Renom: “Tenim una dificultat en expressar que l’enginyeria té un retorn social molt important”

Fa vuit anys que l’enginyer industrial Jordi Renom presideix l’Associació d’Enginyers Industrials de Catalunya (AEIC). Han estat dos mandats en els quals, a més de fer front a les conseqüències de la COVID-19,  ha hagut de revertir una situació econòmica complicada fent, alhora, créixer el col·lectiu. Són dues de les fites que destaca en el moment d’acomiadar-se del càrrec. Descriu l’experiència com a il·lusionant i recomana a la seva successora, Maria Salamero – que serà la primera dona a presidir l’AEIC, que precisament “no perdi mai la il·lusió”. En aquesta entrevista a Fulls d’Enginyera, Renom fa un petit repàs a la feina feta i també, als reptes que queden sobre la taula.

Quin balanç fas dels vuit anys al capdavant de l’Associació d’Enginyers Industrials de Catalunya? 

Bàsicament haver deixat la nostra contribució i treball pel progrés de l’enginyeria. És el que els anglesos anomenen legacy. I el llegat que nosaltres podem deixar al progrés de l’enginyeria és haver complert els objectius del mandat, en la seva totalitat, en un camí, ric en valors i en coneixences.

Si haguessis de destacar alguna de les fites assolides, quines destacaries? 

N’hi ha dues de fonamentals. La primera, l’equilibri pressupostari. A l’inici del meu període, veníem de la crisi financera del 2008 i de les conseqüències de la Llei Òmnibus, on els visats deixaven de ser obligatoris per determinats projectes. Teníem dèficit pressupostari de més d’1MEUR i per tant, una crisi pressupostària absoluta i vam haver de remuntar fins que el darrer any del mandat ja vam tancar els números en negre. Els darrers quatre anys han estat d’equilibri pressupostari i hem pogut desenvolupar els objectius del mandat. 

I el segon? 

És que per ser referents i pal de paller de l’enginyeria cal tenir dimensió. L’havíem de fer créixer el Col·lectiu en número però també en altres consideracions, com ara incorporar gent jove – fonamental, - i amb equitat de gènere. Aquests dos objectius, dimensió i equilibri financer, s’han aconseguit. També cal destacar la molta feina feta de treball intern, tant pel que fa a la governança com a l’estructura d'Enginyers Industrials de Catalunya.

Precisament ja que parles d’equitat, el relleu l’agafa, per primera vegada a la presidència, una dona. És una gran pas, malgrat que encara sigui una assignatura pendent, la igualtat, no?

Per descomptat; és molt important per nosaltres, les coses es demostren amb fets. És evident que per primera vegada tindrem una presidenta enginyera i n’estem molt satisfets. En la línia de la igualtat, el plantejament inicial va ser de formular un decàleg d’equitat de gènere i generacional. En diem la doble E i, a més de formular-la, l’hem anat portant a la pràctica amb tots els temes que hem tocat: la presència als actes, la participació, donar rellevància dels llocs que ocupen a l’empresa... S’ha fet un pas important. De totes maneres, cal esmentar que el problema no és un problema dels enginyers sinó de la societat en el seu conjunt. A les nostres escoles no superem el 20% de dones enginyeres. Tenim una dificultat en expressar que l’enginyeria té un retorn social molt important. Quan en som capaços, de mostrar aquest retorn, és molt engrescador per a tots els col·lectius, tant nois com noies. Però insisteixo, el problema és del conjunt de la societat: no som capaços de trencar les barreres socials que hi ha a l’ensenyament perquè les persones joves en els seus primers anys d’estudis tinguin interès per les carreres STEM.

És doncs un repte a resoldre, però quins d’altres creus que queden per entomar? 

N’hi ha molts, però en destacaria un que és molt important: la unió de les enginyeries. Nosaltres, els d’enginyeria industrial, som el pal de paller de les enginyeries i som el col·lectiu més important en nombre, però tenim enginyeries properes i que, per dir-ho d’alguna manera, podrien ser spin-off de la carrera d’industrials. Tenim elements en comú i serveis que que podríem desenvolupar conjuntament. Penso que la unió de les enginyeries, més enllà d’industrials, informàtics o telecomunicacions, és factible i crec que s’hi ha de treballar. Tota la formació universitària que en aquest moment està desenvolupada a través dels màsters genera un repte per la gran varietat de títols. Alguns titulats tindran dificultat amb les atribucions i perquè no tindran paraigües associatiu o col·legi que els acompanyi. Jo crec que és el moment de ser la casa de tots aquests titulats sense atribucions o sense col·legi o associació que els atengui, sigui amb la fórmula que sigui, com a associats o com una secció. El repte, com a associació, és la unió de tots els enginyers.

La pandèmia ha suposat un xoc per totes les institucions, com creus que n’ha sortit Enginyers Industrials de Catalunya? 

Passat el primer ensurt de dimensions importants, vam veure la gran capacitat de recuperació que tenim. Estem molt satisfets del treball que s’ha fet a partir del primer replanteig. En primer lloc, ens hem pres un temps per repensar-nos i hem aconseguit dedicar un espai molt important de reflexió interna amb aportació externa i hem aconseguit arribar a la definició del que volem ser a partir d’ara. El Next Generation és el projecte i la proposta, i és el més important. Però també hi ha altres aspectes. Concretament, també hem posat elements materials, la casa és digital en el seu conjunt, que és un tema important. En serveis, els hem aconseguit millorar i adaptar parlant amb els enginyers que surten de l’escola perquè són els que necessiten incorporar-se al món professional. Hem de començar per ells, amb el propòsit d’acompanyar-los. I per això aquest període de reflexió i de redisseny ha anat bé.

I en clau externa? 

La pandèmia ens ha permès comprovar un parell de coses. La primera, l’interès que té la professió per resoldre problemes de base tecnològica. El tema dels respiradors va marcar un abans i un després amb la participació dels enginyers de casa nostra. L’altra és el compromís social. El voluntariat que es va posar en marxa en assistència a les UCIs també va ser fonamental així com l’ajut en molts aspectes de protecció civil i el SEM amb què vàrem participar. Tampoc podem oblidar la construcció d’hospitals on hi vam participar activament, en els processos d’ampliació urgents i de noves seus.

Quin paper creus que han de tenir els professionals de l’enginyeria a la societat? 

Ho podem resumir amb el nostre Propòsit, que ha estat un treball de reflexió conjunta en clau interna i externa. Hi ha participat tot el col·lectiu i en conjunt hem sabut definir-lo amb ‘Liderar l’evolució tecnològica per al progrés del món i les persones’, que resumeix molt bé el paper que ha de tenir els professionals de l’enginyeria a la societat.