La reforma del mercat elèctric europeu és un debat viu. Les mesures que cal prendre davant les pujades de preu i el risc de des cadenes de subministrament després de la pandèmia o com a conseqüència de la guerra d’Ucraïna estan sobre la taula. Una de les veus més autoritzades en la matèria és Josep Maria Salas, conseller de la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència i representant d’Espanya al regulador europeu ACER. Salas, que ha participat aquest dijous en la jornada ‘La reforma del mercat elèctric que planteja la Unió Europea’ organitzat per la Comissió d’Energia d’Enginyers Industrials de Catalunya, ens respon els punts més importants en aquesta entrevista a Fulls d’Enginyeria.

Quina problemàtica presenta el Mercat Europeu per que sigui reformat?

Des de la meva experiència, en entorns més d’acadèmics i també en els policy makers ja fa temps que s’entén que la transició energètica, que implica -entre d’altres- la substitució de tecnologies termoelèctriques per renovables, necessitarà instruments nous a l’hora de definir els preus i a l’hora de donar senyals per a les inversions necessàries. Tanmateix, cal fer una bona diagnosi  i entendre que a cada país és diferent: no és el mateix l’estat espanyol que pot tenir molts recursos renovables, que països petits amb molta densitat de població, sense mar i amb poca extensió, per exemple.

Clar, és heterogeni, el continent...

I això fa que els consensos siguin difícils, perquè des del punt de vista de la península hi ha un context però a nivell europeu n’hi ha de molt diferents. Per exemple, Polònia depèn encara molt del carbó, mentre que Noruega té una capacitat hidràulica que li permet assolir nivells de descarbonització molt alts. En aquest context, Europa va dotar-se del Clean Energy Package, un compendi normatiu de directives i reglaments que situaven com una prioritat els acords de París de reducció d’emissions i aprofundir en mercats competitius, com el de flexibilitat, per posar veritablement al consumidor al centre del sistema energètic. L’aposta era una evolució del mercat vinculat a la senyal de preu del CO2 per, d’aquesta manera, promoure les inversions en descarbonització. Tanmateix, el conjunt de directives dins el Clean Energy Package encara no s’han transposat en la seva totalitat i, d’altra banda, esperem reglaments i codis de xarxa, com el que se centra en “Resposta de la de Demanda”, que encara no disposem. Sense aquests instruments, no només s’allunya la transició, sinó que la resposta que hem pogut donar a la crisi dels darrers mesos no ha pogut ser completa. I enmig d’aquest procés d’evolució normativa i de mercat, Europa ha patit un risc real de manca de subministrament. Un risc, per cert, que també s’ha viscut diferent segons cada estat.

Per tant, s'ha de reformar el mercat elèctric? 

Més aviat diria que primer s'ha de desenvolupar la Directiva 944 i el Reglament 943 i posteriorment s'ha de complementar per adaptar-se al nou context. Fa 25 anys que es comença la liberalització dels mercats elèctrics i del gas sobre un paradigma de separació d’activitats i competència. Aquest històric normatiu té molts èxits, com ara la cassació diària que ara ens dona un mateix preu de referència a tot Europa. És un èxit irrefutable que no hem de llençar a la brossa sinó que hem d’entendre que hi ha d’haver una evolució per adaptar-se a les noves circumstàncies. Dit això, amb el context d’incertesa en el que sembla que estem instal·lats, se li hauria de demanar a la normativa que sigui capaç d’anar-se corregint al ritme dels esdeveniments. Com a reptes principals en el cas de l’Estat: desenvolupar tot allò referent a la flexibilitat i, d’altra banda, afavorir al màxim la competència tan en generació com en el mercat minorista.

Amb especificitats per a cada país o genèric per a tota la Unió Europea?

Doncs això és molt rellevant perquè és un dels interrogants encara sobre la taula: ¿després d’aquests mesos convulsos, tindrem més integració europea, més Energy Union, o menys? La qüestió encara no està clara i a Brusel·les es parla d’evitar el “nacionalisme energètic” entès com la solució unilateral d’una part sense tenir en compte el conjunt. És indiscutible que Europa té molta diversitat de països, recursos primaris, realitats socioeconòmiques diverses que fan necessària l’adaptació de les mesures a cada Estat membre. I en això es basa el principi de subsidiarietat. Però a la vegada, a Europa necessiten mercats amb certa massa crítica per competir a nivell global amb els Estats Units o la Xina. S’ha de pensar molt bé com s’articula, per exemple, la resposta a la Inflaction Reduction Act de l’administració americana. En aquest sentit, sembla que la resposta europea se centrarà en redoblar l’aposta cap a mercats més integrats a nivell de preus però també físic – amb interconnexions- i amb polítiques per evitar que la indústria vagi a llocs que no tinguin aquests mecanismes, entre elles, les que des de la visió de competència han de gestionar les ajudes d’estat.

No tenen res a veure els països escandinaus amb molta energia hidràulica, França que encara fa una gran aposta per la nuclear o Espanya i Portugal que tenen molta capacitat de renovables. Ho països centreeuropeus amb molta fortalesa financera que poden compensar als seus consumidors. Es tracta de trobar el punt de generositat entre tots els estats membres perquè cadascú pugui posar en valor i compartir els seus punts forts. Però aquesta ha de ser una generositat recíproca i amb mecanismes de compensació. Europa té un gran mosaic de realitats diferents que, sumades, tenen sentit. Des del meu punt de vista, des de la diferència, cal trobar una sortida comuna.

I ha d’estar més regulat o menys?

Ambdós calen. La frontera entre mercat i regulació no és una línia meridiana. Hi ha uns pilars clars que continuen sent vigents i no he vist que estiguin en qüestió, com ara la formació de preus en els mercats a curt termini basats en un sistema marginalista o la necessitat d’incrementar la capacitat de trobar cobertures a llarg termini per oferir visibilitat tant a nous generadors com consumidors. Quan entrem al detall de com s’aconsegueix això, sí que podem trobar diferents models. Però això no va de bons o dolents, sinó de quina és la combinació d’instruments adequada per garantir una transició energètica justa.

En aquest sentit, és importantíssim que es facin les inversions a la xarxa de distribució necessàries per poder facilitar l’electrificació de la demanda i el desplegament dels recursos distribuïts. Les xarxes, en tant monopolis naturals, estan regulades. I el sentit del seu desenvolupament tindrà un efecte importantíssim en el grau de competència en els mercats energètics. Tenim dues fites que ho exemplifiquen bé: d’una banda la proposta de reforma de mercat elèctric que està proposant la Comissió Europea (i que es farà públic el proper 16 de març) i que haurà d’incorporar-se a la Directiva i posteriorment transposar-se i, d’altra, el reglament sobre resposta de la demanda, actualment en elaboració per part d’ENTSO-e i la EU DSO Entity. Si ambdós processos avancen com està previst, podem tenir un canvi de velocitat en els mercats de flexibilitat durant el 2024.

Una darrera reflexió sobre aquesta pregunta és la necessitat d’aprofundir en la supervisió coordinada dels mercats energètic i financers, com darrerament ha anunciat ACER i ESMA.

Per què?

Posar el consumidor al centre no és un eslògan. Si ens ho creiem, vol dir no només pagar un preu just per l’energia que comprem, sinó tenir la possibilitat de poder participar en els mercats amb els nostres recursos distribuïts. Aportar serveis que necessita el sistema energètic i fer-ho de manera competitiva. Uns serveis que generin drets econòmics als consumidors i així reduir el cost energètic per les famílies i les industries.

Quines conseqüències poden tenir aquestes canvis de cara als consumidors, tant empreses com particulars?

Les renovables, l’emmagatzematge i la digitalització canvien el l’operació del sistema i el funcionament del mercat. Aquest nou paradigma que representa la transició energètica -i al que ens hi atansem de la mà de la innovació tecnològica i de nous models de negoci- pot generar moltes eficiències econòmiques.

Tenim tres reptes. Primer, l’Estat ha d’estar a l’alçada per no perdre competitivitat amb els nostres veïns europeus. Segon, les eficiències de la disrupció tecnològica en el sector energètic s’han de poder capturar per part dels operadors, però sense oblidar que també s’han de traslladar als consumidors. I tercer, els beneficis han d’anar per tots els consumidors, no només per aquells més informats i amb major poder de compra. L’equitat social ha de ser una de les bases de la política energètica.

Evitar una bretxa energètica, vols dir?

Sí. És un risc real que tenim i seria molt mala notícia per la transició perquè podria aconseguir l’efecte contrari que persegueix, que és incrementar la riquesa i el benestar del conjunt. Hem d’autoexigir-nos que els consumidors tinguin accés als beneficis que permet la tecnologia (comunitats locals, models compartits, noves tendències de mobilitat...). I, no em refereixo al segment dels més vulnerables, que necessiten d’una especial atenció. Em refereixo al gruix dels consumidors residencials i les petites i mitjanes empreses, que sovint tenen informació asimètrica i menor capacitat d’inversió. Sense el conjunt, no hi haurà transició.

I amb tot això, quina relació hi té la fiscalitat?

És fonamental. A l'hora de replantejar el model de transició cal tenir en compte, com a mínim, tres grans blocs: el model de formació de preus majorista, la retribució i senyals d'inversió de les xarxes i la fiscalitat. La fiscalitat energètica actual a l’Estat és resultat a un procés acumulatiu històric. La Llei 15 o l’impost especial als hidrocarburs, per posar només dos exemples. Cal tenir un sistema fiscal consistent i amb coherència interna que estigui alineat a l’objectiu de descarbonització i de redistribució de la riquesa del conjunt del sistema energètic (electricitat, hidrocarburs, gasos renovables).

Tenim el potent instrument de la taxa del CO2. Que aquests darrers dies ha sobrepassat la barrera psicològica dels 100 euros la tona. Per tant, esdevé una potent eina per accelerar la descarbonització.

El repte és que una fiscalitat intensiva basada en la taxa de CO2 a nivell d’Europa pot tenir un efecte de deslocalització de la industria cap a d’altres indrets on no s’apliqui. És el que es coneix com carbon leak. Per això ha de tenir caràcter universal i una de les maneres de fer-ho és amb el Carbon Border Tax, de manera que els productes que importi la Unió Europea hagin de compensar les emissions embegudes dels mateixos al passar per la frontera i, d’aquesta manera, eliminar la diferència respecte el producte produït a l’interior d’Europa.

I per tot això, de quins terminis estem parlant?

La proposta de reforma -o més aviat d’evolució- del mercat elèctric en base a una modificació de la Directiva 944 es preveu que es faci pública el proper 16 de març. Atenent a la filtració que hi hagut, podem pensar que és una modificació força acotada a alguns articles concrets, la qual cosa faria plausible que s’aprovés durant aquest any. Recordem que el segon semestre d’enguany, l’Estat espanyol ostenta la Presidència d ela Unió Europea, la qual cosa pot ser una bona oportunitat.

Si no s’assolís en aquest any, entrem en període d’eleccions europees a la primavera del 2024, la qual cosa allargaria molts els temps, generant un llarg període d’incerteses que podria aturar molts plans d’inversió. I aquest cost pot ser molt alt per Europa i més quan estem competint amb els Estats Units i la Xina. Són moments clau i cal que tinguem visibilitat normativa per aportar la seguretat jurídica necessària.