Amb ganes de fer broma, diu que va ser ministre d’Indústria per culpa d’Isabel Preysler. El cert és que en aquell moment Joan Majó i Cruzate (Mataró, 1939) tenia un doble perfil, sobre tot econòmic però també polític: havia estat alcalde de Mataró, i per tant, tenia trajectòria en gestió pública, però portava 20 anys d’activitat en el món industrial. En aquells moments liderava l’empresa que havia dissenyat i construït el primer ordinador espanyol, i tenia clar que calia transformar i potenciar i el sector. El nomenament, primer de director general i després de ministre, el va obligar a deixar el deganat del Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya (COEIC), que havia ocupat entre el 1975 i el 1983. De fet, va ser escollit com a degà la mateixa setmana que va morir Franco. Tant aquesta etapa al capdavant de la institució, com els cinc anys anteriors que va ser vicedegà - amb Joan Vallvé Creus de degà- li van permetre contribuir des de la institució a fer la transició democràtica. “La política que no ens deixava fer Franco la fèiem des d’organitzacions com el Col·legi”, diu Majó en aquesta entrevista a Fulls d’Enginyeria on defensa que l’enginyeria, com els enginyers – i en la seva extensió, els col·legis professionals- poden i han de contribuir molt al benestar de la societat.

Per què diu que va ser ministre per culpa d'Isabel Preysler?

Jo ja tenia molta presència pública en el món econòmic els darrers anys del franquisme, i era molt crític perquè no estàvem transformant la indústria de l’Estat. Quan el 82 es va formar el primer govern socialista i Carlos Solchaga va ser nomenat ministre d’Indústria i Energia, el nou ministre de Hisenda, Miguel Boyer, li va comentar: “Oye, yo he tenido muchos tratos con una persona que está en la industria, que ahora es alcalde de Mataró, que de electrónica sabe mucho, y además se ha pasado los últimos años reclamando que hay que hacer un plan para el sector electrónico. Yo de ti le diría si quiere ser el director general de electrónica”. I Solchaga em va trucar a l’Ajuntament de Mataró. Li vaig dir que si, que acceptava la oferta amb una petita condició: que entengués que jo mai no havia tingui cap “jefe” i que per tant, no li diria que sí a tot el que em digués. Ens ho vàrem prendre tots dos de broma. Sovint, ell em tractava com a “ministro de electrònica”.

Bé, i hi va arribar a ministre!

No sé els detalls però es veu que quan Miguel Boyer va haver de deixar el seu càrrec, a causa de la relació amb la Presley, i Felipe González va demanar a Solchaga que assumís Hisenda, es va plantejar buscar un nou ministre d’Indústria i Energia. Però Solchaga li va dir “no, busques, yo ja tengo uno en el ministerio”. En Felipe m’ho va proposar i ho vaig acceptar. Puc dir que en realitat no havia buscat ni ser director general ni ser ministre...!

Però vostè era actiu políticament...

Sí, jo era alcalde i membre del PSC. Penso que hi ha dues dimensions en la política: la ideologia, que és molt important, i la gestió al servei dels interessos públics i socials. A mi m’agradava la gestió, que evidentment necessita una ideologia; m’agradava gestionar problemes polítics com havia fet abans amb empreses privades. En aquells quinze anys vaig ser quatre anys a l’Ajuntament, quatre al Ministerio i sis més a la Comissió Europea de Brussel·les en temes d'Informàtica i Telecomunicacions. En tinc un gran record ja que van ser fantàstics perquè tot era gestionar temes de futur que jo ja coneixia.

La seva contribució al Col·legi però, va ser previ a tot això, oi?

Vaig ser elegit degà la mateixa setmana que va morir en Franco, al novembre del 1975. Per tant, tant l’anterior època de vicedegà com la de degà van coincidir amb la transició democràtica, i van coincidir, doncs, la transició democràtica política i la transició democràtica al Col·legi d'Enginyers. Durant els anys en què encara vivia en Franco, al nostre Col·legi – i en molts d’altres- es feia molta política. D'alguna manera la política que Franco no ens deixava fer la fèiem a través d'organitzacions com el Col·legi, que aparentment no eren polítiques, però en realitat en tenien una clara dimensió. M’agrada explicar-ho perquè aquesta etapa va ser l'etapa de transició, de modernització i de democratització no només del Col·legi sinó també del país. I el Col·legi va contribuir molt en aquest procés. Va ser una transició que va ajudar molt en aquella època. I Joan Vallvé, sent una persona de l’antiga etapa, estava absolutament a favor de la transició, va tenir un paper molt important. Dirigent d’una empresa important, ell feia, deixava fer i ens ajudava a poder-ho fer. Gràcies a ell vam poder avançar.

I com recorda aquella època?

Els anys meus en el deganat i en el vicedeganat van servir per replantejar el paper dels enginyers per ajudar a canviar el sistema polític espanyol, tant en el sentit de la democràcia com també en bona part en el sentit de la catalanitat.

Quina va ser la contribució a la modernització del país?

Ho resumiria en dos conceptes. Primer, el país necessitava modernitzar la seva economia i la seva indústria i el Col·legi va contribuir a fer-la més moderna, més tecnològica i més productiva. Alhora, va contribuir a un canvi també de la societat per fer-la no només més democràtica sinó també més igualitària. Vam fer moltes coses en aquest sentit! Els enginyers abans estaven vistos com servidors del capital i nosaltres dèiem ‘no, som servidors del capital i dels treballadors’. I per tant, hem d’assegurar que hi hagi un manera de fer de les empreses que tingui molt més en compte els drets de les persones i sobretot això, el que en podríem dir, la disminució de les desigualtats.

Però això creu que encara està per aplicar?

Això encara no està arreglat, al contrari, últimament s'ha espatllat. Es va millorar molt durant els 70 i 80, i part dels 90 del segle passat. Durant aquells anys cada any creixia el PIB, el PIB per càpita, i disminuïa l’índex de Gini. Què vol dir? Que cada vegada teníem una economia més alta i una reducció de la desigualtat. Però això es va espatllar a principis de segle i, en el cas espanyol, sobretot en el primer govern Aznar. I va empitjorar amb la crisi del 2008. Ara creix el PIB però no el PIB per càpita, i a més augmenten les desigualtats. Amb la inflació s’acaba d’espatllar. Ara em fa por que estem en una dinàmica que, potser exagerant una mica, no només cal vigilar la sostenibilitat ecològica sinó també la sostenibilitat social. Ambdues són importants i s’influencien mútuament.

La sostenibilitat social?

Sí, a mi em preocupa més la insostenibilitat social que l’ecològica, perquè aquesta la tenim detectada i la social pot explotar. Aquí els enginyers tenim molta feina a fer perquè una de les coses que hem fet i hem de fer molt més és utilitzar la tecnologia, no com a objectiu en sí mateixa sinó com a eina de benestar. La tecnologia és fantàstica per moltes coses, però la tecnologia segons com és la causa de l'augment de la desigualtat. És a dir, quan no hi havia cotxes, ningú tenia cotxe. Quan hi ha cotxes, uns tenen cotxe i un altre, no. Els enginyers no hem de deixar que creixi l’ús de les noves tecnologies sense una regulació que eviti que es creïn noves desigualtats.

Té clar el paper que ha de tenir l’enginyeria, doncs, en aquest escenari?

L'enginyeria s'ha de posar al costat de la preocupació que tant les tecnologies com sobretot l'aplicació de les tecnologies ajudi a unes prioritats socials que no són només la millora del rendiment de les empreses. Les empreses tenen com a finalitat crear valor i guanyar diners però jo crec que cada vegada més s’ha de procurar que també ajudin a resoldre problemes socials. I aquí els enginyers hi tenim un paper important perquè som els que sabem aplicar les tecnologies i hem de veure què fem i què no fem i què deixem fer i què no deixem fer.

Creu que no hi és ara aquesta contribució?

És evident que actualment és insuficient.

Però ja hi ha estat al llarg de la història?

Jo diria que sempre n'hi ha hagut una mica però no prou. El gran problema dels últims 25 anys ha estat que en el sector econòmic el qui han manat són els grans grups financers que tenen per objectiu únic augmentar els rendiments. Ara hi ha un excés de poder per part del sector financer i una reducció constant del poder polític, també conseqüència de la globalització. La situació global actual és asimètrica ja que hi ha llibertat de moviments però només es globalitzen totes aquelles coses que es poden posar en forma de bits, és a dir, la informació i el capital. Les empreses d’aquests dos sectors manen per sobre dels governs.

I què hi podeu fer els enginyers en tot això?

Hem de ser conscients que a les nostres mans hi ha molts dels resultats de per què serveixen les tecnologies i que la tecnologia té una potència enorme. Les empreses més importants del món ja no són les que fan cotxes ni petroli, sinó les que gestionen les dades que no tenen res de neutral. Si no es regula des del sector públic, s’autoregula i si s’autoregula es fa a través dels seus interessos que només són econòmics. Aquí, el paper dels enginyers de les noves tecnologies és molt important perquè de forma voluntària o de forma inconscient estan contribuint que passin aquestes coses.

I què ha de passar perquè els enginyers puguin agafar aquest rol?

Des de la meva època fins ara ha quedat clar que els col·legis professionals no són només una eina per als enginyers sinó que també són una eina perquè els enginyers puguin ajudar a resoldre problemes de la societat. En el nostre Col·legi hi ha Comissions per ajudar en temes que no són per benefici dels enginyers sinó de la societat. Penso que hem de fer, amb els problemes actuals, el que vam fer durant la transició pels problemes d’aquell moment: tenir en compte els problemes de la societat i ajudar que la societat anés com volíem. Aleshores era la democràcia. Ara no és la democràcia tot i que tot el que estic dient la posa en perill. Hem d'assegurar que la manera de resoldre els problemes s’ha d’adaptar a les noves situacions reals que són les de la globalització. Això és el que no hem fet.

Ja que parlava del paper del Col·legi i l’Associació, com el veu actualment?

Jo crec que estem bastant més preocupats per aquestes coses ara, tot i que ara hi estic una mica desvinculat. Puc posar un exemple personal. La meva dona és molt activa en el tercer sector i veig que hi ha moltes col·laboracions del Col·legi i la Associació amb aquest tercer sector. És un bon senyal perquè vol dir que no només ens preocupem dels enginyers, sinó també de la convivència social. I no es tracta de combatre les desigualtats sinó que ja no es creïn. Potser això és més complicat i té a veure amb les empreses.

Seria un repte de futur?

Sí. Les empreses tenen no només la finalitat que treballadors i propietaris del capital tinguin ingressos i rendiments, sinó de contribuir a la millora de la societat en general. És allò anomenat la responsabilitat social corporativa, que en molts casos és real, però que en d’altres és pur màrqueting.

I creu que el Col·legi hi pot contribuir?

Jo crec que sí perquè en moltes empreses els enginyers ja no són només uns tècnics sinó que són també uns directius. La radiografia de l'enginyer ha passat de pur tecnicisme a càrrec directiu. Cada vegada podem influir més en aquestes decisions empresarials, juntament amb les entitats financeres i les agrupacions sindicals. Cal aprofitar-ho.