Alfons Cornella: ''És moment d'innovació decidida i costosa''

El fundador i president d'Infonomia i d'Institut of Next, Alfons Cornella, participa aquest divendres al V Fòrum Indústria 4.0, una jornada que reflexionarà sobre el paper d'aquesta indústries durant la pandèmia de COVID-19. Cornella aportarà la seva visió sobre els canvis que s'auguren al voltant de les cadenes de subministrament. En una entrevista, als Fulls d'Enginyeria, ens avança la seva percepció de la innovació i el paper que jugaran les empreses en un moment que qualifica de ''dramàtic''.

Què pot fer la indústria 4.0 per les cadenes de subministrament?

Avui dia, i té la seva gràcia, la interrelació entre temes digitals és tan intensa que pots posar cullerada sobre un tema mirant des d'una altra. Què vull dir amb això? Que la digitalització de les cadenes de subministrament serà, per mi, una de les grans transformacions dels propers anys. El nivell d'optimització que exigirem a aquestes cadenes serà tan alt que hauràs de tenir una rèplica digital i ser capaç de poder fer seguiment del component concret, veure on està exactament i preveure i reaccionar davant el risc que hi pot haver que no t'arribi o no per una catàstrofe natural, una vaga en una fàbrica o el que sigui. Això ha aparegut sobretot com a conseqüència de la pandèmia: un dels grans temes ha estat la reducció o l'augment del risc i la disrupció de les cadenes de subministrament com a conseqüència de l'aturada de fàbriques.

Però no és un tema nou, no?

De cop hi hem posat l'enfocament però ja hi ha una discussió d'uns anys cap aquí sobre la necessitat de canviar el model global de cadenes de subministrament per anar a un model regional. Però podem realment plantejar-nos a Europa retornar una part dels processos productius de les fàbriques? Sabem fer-ho? Tenim les persones adequades per poder muntar de nou aquestes empreses, o estem condemnats a ser dependents de la producció que es fa a llocs molt allunyats del planeta amb el cost mediambiental que això suposa? Per mi, hi ha una sofisticació de les cadenes logístiques, una reformulació de com han de ser aquests cadenes tenint en compte elements nous com la reindustrialització, la sostenibilitat, etc. que són necessitats que fins ara es consideraven menors en un món de comerç global. Ara haurem de prendre decisions a nivell polític i empresarial sobre les cadenes de subministrament, i segurament ens haurem d'associar i trobar models regionals, a Europa, i muntar sistemes capaços de tenir resiliència i autosuficiència superior a aquesta extraordinària dependència.

I com es pot fer això?

No serà fàcil perquè els asiàtics ho estan fent molt bé, estan prenent decisions cap a una producció molt sofisticada que farà que no tindrem més remei que haver-los d'utilitzar. Per exemple: en la indústria de l'automòbil, el vehicle elèctric representa un canvi substancial, des de punt de vista d'enginyeria és més senzill però cal bateries elèctriques. I ara, Xina i Corea tenen el domini absolut de les bateries elèctriques. Potser podrem tornar a fabricar automòbils elèctrics a Europa, els més competitius, però no en farem les bateries.

La indústria 4.0 europea s'hauria de posar les piles doncs?

El problema és com som capaços de mantenir una classe mitjana que asseguri un sistema social estable. Es pot mantenir, ja no l'estat de benestar, sinó una democràcia sense una classe mitjana? El sistema és sostenible si una part important de la població està disposada a fer qualsevol cosa per sobreviure? Les classes mitjanes estan correlacionades amb una economia de producció industrial. Si tens indústria, tens uns treballadors que poden ser qualificats, i poden guanyar-se bé la vida, i això està directament relacionat a serveis, educació, serveis sanitaris, etc, però una economia que no tingui elements de producció i personal qualificat és difícil que generi classe mitjana. El propi futur d'Europa, per tant, com a model social, depèn d'una industrialització.

La pandèmia, haurà contribuït a accelerar aquesta reflexió?

Com a mínim ens ho preguntem i n'estem parlant ara. El gran problema d'Europa és una paradoxa: no pot prendre decisions de política industrial com es poden prendre a la Xina, perquè és un sistema autocràtic. Aquí tenim un nivell de discussió a detalls a vegades innecessaris i no tenim grans línies. Penso que la pandèmia pot haver posat sobre la taula que el problema de la indústria, la classe mitjana i la democràcia; que està tot lligat. Però està per veure com prenem decisions ambicioses, com a continent.

I quina podria ser la solució a prendre pels governs europeus?

El primer que s'ha de fer és dir la veritat. La població hauria d'estar informada que la situació és seriosa. A vegades tenim la tendència a pensar que som 'vés a saber què' i la realitat econòmica s'imposa. I ara estem en risc, el sistema econòmic i social europeu està en risc si no se li dona una resposta. I sense crear  alarma, però dir-ho. També cal mostrar què s'està fent bé, que hi ha empreses líders mundials, en alguns casos tecnològics, i que és possible, i que no és inviable tenir una economia competitiva en indústria i tecnologia a Europa. La clau és lligar el sistema científic i tecnològic amb l'empresa, canviant el model legislatiu que facilita la relació entre la ciència que fem a Europa i el model empresarial. Tant  EUA com Xina ho han fet i no estic tan segur que Europa ho tingui clar. Hem de transformar el model perquè la ciència que es fa es pugui convertir en un producte al mercat més ràpid i generi la injecció de recursos. És una crida a la consciència.

Vostè és consultor d'innovació, què s'ha de fer perquè la innovació arribi a les empreses?

La innovació que tenim és moltes vegades és bastant incremental i innecessària. Fem allò més fàcil: agafem el que tenim i li fem algunes modificacions. El món que ve no és això, sinó que demana innovació disruptiva. I quan n'apareix al teu entorn, els teus dies poden estar comptats. Necessitem innovació més atrevida i de nou, ve de la ciència i la tecnologia. Pot estar apareixen en algun lloc del món un nou material, nous processos, etc. que et poden treure del mercat. Per exemple: si tu feies pantalles de catòdics, quan surten les pantalles planes, estàs mort de la nit al dia. Per tant, és un moment de la innovació però decidida i costosa. Potser hem de sacrificar altres coses per apostar per la innovació. Però no una innovació cosmètica sinó que vagi al moll de l'os, dedicant temps al que fan els competidors internacionals i pujar l'ambició. La lliga que juguem és molt complexa i que no hi ha una alternativa. No pots no estar en línia al que passa al món, el món és obert.

Parla de sacrificis, què s'hauria de sacrificar per prioritzar la innovació més disruptiva?

És un pacte entre totes les parts. Per exemple, ens hem de formar millor, els professionals. Potser és molt puntual, però jo penso que no estem suficientment conscienciats que necessitem formar-nos permanentment per tornar a agafar capacitats i la pregunta és si això és responsabilitat de l'empresa o teva. El sacrifici vol dir això:  dedicar temps personal per ser millor professional. Si no ho soc, no tindre feina i l'empresa on treballo no serà competitiva. Hem de posar tots el millor de tots nosaltres i un esforç per sobre del que seria normal perquè la situació és complexa. Un simple exemple és quant estàs disposat a sacrificar del teu temps per formar-te millor per tu, i perquè l'empresa i la societat en general en surti beneficiada.

Amb tot això, quina situació vivim a Catalunya? Estem ben posicionats en matèria d'innovació?

No té molt sentit parlar de mitjanes. Catalunya és innovadora? No sé què vol dir la pregunta. La realitat és que hi ha empreses que sí i empreses que no. Hi ha empreses extraordinàriament innovadores i algunes líders en el seu sector i d'altres que no estan fent res. El 'cafè per a tots' s'ha d'eliminar i hem de donar més visibilitat ta les empreses que realment ho estan fent i poden puguin servir de tractores per d'altres que ni tan sols ho han plantejat. Hauríem de tenir una nova pedagogia de la innovació que no sigui donar per descomptat que s'ha d'innovar, sinó explicar el perquè i el cost de la no innovació. Donem per descomptat que innovar té un benefici, innovar és bo i ja està, però no expliquem el cost de no innovar que pot ser dramàtic .

Es pot fer això, en etapes més prematures de formació?


Claríssimament, des de l'estímul de la curiositat, la implicació més gran dels estudiants en el procés productiu, en la línia de models duals d'Àustria, Alemanya o Suïssa. Tenim un repte important també que és repensar del rol de la universitat i la seva funció social, d'estimular ments inquietes més que la de certificar persones que facin exàmens. I a nivell global, el sistema s'ha de pensar radicalment i jo crec que no hauríem d'espera que altres ho fessin.

Hi ha feina doncs, encara?

Per sort hi ha molta feina i gent disposada a fer-ho. Tenim persones amb ganes. Ens falta un sentiment o visió col·lectiva que un altre sistema és possible i l'un per l'altre, i al final és responsabilitat de tots. Hem de pujar el nivell, ser molt més exigents, dir les coses clares i treure'ns de sobre l'autosatisfacció i entendre que el moment és molt dramàtic.

Video
CAPTCHA
This question is for testing whether or not you are a human visitor and to prevent automated spam submissions.