Professionalitzar la direcció pública: una necessitat llargament ajornada

Que pensarien vostès si un consell d’administració o un president d’una empresa posés com a director una persona només perquè és amiga seva, van estudiar junts, van al mateix club de tenis o comparteixen aficions?

Doncs aquesta és la manera de funcionar de moltes administracions i partits. No estic dient que no hi hagi gent qualificada i preparada pels càrrecs pels quals se’ls nomena, però la tendència és que el Govern de la Generalitat -del color que sigui- nomena les persones que han de dirigir les seves organitzacions públiques seguint aquest protocol de col·locació: es forma govern amb un únic partit o amb una coalició de partits i després el conseller -amb el vistiplau del partit i del president, quan és del mateix partit- col·loca a tots els “seus” en la direcció de totes les organitzacions públiques de la seva competència (òrgans de la pròpia administració, empreses públiques, agències -que només en tenen el nom-, organismes autònoms...). Això també passa a moltes administracions locals amb una dimensió suficient com per poder professionalitzar la direcció.

És obvi que, atès que el subjecte polític no és un suïcida, procura posar en llocs d’especial rellevància, i en els que els efectes d’una mala gestió són evidents a curt termini, a persones que, tot i ser de la seva confiança, considera que tenen les capacitats suficients. Però la majoria d’organitzacions públiques no són així. En aquests casos els efectes d’una bona o mala gestió no són manifestament visibles, o ho són a un termini superior a una legislatura. Com podrien els ciutadans avaluar una bona gestió, per exemple, a l’Escola d’Administració Pública de Catalunya? I els puc assegurar que, a mig termini, aquests efectes són rellevants.

Tot aquest preàmbul, necessari per entendre el problema, és per posar en evidència que hi ha altres maneres de nomenar directius públics. Entre els diferents països que han adoptat un sistema de nomenament dels directius públics en base al mèrit hi ha Xile. Fa pocs dies, vaig participar, junt amb una quinzena més de persones, en una sessió de treball al Club de Direcció Pública d’Esade. El títol de la ponència introductòria era prou eloqüent: “El Sistema d’Alta Direcció Pública de Xile: 20 d’anys d’experiència en la selecció directiva en base al mèrit”. Aquest és un model que s’ha adoptat en una bona colla de democràcies avançades (Holanda, Dinamarca, Suècia, Nova Zelanda...), que han estat atentes per adaptar les seves administracions a les condicions actuals d’un estat del benestar modern. Aquesta sessió ha motivat l’article.

Si bé hi ha diferències entre els països que han adoptat aquest sistema, hi ha un conjunt de característiques bàsiques per professionalitzar la direcció pública:

1. Delimitació d’espais. L’espai de la política i l’espai de la gestió. La política sense gestió és buida, i la gestió sense política és cega. En una primera aproximació, diríem que correspon a la política la definició dels objectius estratègics i les prioritats, i correspon a la funció de la direcció pública professional la gestió dels recursos, processos i activitats per aconseguir els objectius de manera eficaç i eficient. Sovint aquesta delimitació no és fàcil i obliga a adoptar un enfocament contingent per tal d’obtenir una situació harmoniosa en el conjunt política-gestió.
2. Un àmbit de discrecionalitat. La direcció pública professional només pot prosperar en un ecosistema de discrecionalitat directiva, és a dir, amb capacitat d’establir opcions i prendre decisions (right to manage). No és compatible amb un sistema burocràtic, en el que el directiu és limita a l’aplicació impersonal de regles i procediments preestablerts o d’executar, simplement, les ordres que li arriben.
3. Com a conseqüència i complement de l’anterior característica, el directiu públic té una responsabilitat gerencial, avaluada pels seus resultats. És a dir, hi ha d’haver un sistema de control i de retiment de comptes, que habitualment s’institucionalitza a partir d’un “Acord de Gestió” (determina la relació Principal-Agent). És en aquest acord on es preveu un sistema de premis i sancions.
4. Selecció i cessament. Tal com he dit abans, la selecció dels directius públics professionals ha de fer-se en base a mèrits i no en base a la confiança política, que no significa la seva total absència. Una de les formules més utilitzades és l’avaluació dels candidats per una comissió en un procés públic obert. Aquesta comissió sol ser nomenada i és depenent dels parlaments dels països que adopten aquesta fórmula.

Complementàriament, el cessament del directiu no pot ser discrecional, per exemple, després d’unes eleccions) sinó només pel compliment del termini fixat en l’Acord o pels resultats de la gestió.

Dues consideracions finals:

1. El recent caos a les oposicions d’estabilització de funcionaris de la Generalitat. La Generalitat havia contractat a l’empresa Cegos la vigilància d’aquestes proves, la qual havia subcontractat a l’empresa Randstad els vigilants. La culpa, segons la Generalitat, va ser de l’empresa contractada, tot i que hi ha posat el cessament de la directora general de Funció Pública, que passava per allà (feia només tres mesos que havia estat nomenada). “Això és culpa del model neoliberal!!”, ha denunciat el portaveu del sindicat UGT. Ja tenim el tòtem culpable de tots els mals i que ens evita l’autocrítica. No, la responsabilitat és de la Generalitat, per haver fet un contracte d’externalització sense establir un sistema de control i seguiment que hauria detectat a priori aquestes deficiències.
2. El 2021 el nivell de renda per càpita a Catalunya, en termes reals, era molt semblant al del 2000. Respecte a Espanya, l’any 2000, la renda per càpita era un 24% superior a l’espanyola; el 2021, s’havia reduït al 17%. En relació a la UE, la nostra renda per càpita el 2000 era un 20 % superior a la mitjana de la UE; el 2021, aquest percentatge s’havia reduït a l’1 %.

Aquest estancament té causes externes evidents (dèficit fiscal, dèficit d’inversions de l’Estat a Catalunya, Corredor del Mediterrani, ...) i causes internes. Entre aquestes darreres, una administració pública de la Generalitat, amb uns directius públics, sovint, amateurs que es converteixen en el col·laborador necessari per aquesta pèrdua de pes. I Catalunya, una nació sense Estat, si perd pes econòmic es converteix en molt més vulnerable.