Doctor en Enginyeria de Telecomunicacions per la UPC, Ramon Bragós és professor de la mateixa escola que el va formar. Combina l’àmbit de la recerca, en el camp de l’enginyeria biomèdica, amb la docència i un interès particular en la implantació de noves metodologies docents als l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria de Telecomunicació. Es tracta, diu, de posar a l’abast dels estudiants algunes competències que només s’adquirien després de l’exercici professional en el moment de tirar endavant un projecte per a resoldre un problema que té la societat. Bragós és un dels ponents que participa a la Conferència anual de la SEFI organitzada per l’Institut de Ciències de l’Educació aquesta setmana a Barcelona. En aquesta entrevista a Fulls d’Enginyeria ens explica com es pot innovar per fer aprendre enginyeria.

L'èxit de participació al congrés és senyal que hi ha interès en el sector per la innovació docent en l’enginyeria?

Sí, hi ha interès, però comparat a la quantitat de professorat que hi ha, no. El professorat que té inquietud en reformar les metodologies docents és modest. Hi té a veure que tradicionalment, el professorat es valora pels resultats científics, que aporten promoció i millora. Però sí que és cert que la universitat ho està començant a valorar i, per tant, la inquietud per fer millor la docència està cada vegada més estesa. Els que ho porten a la recerca és un percentatge més petit. Però bé, al congrés es presenten comunicacions que són descripcions d’activitats o de projectes en els quals s’ha fet una millora de les metodologies docents amb metodologia científica.

Que els professors universitaris es valorin per la recerca és un inconvenient per millorar la docència?

Els darrers anys, a la UPC s’ha obert un grup de recerca en innovació docent en ciència i enginyeria – força recent- i un programa de doctorat, però fins ara tot el que es feia en aquest àmbit era de més a més. Afortunadament està canviant i ja hi ha un grup rellevant de professors que es dedica a aquesta activitat científica. En el meu cas, per exemple, faig meitat en enginyeria biomèdica i meitat en metodologies docents.  

Com ha de ser l’ensenyament de l’enginyeria?

D’entrada, cal dir que ja hi és i funciona. Tenim enginyers molt ben valorats arreu. Però fa més de deu anys que, a més a més dels coneixements científics i tècnics, intentem que els enginyers tinguin competències més properes a l’exercici real de la professió, de l’empresa i les institucions. Si les han d’aprendre després, a base de prova i error, comporta més temps. La idea és que dins la universitat se’ls doni una part d’aquestes competències perquè ho puguin aprendre més ràpid. Per exemple, una d’aquestes competències és entendre les necessitats de la societat. És a dir, fer que els enginyers resolguin problemes reals detectats després d’interactuar amb persones o institucions que els pateixen. Sinó, s’acaben posant solucions elegants amb tècniques sofisticades però que ningú no està esperant.

Per tant, no són només les anomenades ‘soft skills’?

La comunicació, el treball en equip, etc. són competències imprescindibles i encara no estan amortitzades, però ens referim a competències com la sostenibilitat i l’ètica i, també, de cultura de projecte. És a dir, generar idees després d’interactuar amb un determinat sector de la societat i fer-ne tot el procés de disseny. L’arquitectura, sense anar més lluny, ho té ben resolt perquè sempre treballen en projectes. I els estudiants d’enginyeria han de poder fer algunes assignatures en interacció amb institucions que els doni requeriments i a qui, després, hagin de rendir comptes.

Per implementar tot això, però, cal canviar plans d’estudi?

Requereix inserir assignatures basades en projectes o el que més recentment se'n diu assignatures basades en reptes. La diferència és que en projectes continues estant dins l’àmbit de l’enginyeria amb interlocutors tècnics, mentre que l’aprenentatge basat en reptes implica reptes més oberts amb necessitats no resoltes de determinats camps. Això força a parlar amb tots els actors i triar un problema per proposar-ne una solució. Abans, però, cal dedicar temps a idear la solució, i comprovar que serà útil i acceptada. Tenim tendència a fer el que sabem fer, els enginyers, que és desenvolupar.

Això xoca amb la classe magistral tradicional, no?

Sí, però l’aprenentatge basat en reptes i projectes es fa en molts àmbits i escoles diferents. La diferència quan ho fan estudiants d’enginyeria és que són capaços, a més a més, de desenvolupar la solució. El que creiem que està bé és la combinació. Moure-ho tot ara no seria ni raonable ni possible, però sí que és possible la combinació de mètodes que donen bons resultats d’aprenentatge, amb tècniques analítiques i solucions complexes. No només és per donar joc al rol dels enginyers, en l'aprenentatge multidisciplinari, sinó perquè surten solucions molt més riques, i amb mentalitats i amb mentalitats més diverses. El paper dels enginyers en la viabilitat tècnica és clau.

Antigament aquestes competències s’adquirien durant l’etapa professional?

Sí, però no per part de tothom i limitant el seu abast. És a dir, un estudiant d’enginyeria es pot acabar trobant en un entorn amb encàrrecs de tasques tancades i depenent de la seva iniciativa, acabarà sortint-ne o no. Si els graduats en enginyeria surten amb la visió que també poden formar part d’aquests processos de decisió, tenen un àmbit més gran i poden ser emprenedors. Quan arribin a l’empresa seran més capaços de promoure processos d’innovació. Si no, estan més limitats a l’exercici de la part tècnica. I la major part participen a la llarga en processos de presa de decisions, de gestió de projectes a nivell operatiu i això, si que es fa amb molt més criteri si has rebut una formació que t’ha obligat a pensar a nivell de complexitat elevats, sí. Però també hi ha aspectes d’entrenament en aquesta forma de fer.

Per tant, la manera d’ensenyar l’enginyeria condiciona l’exercici de la professió?

Les iniciatives internacionals que hi ha per definir les característiques dels futurs graduats en enginyeria incorporen aquesta visió, i també cada cop més, de la sostenibilitat i l’ètica. Si volem que els futurs graduats formin part de la solució i no del problema, de la crisi climàtica que tenim, han d’haver considerat aquests aspectes al dissenyar la solució i pensat sobre el que és sostenible o no. Després poden decidir seguir-ho o no, però fins fa poc no havien sentit parlar del tema si no era per interès personal.

És fàcil incorporar aquests canvis?

El que és difícil és implantar-los de cop ja que, a més, és una decisió política que s'ha de prendre a nivell de Govern. I fer aquests canvis porta feina també. Aquests congressos serveixen per donar informació sobre les iniciatives que han funcionat o no.

És aviat per parlar de resultats?

Jo puc parlar dels deu anys que fa que hem implantat aquest tipus d’assignatures a l’escola de Telecomunicacions. És difícil obtenir mesures representatives perquè hauríem de mesurar el desenvolupament de la carrera d’aquests estudiants, i se’ls perd la pista. Però s’ha recollit informació sobre la seva percepció sobre les competències que han adquirit, i sí, hi ha millores.

I la satisfacció dels estudiants?

Els resultats de les enquestes són bons. Aquesta setmana ha començat un semestre nou amb assignatures d’aquestes i algunes de les empreses que venen a presentar els reptes inclouen exestudiants que van fer l’assignatura i ho diuen; ‘jo vaig fer aquesta assignatura’. Són estudiants que habitualment han rebut molta formació en altres temes i aquestes assignatures ajuden a integrar tots aquests coneixements.

Són metodologies que s'han introduït també en etapes preuniversitàries, creu que aquesta manera d’aprendre afecta els coneixements?

És la por de la major part del professorat. Segur que afecta, però és un altre tipus de coneixement. No està, encara, ben mesurat però és possible que hi haurà més capacitat de treballar en equip. Però depenent de les hores que has dedicat a fer una cosa, n’has dedicat menys a una altra. S’han de triar bé els problemes i la manera d’avaluar per aconseguir els mateixos resultats.

De moment aquests canvis els heu fet a Telecomunicacions...

Hi ha iniciatives diverses a diferents escoles, que són les unitats acadèmiques. El fet diferencial és que a Telecos ho estem fent amb assignatures obligatòries. La universitat pot donar directrius i recomanar pràctiques. Per exemple, la UPC farà un claustre on s’engegarà una iniciativa per promoure noves maneres d’ensenyar i per augmentar el rendiment dels estudiants dels primers cursos, per exemple per ensenyar les matemàtiques de manera més motivadora.

Li preguntava per si fer canvis en aquesta línia pot incentivar vocacions...

Això és més difícil encara. Perquè això ho incentives si ho visibilitzes. Ara, als actes de promoció de les enginyeries a instituts ho expliquem: els estudiants no només fan física i matemàtiques sinó que participen en projectes, etc. Però les vocacions en enginyeria és un tema complex. De moment, no tenim una mesura si hi contribueix o no perquè fa massa poc que ens hi dediquem, però pel país és un tema difícil. En surten i hi ha empresa però en falten més i molts van a fora perquè troben millors condicions.

I de les noies què me’n diu?

Mira, les noies tenen un paper molt rellevant en aquestes assignatures. Quan elles fan de directores del projecte, es nota.

Sí?

I els equips on només hi ha nois, funcionen diferent dels que hi ha noies. Però clar, en tenim el 20%. No hi ha noies a tots. La visió transversal i multidimensional la tenen més clara.