Darrerament diverses noticies que han aparegut, discretament, als mitjans de comunicació haurien de fer-nos reflexionar molt seriosament. D’una banda s’informava que el coeficient intel·lectual mitjà de la població mundial, que fins als anys 1990 sempre havia augmentat, en els últims vint està disminuint considerablement i, molt especialment, als països desenvolupats. Al mateix temps el prestigiós Museu Carnavalet de Paris, seguint una absurda moda, aprovava que deixava d’utilitzar les xifres romanes perquè la majoria de visitants no entenen els números dels segles si aquests apareixen en xifres romanes. Passar del segle XXI al segle 21, perquè la gent no coneix ni entén, és un dels exemples més clars de la imparable catàstrofe cultural i de coneixement que ja tenim al damunt. Una educació i una cultura plana, fàcil i de renúncia constant al rigor i al coneixement, ens porten a les portes del fracàs col·lectivament com a societat i individualment a la pròpia pèrdua de la capacitat d’anàlisi crítica i la ja esmentada caiguda de la capacitat cognitiva de les persones.
I en el cas concret de la cultura, i de la innegociable mínima capacitat de coneixement cultural i intel·lectual que hauria de tenir la nostra societat, el fet d’apartar i menystenir al coneixement científic i tecnològic com a no cultura, prioritzant conceptes clàssics i classistes, en res faciliten la resolució o reconducció de la greu pendent en la qual estem caient. L’art i la ciència són diferents manifestacions de la mateixa capacitat creativa. Fer ciència, crear tecnologia, també és allunyar-se de dogmatismes, no limitar la imaginació, fer cultura i eixamplar-la. En definitiva, crear creativitat.
La necessitat d’incentivar el coneixement i la cultura científica i tècnica de la nostra societat es fa, a dia d’avui, més evident que mai si volem assolir els nivells culturals bàsics que una societat moderna, progressista i innovadora hauria de tenir. També per a poder pensar i valorar, amb fonamentada capacitat d’anàlisi crítica, positivament o negativament, aquests avenços científics o tecnològics. La ciència i la tecnologia, per ser el patrimoni social i inclusiu que millor es pot donar actualment, són part imprescindible d’un coneixement col·lectiu, sòlid, modern i incontestable. La importància del coneixement i de la divulgació científica i tècnica, feta amb rigor, seriositat i academicisme, rau en la capacitat que té per evitar la vulgarització del coneixement del qual, molt sovint, se’n deriven algunes enormes i solemnes barbaritats i barroeries intel·lectuals difoses abastament per les xarxes socials que malauradament hem pogut viure i veure en aquests últims mesos de forma exponencial a la pròpia caiguda de la capacitat cognitiva de les persones.
L’alfabetització científica i tecnològica d’una societat moderna i avançada és bàsica i per això cal considerar la ciència i la tecnologia com a part dels objectius educatius i culturals essencials, al mateix nivell que la lectura, l’escriptura, les arts, la música o les matemàtiques. Es tracta d’erradicar, a la vegada i al mateix temps, la ignorància cultural i la ignorància científica i tecnològica. El que vol i necessita una societat culta són persones integralment i transversalment cultes. La ignorància científica i tecnològica comporta, també, ignorància cultural i aquesta, inexorablement, ens aboca a la ignorància general que fonamenta la demagògia, l’alienació i l’extremisme més indocumentat.
