Els darrers anys s'ha intensificat el debat entorn de la política industrial. El deteriorament de la indústria a Catalunya, però també al conjunt d'Espanya i Europa, ha suscitat interès a avaluar les causes d'aquest retrocés, i també en idear maneres de frenar i revertir la tendència. Podem identificar dos punts d'inflexió al debat públic sobre aquesta qüestió: el primer durant la crisi del coronavirus, quan el conjunt de la ciutadania vam patir la manca de teixit productiu local de determinats béns de primera necessitat (alguns d'ells sanitaris, com mascaretes o respiradors, però també coses més mundanes com el paper higiènic). El segon punt d'inflexió és el desembarcament abrupte dels fabricants de cotxes xinesos al mercat europeu, capitanejats per l'antigament britànica MG i seguits per BYD, Chery i un reguitzell d'altres grans conglomerats. Aquest fet ha agafat a contrapeu el teixit automobilístic d'Europa, que té enormes dificultats per competir als nivells de preu dels productes que arriben d'Àsia i es veu empès a una reducció de capacitat productiva, amb tancament de fàbriques i acomiadaments. Davant d'aquest panorama, els països membres de la Unió Europea es troben en ple debat sobre la necessitat de canviar la política d'aranzels i passar de l'actual plantejament de la Unió, fortament globalista, a un altre de més proteccionista.
Entre aquest nerviosisme i creixent tensió, la publicació de l'Informe Draghi a mig setembre va aconseguir posar ordre a molts dels conceptes i idees que feia temps que planejaven. El diagnòstic de Draghi pot semblar una evidència pels qui estan dins del teixit industrial europeu, però aconsegueix demostrar-ho amb dades i amb un enfocament rigorós, propi de l'avaluació de polítiques públiques: a Europa tenim un problema de sobrerregulació brutal, que ens porta que la innovació i el desplegament de tecnologies emergents sigui lent i poc competitiu en comparació amb Àsia i Amèrica.
Per altra banda, la situació energètica també és negativa: venim d'una excessiva dependència del gas procedent de Rússia que no s'ha sabut substituir adequadament i ens porta a tenir uns costos energètics no competitius, que no estem compensant amb energies renovables barates tot i disposar dels recursos naturals apropiats per fer-ho. Draghi reclama una reducció significativa del corpus regulador arreu d'Europa, a tots els nivells: directives europees, lleis nacionals i normes locals. Precisament aquesta dinàmica de "nines russes" que ens porta a tenir tantes capes de regulació és un dels factors que considera que contribueixen a l'excessiva densitat normativa, incompatible amb la rapidesa de reacció que el món actual ens demana si volem posar sobre la taula propostes competitives amb relació al que estan desenvolupant els competidors internacionals.
"El diagnòstic de Draghi pot semblar una evidència pels qui estan dins del teixit industrial europeu, però aconsegueix demostrar-ho amb dades i amb un enfocament rigorós, propi de l'avaluació de polítiques públiques"
A casa nostra partim d'una situació nefasta en aquests àmbits, però alhora podem ser optimistes respecte a disposar dels ingredients correctes per corregir-la ràpidament, si ens ho proposem i ho fixem com a prioritat estratègica de país. La situació de partida és nefasta per diverses raons: primer, perquè no aconseguim que tirin endavant ni tan sols els projectes que ens hem posat d'acord en identificar com als més importants pel nostre país. La fàbrica de material per a bateries de la coreana Lotte a Mont-Roig del Camp, un dels majors (si no el major) projectes de nova industrialització a Catalunya, pateix un retard de com a mínim un any a causa de la lentitud en l'aprovació del POUM – el pla d'ordenació urbanística. L'urbanisme és un dels eterns protagonistes cada vegada que analitzem i discutim les causes per les quals les indústries catalanes aposten per expandir-se a altres indrets d'Espanya, i algunes potencials inversions internacionals acaben deixant-ho córrer.
A banda d'aquestes dificultats en tirar endavant nous projectes industrials, també continuem vivint el deteriorament i tancament de projectes existents que no han aconseguit crear un marc prou competitiu en relació amb els països veïns: per exemple, la històrica fàbrica de paper de Guarro-Casas a Gelida ha aturat recentment la seva activitat i s'ha traslladat a Itàlia, on gaudeix de major productivitat i està regada per un repartiment dels fons Next Generation més àgil, amb major seguretat jurídica i amb un focus clarament industrial, a diferència dels criteris de repartiment que hem viscut a Catalunya i Espanya. El drama de la lentitud i impossibilitat d'implantar projectes d'energies renovables a casa nostra no hi ajuda, i seria raonable pensar que ha estat un factor decisiu en escollir destí per a alguns projectes – sabrem mai si la fàbrica de bateries del grup Volkswagen a Sagunt, València, podria haver estat més a prop de Martorell si no hi hagués hagut dubtes sobre la possibilitat de disposar del macroparc fotovoltaic que la marca exigia tenir funcionant des del primer moment que la fàbrica fos activa?
En canvi, podem ser optimistes per dues raons. La primera, perquè a finals del 2020 es va posar la primera pedra del que és un bon plantejament per a l'agilitat administrativa en matèria industrial. La Llei de Facilitació Econòmica introdueix elements com la finestreta única, la ponència única (els tècnics de diversos departaments s'asseuen a una mateixa taula per debatre un projecte i acordar una sola conclusió i procediment), el silenci administratiu positiu pel promotor, la figura dels perseguidors de projectes, la declaració de projectes estratègics amb terminis de tramitació 'exprés'... Aquests conceptes nobles encara necessiten una empenta perquè incloguin tots els tràmits, o almenys tots els que puguin tramitar-se amb aquestes condicions en l'àmbit jurídic, i perquè aquesta cultura i manera de fer les coses sigui compartida per tots els tècnics de les administracions autonòmiques i locals. El segon motiu d'optimisme és que, a pesar de totes les dificultats burocràtiques, la gran capacitat emprenedora i empenta industrial que ha caracteritzat Catalunya durant segles no s'ha mort. Prova d'això és el projecte d'Ebro a l'antiga Nissan de la Zona Franca, pilotat per un grup de catalans independents, sense cap fons d'inversió al darrere, malgrat l'extraordinària complexitat operativa, financera i jurídica de ressuscitar un autèntic vaixell amb més de 2.000 treballadors. Ebro necessita fabricar més de 150.000 vehicles anuals per assolir el 'breakeven'. Probablement ho aconseguiran, perquè a Catalunya hem disposat històricament d'aquest ADN industrial resilient i lluitador que troba les eines oportunes per combatre cada adversitat.
L'ingredient necessari per fer la transició d'un present francament obscur en matèria de densitat i competitivitat del teixit industrial a Catalunya cap a un futur que aprofiti totes les fortaleses que la nostra geografia i recursos ens proporcionen és la política. No necessàriament la política industrial, sinó la política en el sentit transversal: simplificar el diabòlic entramat de normes i procediments d'urbanisme municipal, fer possible que s'implantin energies renovables amb una certa agilitat... En definitiva, crear un clima on la indústria pugui reeixir.
