No li agrada dir que està jubilat perquè creu que l’únic que ha deixat de fer és anar cada dia a l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA). Professionalment, està actiu a Adecagua, l’Associació per a la Defensa de la Qualitat de les Aigües, i al Centre Ibèric de Restauració Fluvial. A més, part del seu temps lliure el dedica al Gruo de Treball d’Aigües de la Comissió d’Economia Circular i Canvi Climàtic d’Enginyers Industrials de Catalunya. I és aquí on Lluís Godé, amb tot el seu bagatge, ha liderat l’informe “Canvi Climàtic. Incidència en la gestió de l’aigua i els ecosistemes fluvials”. S’hi proposen com a mínim deu mesures per començar a revertir la situació que provocarà el canvi climàtic en la gestió de l’aigua. En aquesta entrevista a Fulls d’Enginyeria, Godé, ens les explica amb un punt d’optimisme, malgrat que creu que la situació és preocupant: “no podem esperar si plou o no plou”.

Per què era necessari fer aquest informe?

Des de la Comissió d’Economia Circular i Canvi Climàtic, d’Enginyers Industrials de Catalunya, ja fa temps que estem preocupats per la incidència que té el canvi climàtic en la gestió de l’aigua i els ecosistemes aquàtics. I al Grup de Treball d’Aigües vam decidir posar-nos les piles i començar a rumiar quin és l’estat de la situació i què podem recomanar els enginyers; no per evitar el canvi climàtic, que és inevitable, sinó per mitigar-lo i adaptar-nos-hi. Perquè la situació a curt termini no la canviarem.

I què heu detectat i a quines conclusions heu arribat?

La més important és que la gestió de l’aigua no pot dependre, ara per ara, del seu cicle natural. En tota l’àrea de la Mediterrània i en molts entorns de l’Àfrica i de l’Àsia està comprovat que s’ha alterat el cicle natural de l’aigua i els recursos hídrics que provenen d’aquest cicle ja no poden garantir els diversos usos especialment l‘ús de boca, que és el prioritari. No podem esperar si plou o no plou, perquè està demostrat que globalment plourà menys i malament: molts dies no plourà ni gota i els pocs dies que plourà ho farà a bots i barrals. I això fa que no puguis garantir amb continuïtat els usos que tenim compromesos.

I què dir vol això?

Hem de buscar recursos que no depenguin de la pluja. I quins són? Tenim la sort que tenim un país amb força quilòmetres de costa, amb el mar al costat. Un primer recurs que entraria en marxa seria la dessalinització. Té problemes i uns costos energètics elevats – sens dubte- però han baixat, i s’ha millorat la tecnologia de les membranes, etc., s’ha millorat moltes parts del procés que són eficients i estem en uns costos que són raonables. No tenim alternativa, s’ha d’incrementar la dessalinització i també la regeneració i reutilització de les aigües residuals, de manera planificada. Ja ho fem, però ni prou ni prou planificadament. Encara tenim aigües depurades que es poden reutilitzar, principalment a les àrees més poblades. Es tracta d’agafar aigües residuals i fer tractaments terciaris que la converteixin en reutilitzable, especialment en el complex metropolità on tenim molts metres cúbics d’aigua residual provinents de diverses EDAR’s que ara es llencen al riu, depurats, però que podrien tornar a ser reutilitzats directament per a determinats usos i no de forma indirecta com ja es fa en molts casos que ara es llencen al riu, depurats, però que podrien tornar a ser reutilitzats.

Però també es poden prendre mesures per aprofitar els recursos que sí que provenen del cicle natural, oi?

Sí, també tenim diverses maneres. D’una banda, tenim aqüífers força contaminats i, per tant, no són un recurs disponible en aquests moments perquè l’aigua no és recurs disponible si no té la qualitat adequada.  Això passa, per exemple, a totes les zones contaminades per purins, que tenen nitrats excessius. No es poden utilitzar com a aigua potable a àrees com Osona, o la Plana de Lleida o d’altres zones anomenades vulnerabler però que en realitat són ja vulnerades. Caldrà doncs, millorar l’estat d’aquests aqüífers. També n’hi ha per contaminació industrial, etc. però només recuperant els que estan contaminats per nitrats ja tindríem efectes. També s’ha de parlar de la interconnexió de xarxes, que vol dir que els nuclis urbans que s’abasteixen d’una mateixa xarxa es puguin interconnectar amb els d’altres xarxe si una té superàvit i una altra en dèficit. Podem fer  per tant també, millorar la gestió del que sí que depèn de la pluja però és inequívoc que no ens serveix dependre solament  del que plourà. Plourà pitjor.

La tecnologia i l’enginyeria, doncs, tindrà un paper clau?

Fonamental. En la gestió clàssica dels recursos hídrics tenia molt paper l’obra hidràulica d’embassaments i canals i aquí els enginyers no han tingut paper preponderat. Però la dessalinització, reutilització, descontaminació etc., és molt més tecnològic i enginyeril i aquí tenim moltes coses a dir els enginyers. I les hem de defensar i convèncer els polítics que el canvi climàtic ha vingut aquí per instal·lar-se i anem clarament a pitjor. I no l’evitarem.

I això es pot fer sense afectar els ecosistemes?

El canvi climàtic incideix també en els ecosistemes, que canviaran i empitjoraran. No hi podran viure les mateixes espècies animals, les riberes canviaran de forma i extensió, els peixos viuran més estressats i molts d’ells, no podran viure. I a més, hi ha el tema d’inundacions, cada vegada seran més greus. Cada vegada plourà globalment menys però pitjor, i amb això si que tenim molta feina a fer. No hem estat prou exigents i hi ha moltes edificacions, serveis, infraestructures viàries, etc. que estan en zones inundables. I patirem. A les rieres per exemple, ens sembla que amb un mal anomenat tot terreny el podem utilitzar  i creuar en avingudes i tampoc doncs  a partir de certa alçada sura i s’arrossega. Ens hem de començar a adaptar a totes aquestes situacions.

Creus que a Catalunya fem tard?

No, a Catalunya som bastant pioners en moltes coses i no ens hem d’autoflagelar. La situació és millorable i podíem haver començat abans però si ens comparem en determinades zones a l’altra banda de la Mediterrània, africana o asiàtica, doncs estem molt millor. Hi ha països que sí que fan tard, nosaltres tenim mitjans però ens hem de posar les piles.

La ciutadania sembla prou conscienciada amb la despesa d’aigua. Què cal per reduir encara més el consum?

Jo diria que la ciutadania fa anys que ha patit crisi hídriques i ens hem adaptat a formes de viure amb dotacions baixes. Sobretot si ens comparem amb EUA, on és una disbauxa. A l’àrea metropolitana és molt difícil baixar més les dotacions. I la indústria ja fa temps que per motius de convenciment i econòmics utilitzen molt poca aigua. El paperer és un dels sectors que s’han modernitzat amb circuits d’aigua per poder reutilitzar l’aigua residual, depurada i tractada. El tèxtil també ho ha fet en alguns casos i molts d’altres sectors. L’agricultura ha fet, però ha de fer més. S’han modernitzat els regadius, i tant, també hi ha dotacions per Ha més baixes però encara es pot avançar més. El problema és que la divisió de conques internes de Catalunya que van a parar al mar, i els de la conca de l’Ebre fa que tiguin problemàtiques i gestions diferents. Unes són de l’ACA i les altres de la CHE. La situació és simètrica però totalment oposada.  A les conques internes els regadius no són gaire importants però tenim unes aglomeracions de gent, elevadíssimes. 80% de població a Catalunya que consumim el 20% d’aigua, a l’altra banda és a l’inrevés, poca gent i consumeixen molt, pel regadiu. Són molts metres cúbics. Per tant, tenim dues Catalunyes diferents i competencialment també són diferents. Però en tot cas, els regadius s’estan modernitzant, la indústria ha de seguir fent esforços per reutilitzar, i els ciutadans seguir amb la idea que no podem deixar l’aixeta oberta. Però d’això n’hem après molt, ja, i per tant, anem per bon camí.

I la situació d’enguany, com és?

La situació d’aquesta any és molt dolenta però no és la pitjor dels últims anys. El que passa que ara ens adonem que les crisis seran més freqüents perquè s’emmarquen dins del canvi climàtic i això ens espanta. Altres anys teníem pitjors reserves però teníem la perspectiva de pluja. Sempre acaba plovent i ara, en canvi, no ho veiem clar. En temps real, Rialp està al 7% Déu meu! És una barbaritat! La Baells, que regula l’aigua que ve del Llobregat, està al 20% i la del Ter tampoc no està millor, que és d’on ens abastim a l’àrea metropolitana. En episodis anteriors vam estar pitjor. Però ho veiem amb pessimisme perquè no sabem si plourà o no plourà. Aquest és el drama.  

I es poden fer mesures de xoc per afrontar-ho?

Sempre se’n poden fer, i en principi, sembla que d’aquí a pocs dies, hi haurà restriccions a l’àrea metropolitana. Per ús de boca no, però sí per a netejar carrers, fonts ornamentals que no recirculen, etc. Es poden prendre mesures però evidentment s’ha de potenciar la dessaladora de la Tordera, fer-ne una de nova a la desembocadura del Foix fer funcionar a alts nivells la del Baix Llobregat... Cal prémer l’accelerador i alguna de les coses que fa anys que teníem en cartera ara s’han d’executar si o sí. No podem mirar al cel i espera que plogui.

Però podem ser una mica optimistes?

Sí. Tenim tecnologia, coneixement i magnífics professionals; i una part important de la població conscienciada. No s’ha de caure en un pessimisme absurd. A més, crec que els enginyers, davant d’un problema el que fem és buscar solucions, no buscar el problema a la solució. Com que els enginyers estem formats per a això, solucionar problemes, solucionem-los! Tenim gent capacitada i moltes empreses, entitats  i instituts que s’hi dediquen i fan grans esforços en investigar. Cada any tenim la tira d’empreses que treballen molt i molt bé en el camp de la gestió de l’aigua. Tenim, l’ACA amb professionals magnífics. No hem de caure en pessimismes inútils.