Suposo que la gran majoria estareu d’acord en que aquestes darreres dècades estem vivint una sèrie de fenòmens que ens portaran a un canvi d’època. N'anomeno alguns. La globalització ha fet que les divisions territorials de les societats modernes, i especialment l’Estat-Nació, hagin perdut una part molt important del seu paper. El neocapitalisme financer ha agreujat molt les desigualtats i els problemes socials que fa uns anys s’estaven reduint. Els grans progressos científics i tecnològics en les àrees de les TIC i de la biologia han creat noves eines que ens permeten fer molt millor coses que ja fèiem, i fer-ne moltes altres que eren impensables abans. La presa de consciència de la incapacitat del planeta per continuar mantenint un sistema de consum que ha donat benestar a uns 4 mil milions de persones però que és insostenible per a 8 o 10 mil, ha generat preocupacions profundes sobre el futur. I finalment, les perspectives d’una greu amenaça sanitària ha accelerat totes aquestes tendències i han fet urgent fer front a tots aquests reptes.
N'hi ha molts que etiqueten el futur com a “societat post-industrial” per la dificultat de preveure com serà. Molt altres prediquen una “reindustrialització” amb voluntat de retornar a etapes industrials molt positives, tant econòmicament com socialment, dels dos segles passats. No és d’estranyar que els qui porten en els seus títols professionals, o en la seves tasques empresarials o de servei públic, la paraula “industrial”, manifestin un cert interès i preocupació, que comparteixo, sobre el tema. M’agradaria defensar l'opinió que no val ni una cosa ni l’altra; que el que ens cal és promoure una “nova indústria” i alhora utilitzar un “nou índex per el benestar’’. Ho explico de forma molt simplificada.
La nostra societat industrial ha estat fonamentada, entre altres, en quatre elements:
a) Una part molt important del benestar personal o col·lectiu ha estat basat en la apropiació i la utilització d’eines materials construïdes amb recursos naturals, transformats en aparells a base d’energia fòssil i de treball humà
b) El diner ha estat utilitzat com a element imprescindible per a l’intercanvi de recursos i de serveis, i també com a mesura de valor
c) El treball retribuït ha estat la font d’ingressos per a les persones i el mitjà per poder obtenir recursos o adquirir la propietat d’eines per aconseguir, a través d’elles, satisfer les necessitats
d) S’han creat els estats com a organismes reguladors i vigilants de la convivència en totes aquestes àrees
Tinc la sensació que les tendències que he descrit al principi faran que, en diferents graus d’intensitat, i a diverses velocitats, cada un d’aquests elements hagi de canviar. Sense espai per entrar en detall, indico la direcció d’alguns canvis cap al futur.
El benestar personal cada cop dependrà menys de ser propietaris d’eines materials i més de la utilització temporal de les eines, o l’accés a serveis. Les eines són un instrument, no un objectiu final; la seva utilització no exigeix la seva apropiació; i la necessitat de la eina desapareix si es pot tenir accés directe al servei desitjat. Una societat organitzada de forma diferent pot augmentar el benestar de les persones disminuint al mateix temps el consum de recursos naturals i d’energia, i augmentant molt la seva eficiència. Caldran uns augments importants dels serveis col·lectius, de l’intercanvi personal directe de serveis, i d’activitats basades en la col·laboració.
Aquesta tendència pot ajudar molt a la sostenibilitat global, reduint el consum de recursos naturals, evitant el seu esgotament, augmentant la generació distribuïda d’energia, i deixant d’utilitzar combustibles fòssils. També suposarà una reducció important en les necessitats de treball humà de tipus industrial clàssic, però un gran augment de l’activitat científica, tecnològica i organitzativa, i aquesta ha de ser la base de la “nova industria”, tant en el món de la transformació de materials, com en el món digital, o com en l’organització de serveis d’atenció directa a les persones.
La possibilitat de substitució de treball humà per màquines, i l’augment de la col·laboració, significarà la reducció del treball retribuït com a font general i molt majoritària de rendes, i demanarà inventar noves fonts d’ingressos, o bé organitzar nous serveis col·lectius de caràcter gratuït. Les capacitats de les persones del món de l’enginyeria seguiran sent imprescindibles, però la seva formació haurà d’adaptar-se a les noves necessitats.
Acabant amb una pinzellada més general, és necessari retocar dos elements del mon de la política: no podrem seguir utilitzant el PIB com a índex per mesurar els nivells de benestar, oblidant les dimensions no dineràries. I tant la necessitat d’establir polítiques de caràcter global en molts camps de l’economia, com la conveniència d’apropar molt més al territori les responsabilitats sobre les noves activitats col·laboratives, aniran modificant i reduint l’actual paper dels Estats, que hauran de traspassar competències a organitzacions globals i a entitats metropolitanes.
