara fem servir els mateixos pretextos. Hi ha països més àrids que el nostre que no tenen problemes d’aigua! Si ara plogués, i plogués amb abundància, de tot això ens n’oblidaríem perquè deixaria de ser tema d'interès. Potser es farien les obres compromeses, però poca cosa més. 

I aquest és el problema? 

JG: Cada vegada que hi ha hagut una assecada, i n’he viscut unes quantes, he vist que les mesures que s'han pres han estat insuficients per afrontar la següent. 

Amb això coincideixes, Ignasi? 

IS: Jo aquest any he dit sempre que segurament el 2023 suposarà que hi haurà un abans i un després. Ho deia la consellera fa uns dies, que si s’endarrerien les pluges hi hauria un canvi de xip. I jo penso que tal com està anant, hi serà. Amb la manifestació de fa dues setmanes a la plaça Sant Jaume o la de la Conca de l’Ebre em fa la impressió que estan passant coses que no havien passat abans. L’impacte econòmic que pot suposar això no és menor, no? Penso que els estalvis més importants s’aconsegueixen modernitzant el regadiu, que suposa el 80% de l’ús. I això és el que fan a l’Àfrica.  

JG: Cal un canvi cultural. Fa dos o tres mesos, les primeres declaracions de la consellera o el director de l’ACA apuntaven a les pèrdues d'aigua en les xarxes municipals. Ningú no va parlar del consum d'aigua agrària. I aquest 22% de pèrdues de les xarxes urbanes no són pèrdues: hi ha aigües no comptabilitzades, reutilitzades, aigües que no es compten, consums que van a regar parcs. No són aigües perdudes sinó la meitat. És a dir, es perd un 2,5% de l'aigua que es gasta a Catalunya. Del 70% de l'aigua agrària, no se sap quina es perd. Això és una visió esbiaixada del problema i m’alarma. A Catalunya s’han anat modificant lleis i competències per, entre altres coses, garantir l’autosuficiència alimentària o per acontentar un sector que tenia una capacitat d’influència poderosa? 

El sector agrari té aquesta capacitat? 

IS: La capacitat de mobilització del sector agrari la tinc clara, la seva capacitat d'influencia no tant perquè els agricultors es distribueixen en molt territori, però representen pocs vots.   

JG: Tothom li té por. 

IS: Serà pels tractors. Perquè cada cop són menys!