Fa uns dies, vaig tenir l’honor de conduir un acte organitzat per Enginyers Voluntaris, de la Comissió d’Acció Social d'Enginyers Industrials de Catalunya, en el qual l’associació Punt de Referència va explicar en què consisteix la mentoria social com a model d’acompanyament de joves tutelats i extutelats. El projecte té per objectiu facilitar referents a aquest col·lectiu vulnerable en un moment difícil de la seva vida, justament quan emprenen el camí de l’edat adulta.
La presentació, que va fer la Marina Montoya, cap d’àmbit de l’àrea de mentoria de Punt de Referència, va resultar molt clara i interessant. Per complementar-ne l’exposició, van intervenir dos voluntaris més: Domènec Creus i en Wolfgang Steinherr, tots dos enginyers, que van compartir algunes experiències ben enriquidores.
Evitaré resumir l’acte, cosa impossible de fer en unes poques línies; si algú està interessat a veure’l el pot recuperar en aquest enllaç. Però sí que m’agradaria repassar-ne breument alguns punts que em van cridar l’atenció.
En primer lloc, el fet que un voluntari ajudés un jove a descobrir una biblioteca i fer-se’n soci. Per a qualsevol de nosaltres, una biblioteca és un servei gratuït de caràcter elemental, on hi podem anar d’una manera senzilla sempre que vulguem o necessitem fer-ho. Aquest episodi em va portar a una reflexió òbvia: si un esdeveniment tan simple i al nostre abast els queda tan lluny, quantes coses més –i més importants– desconeixen aquests joves nouvinguts? Coses que només podran anar descobrint de la mà d’algú que els les vagi ensenyant.
Una altra anècdota: Wolfgang Steinherr va explicar que el jove que mentorava va arribar tard a una cita perquè s’havia perdut. Quan li va preguntar per què no havia demanat ajuda a ningú, el jove li va contestar que no s’hi havia atrevit perquè creia que desconfiaven d’ell i es pensarien que volia robar-los.
Em va venir al cap una activitat que vaig realitzar anys enrere en un curs de formació. Consistia a enganxar-nos al front un post-it amb la descripció d’un comportament que la resta del grup havia de respectar: «no em parlis», «escolta’m amb interès», «desvia la mirada»... Tots vèiem les etiquetes que els altres duien al front, i havíem d’actuar en conseqüència, però desconeixíem què posava al nostre post-it. Al final de l’exercici vam poder comprovar que el petit rètol que havíem dut ens havia acabat condicionant, tot i no haver vist el que hi deia. Per exemple, qui portava escrit «no em facis cas» va acabar deixant de parlar amb els companys en adonar-se que ningú estava per ell. I això sense saber el contingut de l’etiqueta; segurament, en cas d’haver-ho sabut, hauria assumit des d’un inici el rol de persona ignorada.
Vaig pensar que aquell jove mentorat duia un post-it al front on tothom llegia «desconfia de mi». En aquest cas, a més, ell era conscient del contingut del missatge i acabava comportant-se segons el que la gent n’esperava.
Hi ha altres modalitats de mentoria, com ara la de tipus sociolaboral. Joves amb dificultats per accedir al món laboral necessiten referents que els orientin per preparar un CV o per afrontar una entrevista de treball.
És per això que trobo tan potent la figura de l’acompanyant, perquè permet ampliar les perspectives de molts joves del nostre entorn i els ajuda a descobrir realitats que, sense una mentoria, podrien tenir dificultats per copsar.
Com a enginyeres i enginyers i com a persones, tenim un compromís amb la societat. Coneixem el món de la tècnica i sovint el de la gestió. I desenvolupem la nostra professió en una realitat empresarial i social complexa. Per tant, cal que exercim la nostra responsabilitat d’una manera que ajudi a crear un món més just. L’acompanyament pot ser una molt bona opció per contribuir-hi.
