La gestió de l’emergència de la DANA a la Comunitat Valenciana la setmana passada està portant cua. Els mitjans de comunicació generalistes busquen detalls sobre on era el president Mazón en moments claus per a la presa de decisions mentre que altres membres del seu govern, com ara la consellera de Justícia i Interior, ha demostrat certa falta de coneixement (pot ser verídica o no) de les eines de què disposa per protegir la població. Tot pot ser qüestionable i, sens dubte, el factor polític juga més paper del que hauria quan es tracta de salvar vides, i més, després d’una manifestació com la de dissabte.
Tot i que aquest és un dels grans debats que se senten aquests dies, des de la meva posició, com a president de la Comissió de Seguretat d’Enginyers Industrials de Catalunya, i amb tota la trajectòria en aquesta matèria puc fer algunes reflexions que, lluny de voler sembrar més polèmica, volen recalcar la complexitat de prendre decisions en totes les emergències. Totes.
Les alertes les donen sempre els tècnics d'acord amb les informacions que tenen i els arriben d’organismes com l’AEMET o d’altres. En funció dels protocols vigents i dels plans d’emergència també vigents, es poden transmetre automàticament a qui està previst. El polític ha d’activar el pla i per fer-ho es pot assessorar i demanar al tècnic què faria ell amb el pla d’emergències, si activar-lo o no. Però la decisió final depèn únicament d’aquest polític. I això, crec que ha de seguir sent així perquè la mirada tècnica no té, sempre, tota la visió general que pot tenir un càrrec polític en aquest tipus de decisions.
"Les previsions no són cap ciència exacta i s’han de gestionar adequadament."
En aquest cas, de València, els tècnics van avisar del risc d’inundacions per una previsió de pluges torrencials. Probablement es van fer alertes, però no a la ciutadania sinó a les institucions. Per això, ajuntaments, diputacions o centres educatius van suspendre les classes. Enviar un SMS d’alarma no és una decisió banal. Està clar que fer que 300.000 persones rebin un missatge que els adverteix que no surtin de casa pot evitar desgràcies, però també té conseqüències que a vegades pesen més del compte, però que d’alguna manera generen certa prudència. Fa cert respecte activar aquest tipus d’alerta per què: i si després no plou o plou poc? Les previsions no són cap ciència exacta i s’han de gestionar adequadament.
Aquest, sens dubte, ha estat un episodi que ha superat completament els dispositius habituals. S’hauria pogut anar més ràpid, segur. No sabem què hagués passat si s’hagués enviat l’alarma a la població. Cal tenir en compte que el context és extremadament complex. Un excés d’avisos pot ser contraproduent perquè alertar més del compte també resta eficàcia al sistema. És una decisió més que difícil que en les ocasions més complexes comporten la pèrdua de vides humanes, com és el cas, i danys materials astronòmics i les pèrdues econòmiques conseqüents.
Sigui com sigui, a Catalunya tenim un bon sistema d’emergències que per ser encara millor cal que tingui les persones més preparades al capdavant d’aquests sistemes d’emergència orientats al que els tocarà fer: solucionar problemes. El paper de l’enginyeria és, altra vegada, més que cabdal.
En aquest sentit, crec que de cara al futur hi ha tres àmbits on caldria posar l’accent. El primer és la millora real de la planificació de l’ús del territori, és a dir, la gestió de l’urbanisme associada al risc. No descobreixo la sopa d’all, però aquest ‘Land Use Planning’ ha de servir per millorar les zones d’indefensió, el terme tècnic que defineix la franja de seguretat necessària per assegurar la capacitat d’autoprotecció per part de la població. El segon àmbit seria la nomenclatura. Avís, alerta, protocol, evacuació o confinament són algunes de les paraules que apareixen habitualment en plans d’emergència i que s’haurien d’explicar millor per ser més eficaces.
I un tercer: reforçar la cultura del ciutadà perquè el sistema d’avisos sigui més eficaç. Tenim exemples no molt llunyans com ara els EUA sense anar més lluny, on el sistema d’avisos està més normalitzat i la població més acostumada a rebre, entendre i actuar en cas d’emergència.
Tot això, com en la gran majoria de casos, cal fer-ho tenint en compte els diversos agents involucrats i, per tant, la col·laboració pública privada és una altra condició sine qua non perquè qualsevol d’aquests canvis tingui l’efecte desitjat i sigui exitós. L’enginyeria de seguretat pot contribuir a millorar els sistemes publicoprivats d’emergència del nostre país.
