La tecnologia i l'enginyeria van acompanyar sempre el desenvolupament del sistema econòmic de mercat permetent-ne, la seva difusió tant a totes les activitats econòmiques de la societat, com per totes les regions del planeta. La tecnologia i l’enginyeria de les màquines de vapor, amb les aplicacions a la producció i al transport, van fer que les corresponents necessitats de carbó i d’acer, passessin a ser els principals vectors del desenvolupament industrial al segle XIX. I de retruc, a banda d'incrementar el benestar a gran part de la població, va contribuir a crear grans fortunes i monopolis com els de Vanderbilt, Rockefeller, Rothschild, Krup, etc.
Al segle XX la tecnologia del motor d’explosió va substituir la de la màquina de vapor, i l’enginyeria la va aplicar als vehicles, ferrocarrils, vaixells, aeronaus i a la maquinària per la producció. Per altra banda, l'enginyeria de l'electrificació va permetre la utilització més eficient dels recursos energètics, en traslladar la seva potència als llocs on es necessitava: l’enllumenat de ciutats i habitatges, els electrodomèstics de tota mena, la maquinària per a la fabricació, els ferrocarrils, etc. Els vectors pel desenvolupament van passar a ser els combustibles fòssils, com el petroli i el gas, que dominaren el subministrament energètic que requeria l’economia productiva i del transport, i que també va donar lloc a gegantins monopolis energètics com Exxon, Mobil, Texaco, etc.
L'enginyeria de la producció en massa, introduïda per Henry Ford en la fabricació d’automòbils i que, més tard, va ser estesa a la manufactura de tota mena de productes, va permetre abaratir els seus preus, ampliant així el seu consum a capes cada cop més àmplies de la societat. Aquest fet va propiciar l’aparició de mercats de nous productes i, en conseqüència, a més de la producció, el consum es va fer també massiu. Grans corporacions com la mateixa Ford, la General Motors, la Chrysler o la Siemens van passar a dominar l’economia del món industrial.
A finals del segle XX, la tecnologia i l'enginyeria aplicada al transport, juntament amb el desenvolupament de les telecomunicacions, va permetre l'extensió dels mercats per tot el planeta, incloent-hi tota mena de matèries primeres, productes agrícoles, components, béns de consum, també el turisme i un llarg etcètera. Però alhora va facilitar la deslocalització dels centres de producció buscant l’eficiència econòmica, en un procés denominat globalització que va portar a incrementar notablement la riquesa per quasi tot el planeta. Així i tot que, en centrar-se exclusivament en l’eficiència econòmica dels costos laborals i de les matèries primeres, va crear novament l’acumulació de capital en uns pocs països i una bretxa creixent amb els altres. Els EUA, la Xina i la UE acaparen actualment el 60% del PIB mundial.
A principis del segle XXI, la tecnologia i l'enginyeria aplicada a la digitalització de la informació ha permès crear una extensa xarxa planetària de comunicació, computació i emmagatzematge d’informació, desenvolupada a la manera de la Noosfera predita per Tehillard de Charden, que facilita el funcionament de la producció i dels mercats de tot el model econòmic descrit anteriorment. Una xarxa que aplicada, especialment, al desenvolupament dels mercats financers, a la producció i distribució de material audiovisual, i al manteniment de les xarxes socials, ha donat lloc a nous productes i serveis basats en la pura informació. De les top ten companyies per capitalització al món, actualment vuit estan relacionades amb la informació digital, encapçalades per Apple, Microsoft, Amazon, Alphabet i Meta.
I ara un nou moviment, provocat per la denominada intel·ligència artificial (IA), es prepara per revolucionar novament l'economia, perquè transformarà profundament els productes i serveis, la forma de produir-los i distribuir-los, així com a la mateixa enginyeria.
Mirant cap al futur, els reptes que té l’economia mundial, a banda dels derivats de l’evolució de la tecnologia, es poden resumir en tres grans temes. El primer és la desigualtat creixent produïda per la mecànica del mateix sistema econòmic, que si bé ha sabut crear molta riquesa no ha estat capaç de distribuir-la adequadament ni entre la població, ni entre els agents del sistema productiu, ni entre els diversos països del món. Perquè tendeix a afavorir la concentració de riquesa en les persones, empreses o països més eficients en els mercats, deixant a banda els que no ho són per diverses raons. Desigualtat que, a escala local, és la causa de la marginació social i, en l'àmbit internacional, dels problemes migratoris. Per pal·liar-lo caldrà introduir processos reguladors que permetin distribuir millor la riquesa generada, tenint en compte criteris d’eficàcia social, a més dels purament d’eficiència econòmica. Aquesta regulació ha d’incloure necessàriament complexos processos de control i sistemes organitzatius de seguiment, camps en el que els enginyers poden ser de gran ajuda per garantir la seva eficiència.
Un altre repte és la sostenibilitat de l’economia. És a dir, tenir en compte, per una banda, que els recursos del planeta són limitats: aigua, energia fòssil, minerals i terres rares, etc. i, per l’altra, que la capacitat de processament de deixalles per part de la natura també ho és. Són costos que han estat menystinguts pels mercats i que, per tant, han donat lloc a eficiències falses en la generació de preus i en l’assignació de recursos. Al segle XIX no eren evidents, però al segle XXI sí que ho són. Això implicarà una revisió profunda del disseny dels productes i de la seva producció, que faciliti allargar la seva vida útil i el posterior reciclatge. Aquí hi ha un camp de gran abast per a l’enginyeria per tal de dissenyar productes més duradors, reparables, no contaminants i de fàcil recuperació, així com un sistema productiu també més respectuós amb el medi ambient. Un canvi copernicà sobre les premisses de la producció eficient enfocada, únicament, a la reducció de costos laborals i de matèries primeres, abans comentat.
Un tercer repte és el canvi climàtic, derivat de l’escalfament global, les conseqüències del qual es comencen a notar i que donaran lloc, progressivament: a canvis en les rutes marítimes per la reducció del gel polar; a canvis a les zones habitades prop del mar, que hauran de ser evacuades donant lloc a migracions molt més importants per tot el planeta; a canvis en la productivitat de la terra que ocasionaran una nova distribució de l’agricultura a escala global; i a un llarg etc. A més de tractar de mitigar els efectes d’aquest escalfament, s’hauran de gestionar les seves conseqüències i adaptar l’economia a una nova realitat. Aquí l’enginyeria també té un paper important a jugar: per tractar de facilitar les transicions necessàries en l'àmbit energètic, substituint l’energia derivada dels combustibles sòlids per la de les renovables; per alleugerir l’efecte hivernacle creant sistemes per la captura del diòxid de carboni i per un reguitzell d’innovacions, moltes encara per descobrir.
"Els reptes de la desgiualtat, la sostenibilitat i el canvi climàtic demanaran d’una sèrie de recursos que s’han de treure de l’economia actual, del dia a dia, produint conseqüentment una ineficiència dels mercats corresponents."
En tot cas, tots aquests reptes demanaran d’una sèrie de recursos que s’han de treure de l’economia actual, del dia a dia, produint conseqüentment una ineficiència dels mercats corresponents. Per això ja es manifesta ara una lluita per mantenir la situació actual sense gaires canvis que fa que, una bona part dels agents econòmicament més poderosos, vulguin tractar de reduir qualsevol regulació, molts deprecien tot el relatiu a la sostenibilitat i alguns neguin la mateixa existència del canvi climàtic. L’economia de mercat sembla un cavall formidable i eficient, però que corre sense saber cap a on va, seguint el símil que deia en Peter Druker. Pel que caldrà saber compaginar la necessària eficiència de l’immediat, amb la imperativa eficàcia d’aconseguir els objectius que es volen a llarg termini. En totes dues coses els enginyers seran imprescindibles.
